La revista degana en valencià

27 d’octubre: el dia que durarà anys

Són les 10 del matí, i el tren que hem agafat a l’estació de Joaquim Sorolla a les 6:25 hores, arriba a l’estació de França. Arribem a Barcelona, el 27 d’octubre de 2017, un dia que passarà a la història. El dia que durarà anys.

Més d’un centenar de persones ja està reunit a l’avinguda de l’estació, davant d’unes tanques custodiades per furgons dels Mossos d’Esquadra que acordonen el recinte per accedir al Passeig de la Ciutadella, i en concret al Parlament català. La premsa va arribant, situa els trípodes i les càmeres, llibretes i bolis en mà i comencen a parlar amb la gent, a temptejar el terreny, les emocions, les expectatives del dia. Mentrestant, en un lateral de l’avinguda, es reuneix un grup de bombers que s’han ofert voluntaris per assegurar que tot vaja bé en aquest dia. Reben indicacions en una xicoteta assemblea, i es diu: “la nostra consigna és el silenci”.

Al Passeig de Picasso, a l’altra banda de la tanca, més gent s’aglutina: és on l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium han convocat. Els muntadors treballen a tota velocitat perquè la retransmissió en directe estiga assegurada a través d’una gran pantalla. I pel Passeig Lluís Companys apareixen els tractors, aclamats per tots els presents.

Quedem amb Gerard, que és regidor d’Esquerra Republicana. Amb un tímid somriure afirma que hui és el dia. Però no s’ho acaba de creure. I és normal, després de la voràgine política i de les muntanyes russes informacionals dels últims dies. Ell vol comprar una estelada per penjar-se-la a l’esquena, però vol la groga, no la blava. Recorrem pràcticament totes les botigues del Born, però tan sols tenen la blava. Fins que, quan es resigna i decideix comprar una blava, trobem en un xinès la groga al costat de la d’Espanya. Paradoxes de la globalització. Després de tenir a les nostres mans -o esquena, millor dit- l’estelada groga, envoltem el Parc de la Ciutadella juntament amb una gran massa de gent que està disposada a defensar el Parlament i les institucions catalanes si fóra possible. Joves i grans. De dretes o esquerres. Això no importa: els allí presents volen una Catalunya independent. Més tard arriba Xavi, un altre regidor d’Esquerra, amb una samarreta que fa honor al Trapero amb el seu famós “Buenu, pos molt bé, pos adéu”. Se li nota nerviós i al seu torn carregat d’il·lusió. I decidim situar-nos al Passeig de Pujades, on rebem l’àudio del que passa al Parlament, i podem veure, de lluny, el Ple.

Des de les 13:30 fins a les 15:27 es viuen moments de nervis i tensió. Les banderes onegen, la gent escridassa les paraules d’alguns parlamentaris, aplaudeix les d’altres. I Gerard i Xavi comencen a ser conscients del moment que van a viure: el moment. Mil pensaments i sensacions passen per la seua ment. Saluden coneguts i pensen en aquells als quals els hauria agradat ser-hi. Arriba el moment de les votacions, un a un, en secret. S’escolta a Carme Forcadell. Quan diu “sí” tothom victoreja. Quan diu “no”, se sent: uuuuh !. Acaba la votació. Nervis. Molts nervis. I il·lusió. 70 vots a favor, 2 en blanc i 10 en contra. La Presidenta del Parlament declara la República Catalana. Pell de gallina. Emoció a flor de pell. Crits. Abraçades. Plors. Petons. Ampolles de cava destapades. Petards. Boles de fum de colors. Són les 15:27 hores del 27 d’octubre de 2017. República catalana.

Al cap d’una hora, al Passeig de Picasso comencen a eixir en comptagotes els alcaldes que han estat presents al Parlament. La gent els aclama. Els dóna les gràcies pel que han fet fins ara i pel que està per venir. Recollim dos alcaldes del Vallès i anem al Born a menjar alguna cosa. Són més de les cinc i encara no hem dinat. Però caminar aquests pocs metres que separen el Passeig del Born és impossible sense que la gent pare als alcaldes i els aplaudisca i done les gràcies. A l’entrar al restaurant, quan els allí presents identifiquen els alcaldes per la vara de comandament, aplaudeixen tots, es posen en peu i brinden per la República. A la taula parlem de les sensacions, del que ha de venir, del paper del govern espanyol i del que ha de jugar el govern català. Un dels alcaldes confessa que un alt càrrec li ha dit “Cuida’m a la família”.

Després de reposar forces i acomiadar-nos dels alcaldes, ens dirigim a la Plaça Sant Jaume, on s’està vivint la festa de la República. Fem malabars per poder entrar a la Plaça. L’aglomeració de la gent ens recorda a una mascletà. I aconseguim accedir-hi. Al Palau de la Generalitat encara oneja la bandera espanyola, i la gent demana a crits que la lleven. En un escenari, nombrosos artistes catalans comparteixen la seua música amb tots. És dia de celebració, no és per menys. I mentrestant, les presentadores de l’acte van informant sobre el moviments que el govern espanyol va fent i aprovant. Però a la gent no li importa. Perquè Catalunya ja és una república. I es nota en els seus rostres.

Ja cansats, decidim eixir de la Plaça cantant una cançó de Zoo. Recorrem de nou el Passeig Picasso, aquest cop ja amb la circulació represa. Ens asseiem en una terrassa i fem repàs del dia. De les emocions, dels pensaments, del “i ara què?”. La incertesa que a tots ens aguaita en el dia de hui.

I així acaba un dia que passarà a la història. Un dia en què, un cop més, el poble català torna a demostrar-nos que és un poble unit, alegre i combatiu. 27 d’octubre: el dia que durarà anys.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top