Independentistes? I tant que sí!

07/06/2021

Algú s’imagina el Secretari General del Partit Comunista Espanyol (o d’on siga) afirmant que no és comunista ni ho ha sigut mai? I, tanmateix, el PCE no es presenta a unes eleccions amb un programa comunista des de 1936. Són les contradiccions habituals -més grans, més menudes- que ha d’enfrontar des de sempre les formacions polítiques que es reclamen d’esquerra transformadora.

Tot i que no només, de fet, ja que el programa de qualsevol partit que es presenta a unes eleccions no representa de cap de les maneres la ideologia fonamental i bàsica d’aquest partit, sinó que és una proposta determinada per a un període determinat de temps i en unes circumstàncies socials determinades, que la van modelant per a fer-la practicable i assumible. En el tradicional binomi que ens explica que la ideologia sense pragmatisme és estèril sempre s’oblida la següent contrapartida: que el pragmatisme sense ideologia és pura i dura corrupció. Una bona política sempre haurà de buscar l’equilibri inestable entre aquests dos extrems.

Si en llegim els Estatuts, no hi ha dubte que el Bloc Nacionalista Valencià és un partit independentista, ja que té com a objectius “l’assoliment de la plena sobirania nacional del poble valencià i la seua plasmació legal mitjançant una Constitució valenciana”, així com un “estat valencià, laic, republicà, progressista, de persones lliures i autònomes”. I és lògic: quin sentit té un partit nacionalista que, en última instància, es pense com a sucursal d’una altra nació? Per al moviment nacionalista valencià, el País Valencià està a Espanya (forma part de l’Estat espanyol actualment, és clar), però no és Espanya: lògicament, si no, no seria nacionalisme, sinó regionalisme; seria la part d’un tot, un tot divers, plural, compost… com es vulga, però una part. No és així: no som regionalistes. No ho hem sigut mai. Si els Estatuts actuals del Bloc no deixen lloc a la interpretació, els del nostre antecedent orgànic, la Unitat del Poble Valencià, eren més explícits encara en aquests afers.

Això pot canviar? Per descomptat. En aquest VIII Congrés Nacional a què s’encara el nostre partit la Direcció ens fa una proposta de canvi de nom de Bloc a Més-Compromís, la qual podria ser només estètica, però que, com més va més, no deixa tampoc lloc a la interpretació que canvia també la nostra ideologia bàsica que sempre havíem teoritzat i practicat. Si en la Ponència d’Estatuts desapareixen les formulacions que hem citat en el paràgraf anterior, si qui l’ha coordinada i es postula per a dirigir l’estratègia del partit ens explica en premsa que hem de construir la “AlterEspaña” i si, finalment, l’actual Coordinadora Nacional del Bloc i candidata a la reelecció, Àgueda Micó, ens diu en una entrevista que “no és independentista” i que “no ho ha sigut mai”, i tot això, a més, queda refrendat en un Congrés Nacional, doncs sí, segurament haurem canviat la nostra ideologia. Però encara no.

Enmig de tot aquest maremàgnum conceptual i tècnic, algú ens haurà d’explicar com es conjuga això de la “construcció nacional i popular del País Valencià” sense ser “independentista” i construint la “AlterEspaña”. Quina nació construïm  “nacionalment i popular”? La valenciana? L’espanyola alternativa? Quina nació serà sobirana en la nostra proposta política? La valenciana? L’espanyola alternativa? Si no som independentistes, exactament en quins àmbits volem que ens tutele Espanya -l’Espanya “alternativa”, siga això el que siga-?  El més possible, però, és que no n’hi haja manera i simplement siga l’habitual confusió entre tàctica i estratègica.

Com es conjuga també eixe “sobiranisme nacional i popular” si la Ponència oficial no accepta la nostra esmena precisament només pels termes “presos polítics” i en referència explícita als nostres companys catalans de lluita empresonats injustament?

En realitat, pensem que açò és més vell que la tos. Se’ns diu que el nacionalisme valencià no ven perquè la societat valenciana no ho és. La cantilena habitual. Amaguem allò que som, que no ens votaran. Més enllà de debatre sobre si és de veres o no, la paradoxa està que -afortunadament- no demana ningú que deixem de ser d’esquerres, feministes o ecologistes perquè, efectivament, la societat valenciana ho és tampoc. Som -o érem- un partit polític que aspira a canviar la societat valenciana, no a mimetitzar-s’hi. Per a eixa operació ja hi ha molts d’altres candidats. I, a més, és una operació que no ens agrada. Recordem el pragmatisme sense ideologia.

Som independentistes. Sense complexos. És a dir, volem que algun dia el País Valencià tinga un seient a l’ONU com qualsevol dels altres vora dos-cents Estats actuals. Que gestionem les nostres interdependències nosaltres mateixos; no que siga Madrid qui ho faça. Som independentistes de la mateixa manera que ho són tots i cadascun dels partits espanyols. O és que n’hi ha cap que demana que siga França (o Portugal o qui siga) qui tutele la seua sobirania o que Espanya passe a ser un conjunt de regions franceses (o portugueses o el que siga)?

Com a BLOC (o UPV o el que siga) sempre hem sigut independentistes, tot i que no ens hem presentat mai a unes eleccions amb un programa independentista (tant de bo). Com el PCE o com qualsevol altre partit, com explicàvem. No es tracta d’això. Ens hi presentem amb un programa pragmàtic perquè algun dia ens hi puguem presentar amb un d’independentista. La novetat -ara- és que ens volen canviar allò que som barata no sabem ben bé què. La música dels discursos ens sona massa, tanmateix. Sembla que també és una constant històrica, l’(auto)consciència de la impotència política dels valencians i de la necessitat de formar part d’un projecte espanyol. Roda el món i torna al Born.

Però la realitat és que en 2015 vàrem traure com a Compromís els millors resultats de la història del nacionalisme valencià i al Bloc no li va caldre negar cap aspecte bàsic de la seua ideologia. Quasi un 20% de l’electorat valencià va votar una opció política que no podia votar a Conca o Santander i que tenia el seu centre de decisió política a València. Més encara, moltes (totes?) de les nostres alcaldies i regidories ho són sense amagar-se de cap de les maneres en l’armari -ni negar-se tantes vegades com Sant Pere-. No diem que ens voten perquè som independentistes. De fet, segurament ens voten a pesar de ser-ho. Però exactament què guanyem negant-nos a nosaltres mateixos? Nosaltres no ho pensem fer mai. Potser som massa idealistes. Què hi farem. Si no, no militaríem en el Bloc des de fa ja uns anyets, ben mirat.