La revista degana en valencià

La inexistència de la dreta escorcollant-ne l’entrellat

Pepa Úbeda. Escriptora

Aquest és el primer article d’una col·laboració que acabe d’encetar a la Saó digital. Està previst que isca el segon diumenge de cada mes si algun viatge o qualsevol altre desgavell no ho impedeix. Quant al títol de la columna, després d’un ventall heterogeni de combinacions, m’he decidit per Escorcollant-ne l’entrellat. Pel que fa a les condicions, l’única exigida per la revista és que les cabòries que hi vesse han d’estar relacionades amb el país. Entenent per “país” aquesta terra dels nostres maldecaps i les nostres alegries. Requisit que he acceptat tot seguit, perquè no destorba el respecte als drets humans, tant individuals com col·lectius, ni a la pluralitat de parers. Tant dels que la hi llegeixen com de la que hi escriu.

La meua primera cavil·lació gira al voltant de la foguera que el PP està atiant per encendre, encara més si cap, un sector de valencians que escridassen prou per ofegar-ne la veu dels restants. Fa així la impressió que són els únics amb veu o, si més no, amb dret a emprar-la. M’hi referesc a l’atac de què estan sent objecte l’escola pública –i laica– i el jove govern valencià per part d’ideòlegs i beneficiaris de l’escola privada concertada. En el moll dels quals jo situaria la sempre omnipresent església catòlica, una de les finalitats de la qual és l’escomesa a l’escola pública –i laica.

Hi ha dues aportacions interessants al tema. L’una és l’assaig –nou de trinca– de Pura Aloy i Francisco Hernández, Reflexiones urgentes sobre la enseñanza, publicat per l’editorial Uno y Cero. L’altra, l’article a tintaLibre de Francisco Delgado, president d’Europa Laica, Las aulas, un suculento negocio para la Iglesia.

Quant al primer, l’objecte n’és la situació en què ha quedat l’alumnat del País Valencià després del llarg sojorn de les hosts del PP entre nosaltres. Com que hi continuaré buidant el pap en successius articles, ací tan sols n’iniciaré un apunt. Per exemple, els fons documentals emprats pels seus autors els han costat un fotimer d’aconseguir a causa dels intensos i ininterromputs entrebancs de l’administració del PP. De la seua lectura, hom pot extraure que els i les nostres adolescents han estat víctimes d’una desastrosa formació educativa gràcies al gairebé etern i procel·lós govern de l’extrema dreta espanyola –i valenciana. No oblidem, però, la fidelitat d’un elevat nombre de valencians que els han estat votant al llarg de dues dècades. Ni tampoc que, la primavera de 2015, va ser el partit més votat pels meus, i nostres, conciutadans. Només hi afegiré un altre “esborrany”; aquell relacionat amb el tan suat fracàs escolar i el subsegüent abandó de les aules. Conceptes dels quals caldria parlar amb una mica més de propietat. Això sí, escandalosament elevats si els comparem amb la resta d’Europa i d’un substanciós nombre comunitats autonòmiques espanyoles. Motius? Un bon grapat. Ara bé, les més destacades són una gestió política deplorable i, sobretot, una inversió per alumne humiliant i vergonyosa. Per contra, en aquells països i autonomies on l’escola pública –i laica– ha rebut un suport més decidit del govern a través d’un finançament major els resultats han estat clarament ben positius.

Les conseqüències del fracàs escolar són variades i greus. Entre d’altres, una baixa autoestima en l’alumnat, traduïda en rebuig escolar i escassa qualificació laboral, que desembocarà en un major atur i l’augment del racisme, la xenofòbia i el masclisme.

Atenguem ara a alguna de les observacions que Francisco Delgado apunta al seu article. Gràcies al tracte de favor de la dreta espanyola (i amb l’aquiescència del PSOE) –PP, Ciudadanos, CiU abans i Democràcia i Llibertat ara, et alii– amb les institucions religioses catòliques, el seu paper continua sent força rellevant en el nostre sistema educatiu. Això els genera enormes beneficis econòmics i ideològics. Precisament entre aquells que més han lluitat contra la instrucció dels ciutadans en general i l’escola pública –i laica– en particular. Caràcter públic i laic que són la norma quasi exclusiva a Europa.

Així doncs, les inversions que caldria destinar a l’escola pública –i laica– acaben en mans de la privada concertada –i confessional catòlica. Sembla com si els que han manat i continuen manant en aquesta terra dels nostres pesars i les nostres alegries estiguessen únicament preocupats perquè les “garrofes” de tots els valencians arriben a les mans de uns pocs: la patronal de la concertada i el sector ideològic que li dóna suport i la configura.

Malgrat les proves, però, la dreta continua negant ser de dretes i afirmant que és igualitària i democràtica. I és que, com deia Simone de Beauvoir, “la dreta és com el dimoni: pretén convèncer-nos de la seua inexistència”. Amb tot, un altre problema no menys greu és que hi ha partits que s’entesten a dir que són d’esquerres. Però que no fan política d’esquerres, com el PSOE. O asseguren ser de centre, com ja hem esmentat, però que fan política neoliberal i d’extrema dreta.