Incendis del segle XVI

Imatge actual de la confluència entre els carrers del Trench i dels Manyans.

Enguany, durant les setmanes prèvies a la festivitat fallera, vàrem assistir atònits a la força destructiva del foc, que, primer al barri de Campanar de la ciutat de València i pocs dies després a la Vila Joiosa, es cobrà més d’una dotzena de vides i nombrosos béns materials. Aquests incendis, tan devastadors i tràgics, han confirmat el que sabem des d’antic: que el foc incontrolat és un dels grans perills a què ens veiem sotmesos, ja que és capaç de capgirar completament la nostra quotidianitat, tant l’individual com la col·lectiva. Així, per molt que l’actual siga una societat avançada i altament tecnificada, governada per la intel·ligència artificial, és el cert que, davant de catàstrofes com les al·ludides, continuem sent quasi tan dèbils i vulnerables com els nostres avanpassats.

En aquest número 500 de Saó –i per tal de manifestar el meu agraïment a les persones que, ara fa 48 anys, iniciaren la revista–, voldria evocar dos dels incendis més cridaners que va patir la ciutat de València durant el segle XVI. Dues cremes urbanes que també es cobraren diverses vides humanes, ja que afectaren a domicilis i habitatges particulars; i que varen ser recollides per un dels textos cinccentistes més eloqüents i bells de la nostra tradició historiogràfica: el dietari de Jeroni Sòria, que actualment es troba en procés d’edició, a les Publicacions de la Universitat de València i a càrrec dels amics i companys Vicent Josep Escartí i Emilio Callado.

Així, Sòria narrà que, «entre una e dos de matinada» del 8 d’octubre de 1526, «se pegà foc en lo carrer del Trench de València de la un cap de carrer a l’altre, que no hi restà casa ninguna». Segons el relat que n’ha pervingut, les flames començaren en l’habitatge que feia cantó amb el carrer dels Manyans, que era propietat d’«un especier que ha nom Joan Fuster»; i provocaren la mort de huit persones: «sa muller, e sa nora, e son fill, e son net, e la dida que el criava, e dos esclaves e un jove». Fins al punt que l’única persona que pogué salvar-se d’aquella vasta destrucció fou l’amo de la vivenda, que «saltà per la finestra».

Dèsset anys després, el 10 de març de 1543, un nou incendi al Cap i Casal comportà la calcinació de «set cases en lo Mercat, des del cantó de la Porta Nova fins al carrer dels Llegumers». El cronista detallava que el foc durà un total de dotze hores, des de les tres de la matinada fins a les tres del migdia. «I s’hi cremà una xica de nou anys i molta roba de drogues i vidre i espècies. De manera que, entre lo cremat i lo que derrocaren perquè no es cremàs, totes les dites cases vingueren a baix fins al sol de terra».

Sens dubte, varen ser dues catàstrofes que, com les produïdes setmanes enrere, degueren sacsejar la societat coetània. I, del relat que se’n feu, un detall crida poderosament l’atenció: totes les persones que hi perderen la vida eren dones i xiquets; que, juntament amb els ancians, conformaven la part més indefensa de la societat.

Revista número 500. Març 2024.