Indagació familiar

No fa massa parlàvem en aquestes pàgines dels thrillers judicials, un gènere molt freqüentat pel cinema. Ara s’ha estrenat Anatomia d’una caiguda (Anatomie d’une chute, 2023) de la cineasta francesa Justine Triet, premiada amb la Palma d’Or del Festival de Cannes. Triet ja venia avalada pels seus films anteriors La batalla de Solferino (La bataille de Solferino, 2013) i Sibyl (2019), premiades en diferents festivals. En aquest darrer llargmetratge, amb un guió coescrit amb Arthur Harari, assistim, en el pròleg, a la mort un tant misteriosa de Samuel (l’actor Samuel Theis), espòs de Sandra (Sandra Huller), coneguda novel·lista. Tots dos són pares de Daniel (Milo Machado), un xiquet cec. La família habita una casa situada als Alps francesos, prop de la família de Samuel, lloc on s’ha produït l’estranya mort del pare. Suïcidi o assassinat?

Després de les primeres recerques policials, la investigació assenyala, un any més tard, a Sandra com a culpable. La major part d’Anatomia d’una caiguda està centrada en el judici generat a propòsit d’aquesta l’acusació. Tanmateix, durant el procés, la directora llança una mirada de gran complexitat humana sobre les relacions de parella. A poc a poc, com si d’una dissecció es tractara, s’analitzen, s’indaguen les causes que han portat a la seua crisi des de diferents punts, a cercar quins en són els detonants. Justine Triet evita prendre partit per cap dels dos esposos; en definitiva, mullar-se. Però, aprofita la narració per fer diverses reflexions sobre la literatura, el sexe, les tasques familiars, les frustracions dels personatges, les seues insatisfaccions, les dificultats de compartir, la responsabilitat en l’accident del fill que va perdre la vista quan era menut o la llengua que marca l’oralitat de la família: ella és alemanya, ell francés. Fins i tot els flashbacks estan narrats des del punt de vista de cadascun dels dos membres. Com si l’autora s’amagara per no immiscir-se, per no decantar-se, per tal de deixar en llibertat l’espectador davant de cada situació. És la parella la que exposa les seues raons, les seues aspiracions, els seus sentiments. Estem al davant d’una situació difícil de desxifrar, impenetrable. Què ha passat en realitat? On està la veritat? Malgrat les intervencions en el judici oposades entre si (l’advocat defensa la tesi del suïcidi i el fiscal llança l’acusació d’assassinat), l’espectador dubta. La incertesa atabala. En rigor, cadascun dels dos lletrats inventa, crea les seues conclusions, ficciona allò passat. No mostren proves convincents. No hi ha testimonis. És difícil decantar-se per una o altra postura.

Són les relacions humanes, en general, una qüestió insondable, incomprensible? Tot i els intents dels pensadors per trobar-hi respostes, Guilles Deleuze escriu que la filosofia és l’art de formar, d’inventar, de crear conceptes. La mateixa Justine Triet, en aquest sentit ens diu que «els judicis estan plens de ficció. Cada part exposa la seua versió dels fets i aquestes versions solen ser irreconciliables, però aquest estudi obsessiu d’una situació no retorna una imatge nítida, no revela una veritat absoluta».

La càmera en Anatomia d’una caiguda es mou en completa llibertat, sense lligams acadèmics. A més, la direcció fa un ús intencionat del fora de camp. Per la seua part, la banda sonora actua com un element significatiu, irritant al principi, amb un volum extremadament alt que no deixa escoltar res, en la interpretació pel fill d’Astúries d’Isaak Albéniz i, al final, pel més suggeridor i emotiu Preludi de Chopin. Un carrusel d’emocions envolta l’espectador al final, que el deixa sense alé. Amb més dubtes que plenes certeses.

Revista número 498. Gener 2024.