Els incendis forestals: fenomen biològic i social

Patrici Garcia-Fayos. Biòleg

Els estudiosos del tema coincideixen a creure que els incendis forestals s’han de considerar com una característica més dels ecosistemes mediterranis i, com a tals, són un factor de selecció dels éssers vius en ells. Així, més del 80% de les plantes de les nostres muntanyes sobreviuen als incendis, bé perquè rebrosten mitjançant les gemes protegides del foc –com ocorre amb l’alzina, el coscoll i el llentiscle–, o perquè són les llavors les que posseeixen mecanismes de protecció o fugida del foc –cas dels pins, les estepes i les argelagues–. Aquesta capacitat de regeneració després del foc no és exclusiva de les plantes, sinó que els animals i el sòl també són capaços de recolonitzar o regenerar-se després del pas del foc.

Si en els mesos immediatament posteriors a l’incendi es produeixen precipitacions intenses, o si durant els següents anys es repeteix l’incendi, s’introdueix ramaderia, es produeix l’arrossegament de troncs o es realitzen feines de repoblació que alteren el sòl, aleshores la regeneració dels ecosistemes es fa més lenta i fins i tot pot aturar-se. En aquest sentit, la combinació d’una altra freqüència d’incendis amb el posterior aprofitament agrícola i ramader, podria explicar en gran part l’actual grau de degradació de les nostres muntanyes.

Amb aquesta informació hauria de quedar clar que el millor que es pot fer per les muntanyes una vegada cremades és no tocar-les, almenys en un termini que s’hauria d’estudiar per cada cas: per tant, des de la vessant de la lluita contra l’erosió, no té sentit repoblar i intervenir en les muntanyes després de l’incendi fins després de transcorreguts alguns anys.

Moltes vegades sorgeix la pregunta sobre si en el passat hi ha hagut tants incendis com en les darreres dècades, i si aquells tenien tanta extensió com els d’ara. Per contestar-la comptem amb informació qualitativa obtinguda partint de dades arqueològiques i de cròniques dels segles XVIII i XIX, i amb dades quantitatives preses sistemàticament des dels anys seixanta. La informació obtinguda d’aquesta manera fa versemblant la hipòtesi que abans de l’aparició de l’agricultura, els incendis serien molt menys freqüents que en l’actualitat, però en serien més extensos. Amb l’aparició de l’agricultura i el desenvolupament demogràfic seguit fins al principi del segle XX, els incendis es van fer més freqüents, però van disminuir en extensió. Això fou això perquè el foc era, fonamentalment, una eina de gestió agrícola, i perquè, a més, la densitat de població rural era molt alta, la qual cosa mantenia el territori molt fragmentat. Des dels anys seixanta, els incendis es van fer més freqüents que mai i l’extensió cremada per incendi es va fer més irregular (pocs incendis grans i molts d’extensió petita i moderada). L’explicació a aquest últim fenomen s’ha de trobar en la regeneració espontània de la vegetació que es va produir, conseqüència de la regressió demogràfica rural i el consegüent abandonament de les activitats agrícoles i ramaderes de les zones de secà. A això cal afegir la disminució de la recollida de llenya i una política forestal afavorida de pins, fet que ha augmentat la quantitat de combustible i la seua igniscibilitat. L’increment de la superfície afectada per cada incendi té la mateixa explicació; l’abandonament dels conreus i la disminució de la població que vivia d’ells, han fet desaparèixer uns tallafocs efectius i econòmics juntament amb la motivació per la qual combatre, o almenys controlar l’incendi. Així, les muntanyes han esdevingut un barril de pólvora al qual només li manca l’espuma del llamp, de l’oblit o de les ganes de cremar.

Enfront d’aquesta situació, què es pot fer? La solució més freqüentment invocada per administradors i administrats, és la de prevenir els incendis “netejant” les muntanyes. Això no només és un treball faraònic i car, sinó que a més, amb l’eliminació dels matolls, s’afavoriria l’erosió, i per tant, es produiria gran part dels mals i riscos ambientals derivats dels incendis. Perquè no es tracta d’evitar els incendis només perquè sí, sinó bàsicament per les conseqüències que poden tenir sobre l’erosió i les inundacions. En aquest sentit, nombroses investigacions han demostrat que el boscatge infiltra més quantitat d’aigua i protegeix molt més el sòl de l’erosió que un bosc amb el terra desfullat.

Segons la meua perspectiva, la lluita contra els incendis forestals hauria de passar per reduir el nombre d’aquests al produït per causes naturals (aproximadament, el 10% dels incendis actuals), ja que l’eliminació total dels incendis és impossible i tindria conseqüències imprevisibles en la modificació d’una característica d’aquests ecosistemes. Aquesta reducció es pot fer mitjançant una bona educació i conscienciació ciutadana i amb una llei del medi ambient que tipifique i pene els incendiaris. Per altra banda, s’haurien de mantenir les masses forestals de manera que sempre hi haja un mosaic d’aprofitaments que trenque la continuïtat del foc o produisca canvis en la velocitat d’aquest. En aquest mosaic tindrien cabuda zones en diferent estat de conservació d’absoluta protecció ecològica –fet que no significa protegir-los siga com siga, del foc–, barrejades amb altres zones d’aprofitament agrícola, ramader, de llenyes, d’altres produccions forestals i de turisme rural. A més, alguns d’aquests aprofitaments haurien de variar d’intensitat i de localització al llarg del temps. D’aquesta manera, amb aquesta estructura en mosaic, en produir-se un incendi s’hauria de deixar que afectara lliurement la tessel·la del mosaic on s’haguera declarat, però només a ella, així es permetria actuar el foc de manera natural, al temps que les tessel·les veïnes servirien de zones on bé espontàniament o bé amb la intervenció dels equips d’extinció, es podria controlar el foc.

En tot cas, allò que ha de quedar clar, és que el foc és quelcom consubstancial als nostres ecosistemes, i que la prevenció i lluita contra ell, no pot justificar mai actuacions que produisquen un impacte més gran i/o durador que el mateix foc.

Article publicat al nº140