L’immobiliari de l’església i els evangelis

Jesús Escorihuela Castells

Un recent article que he publicat a Levante-EMV (2 de novembre) ha posat en marxa moltes consciències, pel que he vist i així m’ho han deixat veure amb tota la mena de missatges que m’han fet arribar molts lectors i dels quals transcric sols una mostra: “Sóc creient practicant, però, la veritat és que no sé on queda la doctrina social de l’església. Potser en la programació de 13TV, la Cope o Ràdio Maria”; “Clar que sí, té vosté molta raó, mentre fan acopi de propietats, sols cedeixen a Càritas 21 dels 992 milions que obtenen de l’IRPF”.

Deia que a Espanya, després de l’Estat, l’església catòlica és la institució que acumula més propietats immobiliàries, encara que estan fora del control de l’administració pública o, el que és el mateix, que l’Estat no té capacitat per a conèixer al detall el patrimoni que acapara la potent institució religiosa, del qual no existeixen registres. Però, sobretot, perquè l’església té la potestat d’inscriure béns en el Registre o immatricular-los, només fent servir la signatura dels bisbes. A més, està exempta de pagar els impostos de l’IBI i el de Successions, la qual cosa ve a detreure molts ingressos  públics i significa un augment del patrimoni eclesial, evidentment de manera deslleial. Jo em demanava si s’està incomplint el manament de Jesús (Evangeli de Mateu 22, 15-21), de donar al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu; el Cèsar és l’estat. Torne a insistir, té res d’evangèlic aquest afany possessiu de l’església?

Perquè ens fem una idea, des de 1998, l’església catòlica ha enregistrat com a seues més de 4500 propietats, segons fonts molt fiables pròximes als registres de la propietat. I açò gràcies a la Llei Hipotecària franquista de 1946, que el govern de José María Aznar es va encarregar de reformar aquell any, desobeint una Sentència del T. Constitucional, com veurem tot seguit. A partir d’aquella mesura aznarista, l’església té tota la llibertat per a immatricular a nom seu capelles, ermites, esglésies, catedrals, cementiris, col·legis, convents, pisos i palaus.

Així les coses, el rosari d’immatriculacions de l’Església i, en conseqüència, l’acumulació de propietats immobiliàries, no ha parat de créixer. La més sonada i coneguda, fou la perpetrada l’any 2006, quan el bisbe de Còrdova enregistrà la Mesquita, la qual ja havia estat declarada Patrimoni de la Humanitat en 1984 per la UNESCO. Malgrat que també era Bé d’Interés Cultural, Monument Nacional i Patrimoni Mundial, la jerarquia eclesiàstica se l’ha apropiada i l’ha rebatejada com a Mesquita-Catedral. L’argument del bisbat és que “havia estat consagrada”, però, això justifica o serveix per a acreditar cap títol i apropiar-se de res? Seguint aquest “criteri”, com Espanya fou consagrada al Cor de Jesús pel Borbó Alfons XIII el 1919, que després renovà el dictador Franco, això seria motiu suficient perquè l’església s’immatriculara tots els béns de l’Estat?

Legalment l’article 206 de la Llei Hipotecària i l’article 304 del seu reglament reconeix l’Església catòlica com administració i els bisbes com funcionaris, tot i posant en el mateix sac  “l’Estat, la Província, el Municipi, l’Església Catòlica i les Corporacions de dret públic quan hagen d’ocupar llurs pròpies finques per establir les seues oficines o serveis i no vindran obligats a justificar la necessitat…”. Però, es tracta d’una inconstitucionalitat, segons la Sentència del Tribunal Constitucional de 1993 sobre l’article 76.1 de la Llei d’Arrendaments Urbans. L’alt Tribunal “declara la inconstitucional i consegüent nul·litat d’aquest article pel que fa a la menció de “l’Església catòlica”, cosa que desoí Aznar, com he dit abans.

Continuant amb el cas de la Mesquita de Còrdova, el bisbat, que no paga cap impost pel seu usdefruit, tampoc ho fa pels beneficis dels 1.200.000 visitants que rep cada any, cadascú dels quals paga 8 euros per a poder accedir-hi; si la visita és guiada, 37 euros. És a dir, una fortuna que va a parar a les arques de l’església, sense cap control d’Hisenda. La situació encara és més surrealista, perquè les dues últimes reformes que se n’han fet no han estat sufragades pel bisbat, sinó per la Unió Europea i per la Junta d’Andalusia.

Hi ha més casos. El bisbat de Plasència, s’ha apropiat de les esglésies dels onze pobles de la comarca de la Vera i sols Madrigal, Villanueva i Pasarón, reaccionaren. En el primer cas, reclamant la devolució dels terrenys confrontants a l’església de Sant Pere Apòstol, que antigament eren utilitzats com cementeri, qüestió aquesta que no ha prosperat. En canvi, a Villanueva si que es va aconseguir la devolució de l’atri de l’església de Santa Maria, perquè el temple s’assenta sobre les restes d’una fortalesa del segle XIV. A Pasarón, els veïns també van replegar signatures però fou el propi rector de la localitat qui va amainar la protesta en amenaçar amb l’excomunió als fidels.

El Parlament de Navarra, en un informe referit al període entre 1998 i 2007, afirma que l’arquebisbat de Pamplona i Tudela havia enregistrat 1086 béns, dels quals sols el 60% eren llocs de culte, o siga esglésies, catedrals i ermites. Casos similars s’han enregistrat a Castella i Lleó, així com a Galícia i Madrid. Al País Valencià tenim l’església fortalesa de Sant Bertomeu de Xàbia, que en agost de 2009 l’arquebisbat de València va inscriure en el Registre de la Propietat, sense el coneixement ni el consentiment de l’ajuntament, el qual junt amb una iniciativa ciutadana, va portar el cas als tribunals. El mateix sistema s’ha emprat per a apropiar-se de l’ermita de la Muntanyeta d’Alberic, i la del Lluch d’Alzira.

Amb tot, i fent ús del Cadastre de 2016, el patrimoni immobiliari de l’església pel que fa al País Valencià, ha crescut en 238 milions en els darrers deu anys. En l’actualitat són 2419 béns immobles registrats per valor de 618 milions d’euros. I com ho ha fet? Doncs, mitjançant operacions mercantils exemptes d’impostos, com ara la venda de propietats i la inscripció d’adquisicions, que no de compra,  perquè l’església no compra sinó que immatricula propietats.

Per fer-se una idea, l’església catòlica “guanya”, entre exempcions i ingressos diversos, prop d’11.000 milions d’euros a l’any, que són l’1% del PIB (Producte Interior Brut). Tot açò clama al cel i mai més ben dit. En un Estat aconfessional com és l’espanyol (art. 16.3 de la Constitució) el propietari d’aquests béns no pot ésser un altre que l’Estat, i per suposat la ciutadania, que ha estat qui ha participat en la seua construcció i manteniment, però mai els bisbat, és a dir, l’església.

Cal assegurar una independència real i efectiva de l’Estat respecte de qualsevol confessió, i per això cal: la reforma de la Constitució, tot i modificant els articles 16 i 27; l’anul·lació dels acords amb la Santa Seu; l’exclusió del finançament de l’església Catòlica a través de l’IRPF; abordar reformes legislatives com la Llei Hipotecària i la Llei del Mecenatge que acaben amb els privilegis de la Conferència Episcopal; la prohibició de fer cap nova immatriculació a favor de l’església i l’estudi de les reversions de les fetes fins ara.

Tenim com a referent més a prop la llei francesa de 1905 que va posar fi al finançament de l’església, tota vegada que va declarar tots els edificis religiosos propietat de l’Estat i dels governs locals. El govern hi posa els edificis a disposició de les organitzacions religioses sense cost per a aquestes, sempre que siguen utilitzades amb finalitat de culte i no lucratiu.

En un Estat modern ha de prevaler la laïcitat i la llibertat de consciència, i per a això cal eliminar els privilegis fiscals de l’església, així com les prebendes que se li concedeixen en matèria educativa, de la qual cosa, inevitablement i necessària, caldrà parlar-ne també.

En aquesta línia fa temps que ve treballant la Plataforma contra les immatriculacions de  l’església, formada per organitzacions ciutadanes, com ara, la plataforma de Defensa del Patrimoni Navarrés, la plataforma per una Mesquita de Tots, Xarxes Cristianes, Comunitats Cristianes Populars i Europa Laica (www.europalaica.com).