Impacte dels fets estressants en la salut mental: un enfocament integral

1. Introducció

Els fets estressants, ja siguen aguts o crònics, representen una amenaça significativa per a la salut mental i el benestar de les persones. Situacions com ara desastres naturals, crisis econòmiques, violència o la pèrdua d’éssers estimats poden desencadenar respostes psicològiques i neurofisiològiques que afecten profundament individus i comunitats. Aquestes reaccions, encara que molt pertorbadores en alguns casos, són reaccions normals com a resultat de fets o experiències anormals, extraordinàries que superen o poden superar la nostra capacitat de fer-hi front, i poden arribar a bloquejar el cervell.

Tots els éssers humans tenim un sistema innat fisiològic de processament d’informació en el cervell orientat naturalment cap a la salut. Quan una experiència es processa amb èxit, s’emmagatzema de manera adaptativa en el cervell amb altres experiències similars. No obstant això, una experiència com l’esdevinguda, per exemple, a València amb la dana, pot portar a estats de molta activació i alterar aquest sistema de processament adaptatiu de la informació processant-la i emmagatzemant-la de manera inadequada i desadaptativa en el cervell, això és, revivint –que no recordant– els moments viscuts, una reexperimentació vívida, sentint en el cos una vegada i altra les mateixes sensacions que en el moment que va ocórrer i assaltant a les persones pensaments difícils i molt invasius. L’impacte varia segons l’etapa del desenvolupament, l’exposició directa o indirecta i les condicions prèvies de salut física o mental.

Aquest article analitza en profunditat les repercussions d’aquests fets en el sistema nerviós central (SNC), la simptomatologia i les intervencions necessàries per a mitigar-ne els efectes. L’objectiu principal és sistematitzar i estructurar la informació sobre l’impacte dels fets estressants, fent èmfasis en els trastorns associats i en les estratègies d’intervenció, encara que és necessari assenyalar que en un primer moment les reaccions en les persones són reaccions normals davant de fets altament extraordinaris.

 

2. Impacte dels fets estressants

En el Sistema Nerviós Central (SNC). Davant una situació altament estressant, l’organisme activa l’eix hipotàlem-hipòfisi-suprarenal (HHS) i desencadena un alliberament significatiu de cortisol, la principal hormona de l’estrés. Aquesta resposta té els efectes directes següents sobre el sistema nerviós central:

• – Hipersensibilitat de l’amígdala: l’amígdala, responsable del processament emocional i la resposta a la por, s’hiperactiva sota condicions d’estrés crònic i genera un estat constant d’alerta. Això pot provocar ansietat crònica i reaccions emocionals desproporcionades (Rauch et al., 2006).
• – Atròfia de l’hipocamp: l’hipocamp, fonamental en els processos de memòria i aprenentatge, es veu afectat per nivells elevats de cortisol. Això genera dificultats cognitives i problemes de memòria a llarg termini (Sapolsky, 2004).
• – Deterioració de l’escorça prefrontal: l’escorça prefrontal, encarregada del control executiu i de la presa de decisions, perd funcionalitat sota condicions d’estrés prolongat. Això afecta la capacitat de regulació emocional i el comportament adaptatiu (Arnsten, 2009).

Depenent del moment evolutiu dels éssers humans. Els cervells en desenvolupament són particularment vulnerables a l’estrés. Els efectes de fets traumàtics durant l’etapa de la infància poden incloure:

• – Regressió en habilitats adquirides: pèrdua de capacitats com el llenguatge o el control d’esfínters.
• – Trastorns del son: malsons recurrents i dificultats per a dormir.
• – Ansietat i fòbies: sentiments de por constant i problemes emocionals (Perry, 2006).
• – Alteracions en el neurodesenvolupament: dificultats d’aprenentatge i atenció (Shonkoff et al., 2012).

En l’adolescència, els fets estressants poden potenciar conductes de risc i generar:

• – Depressió i ansietat: major vulnerabilitat a trastorns afectius (Paus, 2005).
• – Impulsivitat: disminució del control d’impulsos a causa de la disfunció de l’escorça prefrontal (Casey et al., 2008).
• – Consum de substàncies: ús d’alcohol o drogues com a mecanisme d’afrontament.

En persones adultes, les conseqüències de l’estrés poden arribar a manifestar-se en:

• – Trastorn d’Estrés Posttraumàtic (TEPT): records intrusius, evitació i estat constant d’hipervigilància (Yehuda et al., 2007).
• – Símptomes somàtics: fatiga crònica, maldecaps i problemes gastrointestinals.

Finalment, en les persones majors, l’estrés pot accelerar la deterioració cognitiva i augmentar el risc de:

• – Malalties neurodegeneratives: alzhèimer i demències relacionades (Lupien et al., 2007).
• – Depressió: major aïllament social i disminució de la resiliència biològica.

En funció del tipus d’exposició (directa vs. mediàtica). És interessant esmentar que, a més de l’exposició directa que ocorre quan una persona viu en primera persona un fet traumàtic, l’exposició mediàtica que implica el contacte indirecte a través de notícies o xarxes socials, també pot produir efectes i reaccions vàries:

• – Ansietat secundària: individus exposats a informació traumàtica poden experimentar ansietat similar a les víctimes directes (Pfefferbaum et al., 2014).
• – Dessensibilització emocional: l’exposició prolongada a imatges violentes pot generar apatia i falta d’empatia (Holman et al., 2014).
• – TEPT vicari: persones empàtiques o menors poden desenvolupar símptomes de TEPT sense haver-hi estat directament exposades.

Impacte del canvi climàtic i desastres naturals:

• – Ecoansietat i ecoparàlisi
• – El canvi climàtic i els desastres naturals tenen efectes psicològics significatius, especialment en països desenvolupats. L’ecoansietat descriu l’angoixa crònica provocada per la percepció d’un futur incert a causa del canvi climàtic (Clayton et al., 2017). L’ecoparàlisi és una sensació d’impotència i falta de control que impedeix la presa d’acció davant de la crisi ambiental.

 

3. Trastorns associats als fets estressants o experiències adverses

En aquest sentit podríem trobar:

El Trastorn d’Estrés Agut (TEA). El TEA es desenvolupa en les primeres setmanes posteriors a un fet traumàtic i inclou símptomes com:

• – Reviviscències del fet (flashbacks i malsons)
• – Evitació de recordatoris associats al trauma
• – Dissociació i alteracions en la percepció de la realitat.

El Trastorn d’Estrés Posttraumàtic (TEPT). Quan els símptomes persisteixen més d’un mes, es diagnostica TEPT. Les seues característiques inclouen:

• – Reexperimentació constant del trauma
• – Hiperactivació: ansietat, insomni i irritabilitat
• – Evitació de situacions o persones relacionades amb el fet (Yehuda et al., 2007).

No obstant això, també es podria observar una relació amb altres trastorns, com poden ser:

• – La depressió major: la tristesa i la desesperança prolongada són comunes després d’un fet traumàtic.
• – Els trastorns d’ansietat: l’estrés crònic pot portar a una ansietat generalitzada.
• – El consum de substàncies: moltes persones recorren a mecanismes desadaptatius per a manejar el malestar emocional.

 

4. Impacte en persones amb patologies prèvies

Malalties cròniques físiques. Les persones amb malalties com diabetis, hipertensió i malalties cardiovasculars són especialment vulnerables davant de fets estressants. L’estrés activa l’eix HHS, eleva els nivells de cortisol i genera:

• – Descompensació de símptomes: increment de la glucosa en sang en diabètics o crisis hipertensives en persones amb malalties del cor.
• – Interrupció de tractaments: dificultats en l’accés a medicines o atenció mèdica (Ochi et al., 2014).

Trastorns psiquiàtrics. Persones amb diagnòstics previs de depressió, ansietat o esquizofrènia poden experimentar:

• – Exacerbació de símptomes: episodis d’ansietat aguda, insomni o brots psicòtics.
• – Major vulnerabilitat: risc elevat de desenvolupar TEPT o TEA.

 

5. Impacte comunitari i resiliència

Els fets traumàtics poden erosionar els llaços comunitaris i generar:

• – Aïllament social: les persones poden desconfiar del seu entorn i evitar interaccions.
• – Desintegració de xarxes de suport: la pèrdua de recursos comunitaris dificulta la recuperació col·lectiva.

Malgrat l’impacte negatiu, les comunitats poden desenvolupar estratègies de resiliència:

• – Xarxes de suport mutu: enfortiment dels llaços comunitaris.
• – Adaptació i reconstrucció: processos col·lectius per a superar el trauma i restaurar la normalitat.

 

6. Intervencions psicològiques en catàstrofes segons les fases

L’enfocament d’intervenció psicològica en crisis humanitàries s’estableix dins d’una dinàmica escalonada:

Fase immediata. En l’etapa inicial posterior al fet, les intervencions cerquen estabilitzar emocionalment les persones afectades:

• – Primers auxilis psicològics (PAP): tècniques per a reduir l’angoixa aguda i proporcionar suport immediat (Brymer et al., 2006).
• – Psicoeducació: informació clara sobre les reaccions normals al trauma i estratègies d’afrontament.

Intervencions a curt i llarg termini:

• – Teràpia Cognitivo-Conductual (TCC): enfocament estructurat per a modificar pensaments i conductes disfuncionals relacionades amb el trauma (Foa et al., 2008).
• – Dessensibilització i Reprocessament per Moviments Oculars (EMDR): tècnica efectiva per a reduir la intensitat emocional dels records traumàtics (Shapiro, 2001).
• – Intervencions d’EMDR amb el Protocol ASSYST: el protocol ASSYST, entre altres, desenvolupat pel Dr. Ignacio Jarero, ha mostrat evidència científica per a la intervenció primerenca en crisis agudes i posttraumàtiques. Utilitza tècniques d’estabilització emocional i processament del trauma, i és efectiu per a reduir símptomes com ara ansietat i reactivitat emocional en poblacions afectades per desastres naturals i esdeveniments crítics. Els estudis n’han demostrat l’eficàcia en contextos d’emergències i l’aplicabilitat en individus i comunitats (Jarero et al., 2020).
• – Mindfulness i relaxació: pràctiques centrades en l’atenció plena per a reduir l’estrés i millorar l’autoregulació emocional.

D’altra banda, és important tindre en compte la intervenció comunitària, per exemple:

• – Programes de suport comunitari: xarxes de suport entre el veïnat, grups d’autoajuda i programes d’acompanyament.
• – Reconstrucció de l’entorn: restaurar la infraestructura i els espais comuns per a enfortir el sentit de seguretat.

 

Conclusió

Els fets estressants tenen un impacte profund i multidimensional en la salut mental, i afecten persones i comunitats de diverses maneres. La resposta fisiològica i psicològica a l’estrés pot generar trastorns severs com el TEPT, ansietat i depressió, amb variacions segons l’etapa del desenvolupament i les condicions preexistents de salut. És fonamental implementar intervencions primerenques i efectives, tant a escala individual com comunitària, per mitigar aquests efectes i fomentar la resiliència.

L’enfortiment de les xarxes de suport, la psicoeducació i l’accés a teràpies efectives són pilars essencials per a promoure la recuperació i el benestar a llarg termini.

 

Rosa J. Molero Mañes. Doctora en Psicologia.

Revista 508, pàgs. 37-41. Desembre 2024.

 

Bibliografia

Arnsten, A.F. (2009). Stress signalling pathways that impair prefrontal cortex structure and function. Nature Reviews Neuroscience.

Brymer, M., Layne, C.M., et al. (2006). Psychological First Aid: Field Operations Guide. National Child Traumatic Stress Network.

Casey, B.J., Jones, R.M., & Hare, T.A. (2008). The adolescent brain. Annals of the New York Academy of Sciences.

Clayton, S., Manning, C., & Hodge, C. (2017). Beyond storms & droughts: The psychological impacts of climate change. American Psychological Association.

Foa, E.B., Keane, T.M., Friedman, M.J., & Cohen, J.A. (2008). Effective Treatments for PTSD. Guilford Press.

Holman, E.A., Garfin, D.R., & Silver, R.C. (2014). Media’s role in broadcasting acute stress following the Boston Marathon bombings. Proceedings of the National Academy of Sciences.

Jarero, I., et al. (2020). The ASSYST protocol: A new EMDR-based intervention for early psychological trauma. Journal of EMDR Practice and Research.

Lupien, S.J., McEwen, B.S., Gunnar, M.R., & Heim, C. (2007). Effects of stress throughout the lifespan on the brain, behavior and cognition. Nature Reviews Neuroscience.

Ochi, S., Hodgson, S., Landeg, O., Mayner, L., & Murray, V. (2014). Disaster-driven evacuation and medication loss: A systematic literature review. PLoS Currents.

Paus, T., Keshavan, M., & Giedd, J.N. (2005). Why do many psychiatric disorders emerge during adolescence? Nature Reviews Neuroscience.

Perry, B.D. (2006). Applying principles of neurodevelopment to clinical work with maltreated and traumatized children. The APSAC Handbook on Child Maltreatment.

Pfefferbaum, B., North, C.S., et al. (2014). Media exposure in children after the Boston Marathon bombings. Psychological Science.

Rauch, S.L., Shin, L.M., & Phelps, E.A. (2006). Neurocircuitry models of posttraumatic stress disorder and extinction: Human neuroimaging research—past, present, and future. Biological Psychiatry.

Sapolsky, R.M. (2004). Why Zebras Don’t Get Ulcers. New York: Holt Paperbacks.

Shapiro, F. (2001). Eye Movement Desensitization and Reprocessing: Basic Principles, Protocols, and Procedures. Guilford Press.

Shonkoff, J.P., Garner, A.S., et al. (2012). The lifelong effects of early childhood adversity and toxic stress. Pediatrics.

Yehuda, R., et al. (2007). Post-traumatic stress disorder. Nature Reviews Disease Primers.