Indagant en la llum

09/12/2022

 (Berna Blanch: Dolmen. Premi Poesia Manel García Grau 2020. Edicions Perifèric, 2021)

Berna Blanch concep la creació poètica com un sentiment dolorós, de vegades, quan acaba el poema sent com pateix— sol dir-, però també gratificant. ja que en aquest poemari Dolmen va aconseguir guanyar el premi de poesia Manel García Grau (2020), un premi de molt de prestigi. Per descomptat que ha guanyat altres premis que marquen una trajectòria com podrien ser: Ciutat de Torrent, Joan Perucho Vila d’Ascó, Benvingut Oliver de Catarroja,  I’bn Jafadja ciutat d’Alzira, però aquest premi du el nom d’un poeta de la seua generació en el qual va coincidir en diferents actes reivindicant la cultura.

Blanch va començar escrivint poesia sent molt jove. i sobre haver publicat dos llibres de narrativa, ell afirma, contínuament que se sent poeta. Un poeta que en la mínima de paraules expressa multitud de sentiments. Per a Blanch en la poesia no es pot dir tot. Ell entén el poema com una mena de síntesi on les paraules es deixen caure per enlairar-se als ulls del lector. La força de les imatges va acompanyada de la mirada de l’autor que d’una manera serena ha passejat els diferents llocs, i ha sabut retindré els instants de la realitat viscuda. El poemari està dividit en dues parts: La primera titulada: Tot el que em pren i em volta i una segona part: Refracció de llunyanies. En les quals hi ha una unitat profunda de tot allò que existeix visible o invisible, com a base  de la realitat, l’autor necessita disposar d’una part racional, tangible envoltada d’emocions al voltant d’una mirada atenta al món que ens envolta. Abans de tot, en aquest poemari us vull parlar del primer poema del llibre, es titula “Sorohaundi·, i tracta d’anar-hi situantnos: No hi ha misteri, sempre ho hem sabut, //som terra i aigua, i cel i flama, // som fang que la llum anima. En la poesia podem ser tot o podem no ser res, però la poesia de Blanch és una poesia que et duu a replantejar-te la fragilitat o el més sublim de l’ésser on el poeta ens recorda: No hi ha camins,//només instants, la consciència dels instants.

Contempla i sent;  “on s’enganxa la mirada, // on habiten els reflexos //. L’aventura poètica va atrapant-te. Blanch contempla el paisatge i entra a formar a través dels mots   que sustenten el seu pensament: Tot és igualment real i eteri, // deixa empremtes en l’aigua //on les escorrenties, //la vida és retenció en la fluïdesa //. Al llarg del seu recorregut els versos dona pas a una experiència transcendental i al mateix temps,  es fa tangible en el lector perquè pretén ser abans que res una poesia fonamentalment humana. El poeta indaga en l’eternitat, desitja entendre la mesura del temps, la humida foscor de l’arrel, la gravetat imperceptible, l’univers de l’home… És una poesia personal, no hi ha equivocació, és la seua veu que continua buscant respostes. En aquesta difícil dialèctica entre eternitat i realitat que clama l’afirmació de l’existència: Com ell ens diu en un poema:“som, alè entre la vida, flama on la fusta es torna aire// i continua en un altre: “apressar l’hàlit del temps// en el cor de l’espurna. La seua poètica pretén donar raons per a dubtar que podem coincidir o simplement es queden suspeses en els mots: “intuir dins teu// allò que sentim i no sabem, //el pont sobre la mort // la comprensió de la certesa. Tot va formant part d’aquesta existència i desvela allò que es veu i allò que sense ser tangible les seues imatges suggereixen: Vull robar la llum// vull tot el sol per guardar-lo// i cridar el demà. La vibració del poema depén de les imatges com arriben al lector per a fer-les seues: Sent que es perpètua l’emoció on arribe // i que res no mor mentre vivim. Al llarg del seu poemari, el poeta genera el gust de sentir cada instant únic del qual anem formant part. Estableix una part física i una part espiritual, lleugera, del nostre pas per l’existència, sense dolor, allargant la mà, retornant el temps com si fos possible, perquè som abans que res testimonis dels nostres passos, però no de manera egocèntrica va més enllà i implica l’entorn, les pedres, la llum, el fang, la flor de l’ametller… que com matèria viva van conformant els nostres camins. Trobem eixa poesia on l’experiència humana i el desig transcendental van agafant-se a poc a poc de la mà. És un poemari d’instants, lúcid que s’acosta al lector des de la consciència d’una humanitat assumida.

La poesia de Blanch, no són solament paraules, és música i expressivitat en els seus conceptes. En aquest punt reconeguem la seua veu, aquest continu que va marcant la seua obra poètica. I que atrapen al lector no solament pel contingut, sinó també per la seua cadència. No us la perdeu. És un plaer poder-lo llegir.