Incidència del poder militar en la natura1

L’estament militar ha ocupat un paper fonamental en la història de la humanitat. Però què hi ha de la història del nostre planeta? I de quina manera?

Per no abastar un camp massa ampli i tenint en compte que el canvi climàtic ha entrat en col·lapse en les darreres dècades, ens hi centrarem en aquest període.

«Manu militari» i democràcia.

Hi ha suficients exemples que ens permeten d’assegurar que pot produir-se una manca substancial de democràcia quan s’intervé en un país per la força de les armes. S’hi constata, sobretot, en dues situacions: quan l’estament militar controla l’àmbit polític i quan el segon es val del primer per aconseguir els seus objectius.

En tots dos casos, la política mediambiental pot quedar ben malmesa.

On resideix la maldat d’un poder militar antidemocràtic?

En la seua influència danyosa per a la ciutadania i el medi ambient, ja que envaeix territoris que deixa en mans de poders fàctics que res fan per la natura. Així mateix, sotmet la població i provoca conflictes bèl·lics si vol apropiar-se de béns dels països veïns, com ara, aigües subterrànies. Un exemple, Líbia, on l’entrada de tropes occidentals tenia com a objectiu principal arrabassar una de les bosses d’aigua més grosses del planeta.

La possessió d’armes, a més a més, sempre és una càrrega per al país, perquè els governs balafien enormes quantitats de diners en armament que sostreuen a necessitats peremptòries de la població, com ara la Sanitat, la transformació d’una Agricultura convencional en una d’ecològica, l’Educació, el Sistema de Pensions i la Cultura. Fins i tot, pot baixar de forma radical el nivell de vida de la ciutadania, que podria arribar a veure’s incapacitada per a viure amb el mínim indispensable per a la seua subsistència.

Dwight D. Eisenhower, 34è. President dels Estats Units d’Amèrica (EUA) i militar d’alta graduació, va defensar al llarg de la seua vida un militarisme ofensiu davant el comunisme en el context de la Guerra Freda i el feroç anticomunisme nord-americà. Fins i tot va promoure un colp d’estat a l’Iran i un altre a Guatemala. Tanmateix, no va esperonar el govern ni les Cambres polítiques per tal que augmentaren les despeses militars si suposava un menyscabament per a la qualitat de vida dels seus conciutadans. De fet, va mantenir el New Deal i es va oposar al senador Joseph McCarthy. Així mateix, al final del seu mandat, va titllar força negativament l’aplicació a la producció armamentista dels diners necessaris per a la millora social i va augurar que aquesta inversió provocaria la destrucció dels països en guerra i l’empobriment de la població mundial, com així ha ocorregut. Sense obviar tampoc els estralls que tot conflicte bèl·lic provoca en el nostre planeta.

De quina manera s’expressa el poder militar?

Fonamentalment, a través de les armes ofensives, com ara les de destrucció massiva. A més a més: una proporció molt elevada d’efectius militars en relació amb la població civil; unes despeses militars elevades i no justificades davant la ciutadania; una indústria militar onerosa no subjecta a cap control dels poders legislatiu, executiu i judicial; la intromissió de l’estament militar en la política del país; i l’impacte mediambiental de l’ús d’aquest armament.

Tots aquests factors no acostumen a presentar-se per separat, ans al contrari: en combinació. En alguns casos, pot incloure-les totes plegades, que és el més habitual quan parlem dels EUA i la Xina.

Des de sempre, l’objectiu militar d’un país més estès ha estat dominar el territori propi o el d’altres països a fi d’exercir la màxima supremacia possible.

Tot i això, que un país compte amb un exèrcit ampli i ben armat no significa que guanye la guerra. En efecte. Com molt bé va explicar Klausewitz en De la guerra, sols un 3% o 4%  dels conflictes bèl·lics acaben en triomf decisiu per a una de les parts. L’exemple més simptomàtic és que els EUA ha estat incapaç de guanyar una sola guerra destacada en solitari. Hagueren d’abandonar el Vietnam i l’Afganistan. En el segon cas, també l’antiga URSS va fugir-ne amb la cua entre cames.

«Rol» de l’armament

Encara que en depèn del tipus, el nuclear continua essent la gran amenaça per a la pervivència del planeta. Es va constatar quan els EUA deixaren caure les seues bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki, malgrat que el Japó ja s’havia rendit a l’URSS. No cal insistir-hi en els molt perniciosos resultats mediambientals sobre les illes.

Tot i això, els pronunciaments de la majoria dels països del planeta per a limitar-ne la seua fabricació no entusiasmen massa als qui la posseeixen i modernitzen: EUA, Rússia, el Regne Unit, França, la Xina, l’Índia, el Pakistan, Israel i Corea del Nord.

Si a l’anterior afegim que, des del 1945, n’hi ha hagut més de 2.000 proves pel cap baix, sobren els comentaris.

Armament defensiu

És més innocu que no pas l’ofensiu, encara que també pot ser provocatiu i emprar-se en territoris on el país agressor vol implantar la seua hegemonia. A més a més, són més agressius com més es desplacen cap a l’exterior. El segon és més emprat per l’OTAN.

Hi destaquen míssils, portaavions, submarins, avions i helicòpters de combat i avions de transport.

També hi destaquen els efectes mediambientals perniciosos…

Armament ofensiu

Els països que més en tenen son els EUA, la Xina, Rússia i l’Índia. El seu potencial repressor també s’hi manifesta en els mateixos exercicis militars. S’hi ha vist a la Xina davant Taiwan.

Sovint, les armes ofensives projecten les aspiracions territorials de les potències que les posseeixen. La Xina, per exemple, s’està modernitzant amb molta rapidesa i respon amb operacions ofensives contundents cada vegada que les illes sobre les quals té aspiracions busquen l’emparament de països com els EUA. No obstant les aspiracions territorials, també n’hi ha de comercials i d’apropiació de matèries primeres, imprescindibles per a la seua indústria. Antigament, ja ocorria entre les colònies i llurs metròpolis. En l’actualitat, entre les potències amb un armament ofensiu important i les antigues colònies o imperis ja desapareguts.

És l’àmbit capitalista el que regeix la utilització de l’armament ofensiu i necessita el suport del militar. De fet, és més probable que el poder econòmic empre l’exèrcit per als seus interessos que no pas al contrari. Amb tot, els beneficis son tan sols per a les elits econòmiques, perquè les factures armamentistes les paguem nosaltres.

El principal armament ofensiu consisteix en míssils balístics (31 països), submarins (els EUA en posseeix la meitat del planeta) i naus (la Xina ja ha superat als EUA) que s’empren sovint en països en tensió permanent (dues Corees, entre Grècia i Turquia, entre Iran i Turquia…).

L’àrea més militaritzada i d’alt risc quant a tipus d’armaments és l’Àsia-el Pacífic, perquè hi ha la Xina, l’Índia, les dues Corees i el Pakistan. Darrere, els EUA i, a continuació, Europa. Després, Rússia i els seus aliats en l’Àsia Central. Finalment, l’Orient Mitjà. Fins a la guerra d’Ucraïna, Europa posseïa poc armament, perquè preferia emprar l’economia com a arma de foc.

Pel que fa als drons, han augmentat espectacularment a partir del segle XXI i pocs països en queden sense. El que més en té son els EUA, seguit de Turquia, Rússia i l’Índia. No sabem quants en posseeix la Xina.

Quant a efectius, la Xina disposa de dos milions de militars, l’Índia de milió i mig i els EUA prop de l’anterior. Rússia, gairebé un milió. Europa, entre 150.000 i 200.000.

La militarització de l’espai 

És la innovació més poderosa en l’actualitat. El seu control té una enorme dimensió geopolítica. El 2021 hi havia 4.852 satèl·lits, un 61% dels quals eren dels EUA. El seu domini n’és absolut. Li van al darrere la Xina i el Regne Unit.

S’empren en comunicació, meteorologia, demostració de tecnologies, navegació i posicionament, ciències de la Terra, espionatge, etc.

El llançament de satèl·lits s’ha multiplicat per mil i la saturació se n’ha fet evident, sobretot des que ha entrat l’àmbit civil.

Quant a satèl·lits militars, els EUA, la Xina —que ha avançat de forma espectacular els darrers anys— i Rússia van molt per davant dels restants països i és molt preocupant la seua capacitat de control.

Amb tot i això, tant Rússia com la Xina fa anys que pressionen perquè se’n controle el seu ús contra objectes espacials, perquè han militaritzat l’espai exterior i no volen ser abatuts.

El 2021, l’Assemblea General de l’ONU va aprovar cinc projectes encaminats a prevenir la carrera d’armaments en l’espai ultraterrestre, però la Xina i Rússia s’hi van oposar. Mentrestant, la contaminació ambiental no deixa de disparar-se.

Les bases militars

La seua ubicació depèn de múltiples causes: antigues colònies erigides durant la Guerra Freda, objectius expansionistes, expectatives d’esdevenir potències regionals, participació en una guerra determinada o desig de controlar una zona específica.

Hi ha 20 països amb bases en l’estranger. Els EUA és el que en compta amb més en l’exterior. Està present en 83 països o territoris. El seu objectiu és fonamentalment expansionista.

Rússia busca la seua protecció. Els seus objectius estan en Àsia Central i el continent africà. Com no té el potencial dels EUA, es val de mercenaris. En l’actualitat, ocupa territoris que van ser francesos o nord-americans. L’objectiu propagandístic també és important, si bé li ix més rendible tenir facilitats de pas en ports i aeroports estrangers que no pas potenciar bases fixes.

El Regne Unit i França combinen la seua pertinença a l’OTAN amb haver estat imperis colonials. Erdogan s’ha situat entre deu països, però Turquia no és una potència que puga mantenir aquest estatus tan car. En realitat, és un reflex de les ànsies imperialistes del seu president.

La Xina és més prudent i prefereix invertir econòmicament a instal·lar-hi bases militars.

L’Índia, situada en l’Oceà Índic, és molt important comercialment per al país, encara que la Xina la té assetjada mitjançant la seua Franja i la Ruta de la Seda.

Cas curiós és el de Djibouti, que compta amb bases dels EUA, França, la Xina, Aràbia Saudí i el Japó.

Àfrica és l’espai més cotitzat, la qual cosa pot acabar militaritzant tot el continent.

Els EUA tenen més de 750 bases repartides en més de 80 països, moltes més que ambaixades, consolats i missions… Li serveixen per donar suport a règims antidemocràtics i participar en múltiples guerres, amb resultats desastrosos… Des de començaments de segle, ha participat en 25 conflictes, que li costen 55.000 milions de dòlars l’any.

Despeses militars

Encara que semble paradoxal, des del final de la Guerra Freda, el seu cost ha estat tan descomunal que no ha pogut destinar el «Dividend del desarmament» a fins socials.

Els països que més gasten són l’Índia, la Xina, Rússia i els EUA, si bé el rearmament ha estat generalitzat en tot el planeta.

La Xina és la que més ha desemborsat. Tanmateix, no s’explica tant de balafiament en rearmament quan ja ha colonitzat mig planeta i controla tot el món mitjançant el comerç i les finances. Tal vegada, siga per a protegir sòlidament la seua Ruta de la Seda i les franges de l’Índic, el Pacífic i l’Àrtic.

D’acord amb el PIB, Rússia i els EUA superen el 3%, la qual cosa implica que estan força militaritzats. L’Índia se’ls apropa, malgrat que el país té enormes necessitats de tot tipus. Els països de la zona del Pacífic-Índic també han augmentat les seues despeses armamentistes. La creixent tensió entre els països limítrofs amb Rússia ha augmentat el balafiament, malgrat haver format part de l’URSS. Són, llevat de Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània, Belarús, Ucraïna, Geòrgia i Azerbaidjan.

Un indicador de l’inici d’un conflicte és que els països que no ho havien fet abans comencen a rearmar-se. Un exemple: Armènia i Azerbaidjan.

A banda del PIB, un altre indicador important d’una situació armamentista són els intercanvis comercials. Si són majors que les seues despeses militars, és perquè existeix una dependència comercial mútua. Si s’iniciàs un conflicte, els països més armats serien més vulnerables comercialment que els que no ho són. És el cas de la guerra d’Ucraïna, perquè ha obert el rearmament de la Unió Europea.

La indústria militar

El 2020, les 50 principals indústries d’armament facturaren per valor de 471.360 milions de dòlars. L’empresa més potent va ser Lockheed Martin Corp. Una altra molt puixant va ser la Boeing.

Es tracta d’una indústria que gaudeix de molt bona salut. Abans, eren les nord-americanes les que controlaven el mercat mundial ara, n’hi ha de xineses —totes estatals— i russes.

El comerç d’armament

La venda d’armes pesant està en mans dels EUA, Rússia, França, Alemanya, Regne Unit i la Xina.

Es tracta d’un gran negoci per al qual no existeixen fronteres, ja que es poden vendre armes simultàniament a dos països enfrontats entre ells. Ara bé, el seu pes comercial no té la mateixa importància per a tots. Molta per a Rússia i molt poca per a la Xina.

Pel que fa al clientelisme polític, és molt important per als EUA, Rússia i la Xina. Molt menys per a França, Alemanya o el Regne Unit. Hi ha països que deixaren de ser-ne clients d’un per a ser-ho de l’altre: Egipte, Iran, Iraq i Corea del Nord.

Un índex clar dels canvis geopolítics que s’han produït en la segona dècada del segle XXI és que hi ha hagut canvis de clients i de producció importants.

Clients actuals dels EUA són Aràbia Saudí, Austràlia, Corea del Sud, Emirats Àrabs Units, el Japó i l’Índia. És a dir, s’han reorientat cap a Àsia, encara que també s’ocupen de Grècia i Turquia.

Rússia és el segon gran exportador i s’ha reorientat cap a l’Índia i la Xina. Aquesta exportació és molt important econòmicament. Però també exporta a Algèria, el Vietnam, Iran i Veneçuela, a més d’haver recuperat Egipte.

França, el tercer exportador, té com a clients els Emirats Àrabs Units, la Xina, Taiwan, l’Índia, Aràbia Saudí, Egipte, Qatar i Singapur.

Alemanya ven a Grècia, Turquia, Corea del Sud, Austràlia, Israel i els EUA.

El Regne Unit, a Aràbia Saudí, els EUA, l’Índia, Oman, el Canadà i el Brasil.

A la Xina, li compren Pakistan, Myanmar, Bangladesh, Iran, Tailàndia, Algèria, Veneçuela i Sri Lanka.

Encara que els països africans no tenen tants mitjans per a comprar armament pesant, la penetració política està essent molt important. Rússia ho ha fet a Eritrea, Guinea, Mali, Moçambic, Ruanda, Sudan, Uganda i Zàmbia. La Xina a Ghana, Somàlia i Tanzània. Per això no votaren contra Rússia en l’ONU quan va envair Ucraïna.

Aspectes militars que preocupen en la segona dècada del segle XXI

Els que volten Taiwan, la incorporació d’Austràlia als EUA i l’OTAN, l’estreta dependència de Pakistan respecte de la Xina i l’aliança de l’Índia, la Xina i Rússia. Si se’ls uneix Pakistan, faran molt que parlar, ja que tenen el 40% de la població del planeta.

I de la natura planetària…

¹ Les dades objectives d’aquest article han estat preses del llibre Hegemonías, Bloques y Potencias en el siglo XXI. El orden mundial tras la guerra de Ucrania, de Vicenç Fisas (Editorial Catarata, 2022).