La revista degana en valencià

Immobilisme eclesial i pandèmia

02/10/2020

Que l’església , la nostra i també les altres, ha perdut la iniciativa durant la pandèmia, resulta força evident. Per primera vegada a la història del cristianisme, l’església no ha estat al centre de la gestió conceptual i social de la crisi sanitària; les rogatives, els goigs, les novenes, les processons penitencials i altres devocions habituals en temps de pesta, han estat substituïdes per rodes de premsa diàries, en una concelebració quasi bé litúrgica de polítics, epidemiòlegs i militars, tot informant dels nivells de contagis i de les mesures sanitàries per a contenir-los, tot plegat semblant a una mena d’homilia diària sobre el pecat (contagis) i la gràcia (mesures d’higiene i aïllament), això si, aquesta concelebració es feia de manera centralitzada “el virus no coneix de fronteres” van dir. Tan sols, algunes televisions, sobretot públiques, han ofert la celebració de l’eucaristia els diumenges, A Punt ha estat una d’elles, des de Torrent (Horta Sud) i a l’hora intempestiva de les 9 del matí, fet que a molts ens ha posat en la difícil tessitura d’haver de triar o anar a missa o esmorzar.

La manca d’influència social de l’església actualment, és un fet que resulta tant evident com inexplicable, davant del qual hom es pregunta: com és possible que una entitat, l’església, que actualment gaudeix deprou poder perquè l’estat no li cobre els impostos, que per contra, paguem religiosament totes les altres institucions, empreses i persones, s’hi trobe tan absent i minoritzada en tot aquest afer de la Covid-19?

Resulta indiscutible que el protagonisme social i mediàtic l’han acaparat polítics, metges i en molta menys mesura, els militars; la presència pública de l’exèrcit, ha resultat un fracàs estrepitós dels que volien fer-nos empassar la idea que la militarització és sinònim de seguretat, ja que fins al friki més patriòtic, sap que a les pandèmies se’ls fa front amb personal sanitari i no amb soldats. El món ha canviat profundament, i per comprovar-ho sols cal mirar qui s’ha endut al gat a l’aigua en aquesta crisi, que malauradament perdura i per a la qual encara no albirem final.
En aquesta ocasió els púlpits han emmudit. La pròxima oportunitat serà quan el debat sobre llei d’eutanàsia. Segurament aleshores l’església tindrà més ressonància, ja que comptarà amb l’altaveu que suposa esdevenir portaveu de partits tan importants com ara els de dreta i els d’extrema dreta.

Ara, però, en la crisi de la Covid, a la dreta no li feia falta per a res, el mantell conceptual de certa teologia tronada, perquè ja hi tenen prou i de sobra amb les fake-news, el moviment negacionista, i la inefable Isabel Ayuso que és el Trump cassola i femení que tenim més a prop, entre d’altres, que malauradament, han tingut un èxit considerable. Fins ara, quan venien mal dades, entrava en escena la religió, ja que l’ésser humà conviu malament amb l’infortuni, per això mateix, s’aboca a cercar explicacions que el retornen a l’espai de la tranquil·litat i a la zona de confort de creure’s que tot està controlat, bé pels déus o bé pels que manen. Ara, en l’era d’Internet, hom cerca el que vol i tots i totes estem exposats a la més crua intempèrie que suposa l’allau d’informació, de les notícies falses i de les molt variades i de vegades, pintoresques opinions, però cada cop està més interioritzat la certesa evangèlica de què per accedir a Déu no calen intermediaris.

En altres èpoques, hagueren estat els capellans els que haurien encapçalat el pòdium de les fake-news , com a campions indiscutibles de l’art de manipular i confondre el personal, ja ho feren amb un cert èxit, quan la SIDA, aleshores, hom podia fer creure, sense massa dificultat, que el cel, una mica fart de tant de personal “contra natura”, se’ls volgués treure de sobre, aleshores, esglésies evangèliques, sectors del catolicisme i molts musulmans i jueus, units pel lligam de l’homofobia i en defensa de “l’ordre natural” es llançaren a l’atac dels gais al crit de: açò és un càstig diví!!!

Crec que estem al davant d’una crisi que el clergat hauria afrontar cercant solucions de consens que restabliren els ponts entre les persones i la realitat divina, perquè açò, i no cap altra cosa, és la religió, fins que no hi troben altra manera més autentica de ser església més allunyada del fet religiós.

Siguem sincers, durant el confinament, la passivitat clerical ha estat total, sols quatre o cinc capellans agafaren la capa pluvial i la custodia i s’atreviren a passejar pels carrers deserts d’alguna ciutat, en molts casos acompanyats per la parella de la Guàrdia Civil, ja se sap de l’idil·li històric que tenen l’espasa i l’altar. Altres han fet misses clandestines, tal qual com en l’any 36 del segle passat, misses que per cert, van ser reprimides amb efectivitat i rapidesa. El bisbe Canyissars, es va atrevir a treure una imatge de la Mare de Déu dels Desemparats a la porta de la basílica, tot cercant que les masses devotes atapeïren la plaça de la Mare de Déu i així hagués d’intervenir l’autoritat competent, fet que hagués provocat un escàndol a nivell d’Espanya, que és el nivell on el nostre prelat troba majoritàriament el seu públic, però aquesta suposada estratègia de desestabilització canyissariana, de seguida, va ser avortada per l’alcalde Ribó amb unes tranquil·litzadores declaracions en el sentit que l’exposició mariana no havia suposat cap perill per a la salut publica. I s’ha acabat el bròquil . Ara bé, que les provocacions d’un Miguel Bosé decrèpit, tinguen més èxit que les del cardenal Canyissars, és per a fer-s’ho mirar.

Així les coses i en la línia del que déiem abans de cercar un consens clerical, vull proposar una estratègia inicial, amb tota la humilitat, per tal que l’església es faça notar en les èpoques de pesta, en aquest sentit crec que s’hauria d’aprofitar l’experiència dels balcons, si, he dit balcons, seria fàcil, segur i efectiu: A una hora determinada del dia, millor cap al vespre, les persones devotes, són convocades a sortir als balcons per entonat els goigs a Sant Roc i Sant Sebastià, que són els sants protectors tradicionals valencians contra la pesta, a la versió escrita caldria dotar-la d’un acompanyament musical , preferiblement per a dolçaina, un instrument nostrat, còmode i popular. M’incline per la versió dels goigs que ha creat el meu amic Josep Pitarch de Silla (Horta Sud), és fàcils de memoritzar, fet que de cap manera desllueix la seua qualitat teològica i literària, uns goigs que ens mostren el tarannà de cada santet, Sebastià és un jove dolç i un fràgil militar i a Sant Roc, ja que de Sant Roc el més important és el gos. Tothom pot veure que es tracta de sants polivalents, ara ens són protectors de la pandèmia i també poden ser patrons de grups socials actuals com els gais i els animalistes.

Malauradament des del Concili i els pontificats ultraconservadors dels dos darrers papes post conciliars, l’església s’hi troba incapaç per encertar una drecera que faça possible comunicar la fe en el segle XXI. Per una part, ha perdut de forma irreversible, aquelles pràctiques tradicionals de pietat popular, tot cercant d’altres de més autenticitat evangèlica, així com formes de celebració litúrgica més comunitàries i menys individualistes, però s’ha trobat paralitzada per la indecisió i el conservadorisme, ni fred ni calent. Els fake–news cristians, en realitat són Good-News que normalment van indissolublement units a compromisos personals de canvi i conversió, la qual cosa les fa infinitament menys acceptats perquè són realitats que interpel·len la nostra consciència personal:

Pecat/penediment, pobresa/caritat, malaltia/guariment, opressió /llibertat, etc. Amb aquestes fake-news que són en realitat Good News , cal nar en compte, ja que si pares atenció i te les creus et donen el mandat i el poder de canviar el món, tot el contrari que les altres fake-news, les de debò, que únicament serveixen per a la xerrameca i la desmobilització popular, tal qual s’ha fet des de sempre en molts púlpits.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top