Inflació i incompetència deslleial

Com han demostrat experts internacionals¹, la inflació ha estat provocada per factors estructurals; no és cert que sigui el problema econòmic actual més greu ni tampoc que la pandèmia de la COVID-19 i la invasió d’Ucraïna per Putin n’hagin estat les causants exclusives. Finalment, la pujada dels tipus d’interès no hi és l’única solució.

Declaracions oficials

Uns mesos abans de la Covid-19, destacats líders polítics i organismes internacionals —FMI, Reserva Federal dels Estats Units d’Amèrica, el Banc Central Europeu i mitjans de comunicació com «The New York Times»— van declarar que estàvem patint la inflació més elevada dels darrers quaranta anys. No obstant la gravetat d’aquesta afirmació, van assegurar que la pujada de preus era temporal.

Tanmateix, hem pogut constatar que s’equivocaren, cometeren errors colossals —infravalorar la inflació, no tenir en compte factors clau per a resoldre el problema i ocultar les seves palpables equivocacions tirant-los la culpa a la COVID-19 i a Putin— i no obriren una via alternativa eficaç per a solucionar l’evident crisi econòmica.

A més a més, denunciaren que els programes d’ajut i rescat dels governs mitjançant importants injeccions monetàries per a sufocar els efectes de la pandèmia havien aguditzat encara més la inflació. Se’ls havia «oblidat» que, sense aquestes injeccions, el col·lapse econòmic global hagués estat terrible. També que, en aquells països on les injeccions governamentals foren considerables, la pujada de preus va ser prou menor que en altres menys «generosos» amb els seus conciutadans.

Com afectà la COVID-19 a la inflació preexistent?

Pel que fa als confinaments, encara que no van ser iguals en tots els països, van acabar per imposar-se. L’efecte més immediat va ser que milers d’indústries i empreses deixaren de produir o reduïren radicalment la seva activitat. A continuació, va minvar l’oferta de béns de serveis i els preus dels recursos essencials van pujar. Si bé confinaments tan radicals com el xinès —la major exportadora mundial de mercaderies— van afectar tot el planeta, tots plegats provocaren una escassesa generalitzada de matèries primeres elaborades i productes intermedis i finals i un augment de la demanda de productes vinculats al teletreball i el comerç electrònic.

Quant al transport, un altre sector força afectat, s’hi va veure immers en un desacoblament de processos, bloqueig de rutes i retards generalitzats. Tanmateix, els acaparaments i la manca de transparència van ser els factors més inflacionaris i estaven més vinculats a la pertinença a un oligopoli que a la pandèmia. Les conseqüències foren el tancament de les empreses més febles i desprotegides, la impossibilitat de recuperar la producció anterior a la pandèmia, l’augment de comandes a través d’una gestió preventiva incorrecta i la renúncia de dotzenes de milers d’empleats de tornar al seu treball anterior a la pandèmia. La conseqüència, una elevació generalitzada de costos que va incidir en la inflació.

Respecte de l’abandonament del lloc de treball per part dels treballadors, malgrat un índex de desocupació important, va estar relacionat amb aquells treballadors que constataren la creixent explotació de què eren objecte a causa d’una política de flexibilització dels mercats laborals a partir dels 1970 que havia esdevingut en treballs esgotadors. S’hi afegia l’aparició de falsos autònoms, contractes sense límit d’hores, hores extraordinàries no pagades i incompliment de les lleis laborals. Els treballadors que van poder fer-li front a una situació tan antidemocràtica deixaren el treball. No obstant això, l’abandonament laboral sols va afectar els sectors més perjudicats per la duresa del treball: el transport per carretera i la càrrega i descàrrega de contenidors. I això a pesar que els beneficis empresarials dels oligopolis del sector havien augmentat enormement i foren una de les causes més destacades de l’augment de la inflació.

Finalment, l’actuació d’algunes empreses davant la pandèmia va ser força desproporcionada perquè abusaren dels aprovisionaments, cosa que dugué a un augment dels desajusts i, en conseqüència, a una exagerada elevació de preus, una acumulació excessiva de sobrants i una acceleració de la inflació. Els casos més paradigmàtics foren els d’Amazon i  Walmart —les companyies del sector més potents del món—, perquè no van tenir en compte el comportament del consumidor, que va tornar als hàbits anteriors a la pandèmia i que, davant l’escandalosa pujada de preus, va comprar prou menys.

Què va desencadenar realment la inflació?

Factors molt més poderosos que l’expansió global de la COVID-19 —com l’extrema pressió de monopolis i oligopolis— i la ineptitud dels líders polítics i dels organismes internacionals.

Pel que fa a la COVID-19, se sabia des de feia molt de temps que existia una elevada possibilitat que una pandèmia com la que vam patir tingués lloc. Tanmateix, els líders mundials no hi feren absolutament res per frenar-ne les conseqüències, com inversions prèvies que haguessin pogut proporcionar seguretat i certesa, i tractaren la situació com un fet totalment imprevist.

Quant a les crisis econòmiques dels darrers 40 anys —molt greus algunes—, han provocat un augment de l’escassesa de recursos, la qual cosa ha afeblit progressivament els sistemes de suport estatal: sanitari, serveis públics, investigacions científiques, educatiu, cobertures laborals, igualtat, pensions… Davant la gravetat de la pandèmia hagueren de recórrer per via d’urgència a l’àmbit privat, que aprofitaren la seva situació privilegiada per a encarir-ne productes i serveis. També desencadenaren un augment de la inflació.

Tocant al factor més greu —problemes d’aprovisionament, errades logístiques, estratègies de desregulació i pressió del poder financer— són autèntics «càncers» d’una economia global que ha incrementat la inflació.

En síntesi, les elevades pujades de preus són conseqüència de factors econòmics estructurals que ja havien aflorat abans de la pandèmia. Així mateix, els desencadenats de la seva acceleració han estat la creixent concentració de grans empreses en grups cada cop més reduïts en els mercats, la generalització de l’especulació financera no controlada i el cost del deteriorament mediambiental.

Per què ha desaparegut la competència capitalista?

Perquè les empreses més poderoses han dominat i manipulat els mercats, augmentant indefinidament i a voluntat els seus beneficis. És la causa més important de la inflació actual.

Els exemples més rellevants els trobem en el transport marítim i en l’energia. Els seus beneficis s’han disparat, mentre els costos han recaigut per complet en els consumidors.

Per què és tan poderós i influent el transport marítim?

Perquè s’ha concentrat enormement en unes poques empreses i s’ha estès a àmbits que en depenen, com els contenidors, les línies de transport, el control de terminals portuàries, etc.

S’han convertit en un autèntic monopoli que controla Estats, governs, partits polítics i organismes internacionals. Contràriament al que podria esperar-se’n, no ha abaratit els costos en benefici de la població, ans al contrari. Efectivament, els «megavaixells» han resultat ésser molt poc efectius com a transport i la càrrega i descàrrega encareixen encara més els preus.

En realitat, el seu objectiu no és ser més eficaços ni potenciar més societats igualitàries, sinó maximitzar llurs beneficis i tenir major capacitat de negociació a l’hora de fixar les tarifes.

Tampoc no els preocupen els enormes riscs inherents a aquest tipus de transport i evadeixen tota responsabilitat, com els desastres mediambientals que provoquen, que no semblen tenir amo conegut…

Per contra, el 2021 la indústria global del sector va obtenir beneficis de 160.000 milions de dòlars, xifra cinc cops superior a la del període 2010-2020. No hi ha cap dubte que han esdevingut autèntics «càrtels».

Per què és tan cara l’energia?

En el cas de l’electricitat, es tracta d’una font d’energia en mans d’oligopolis que gaudeixen de molts privilegis i poden imposar preus abusius.

A banda de la pujada ocasionada per l’encariment del gas i del preu dels bons de CO₂, els motius fonamentals foren falsejar la competència, aconseguir que els governs els donessin més poder, restringir la intervenció estatal i evitar ser controlades.

Els oligopolis elèctrics han imposat el principi de lliure competència del seu mercat i han aconseguit així imposar els seus preus sense cap restricció i sempre a l’alça.

Defensen un «liberalisme» basat en quatre principis falsos:

Primer: la llum no és un bé de consum com qualsevol altre, sinó de primera necessitat.

Segon: els mercats elèctrics dels països europeus no són de lliure competència perquè estan controlats per quatre empreses.

Tercer: els oligopolis impossibiliten una política energètica comuna.

Quart: el sistema «marginalista» de preus impedeix que siguin estables perquè les empreses de l’oligopoli manipulen mercats i preus i frenen l’entrada de noves empreses tecnològiques més barates. Mentre la política pública no afavoreixi les inversions, els oligopolis no n’hi permetran l’entrada d’altres. I és ben difícil, perquè els governs europeus ja desmantellaren el sistema públic de l’energia, que funcionava molt bé, davant oligopolis privats que han neutralitzat la competència a canvi d’adquirir enormes privilegis.

Les empreses d’alimentació i de consum imprescindible

Han estat també un important focus inflacionista, perquè són béns de primera necessitat.

Gaudeixen de tant de poder en els mercats que augmenten els seus beneficis sense perdre clientela. Malgrat la inflació i la pèrdua de poder adquisitiu a nivell global, els seus beneficis són majors que els obtinguts abans de la pandèmia.

Els augments salarials originats per la pujada de preus van ser irrisoris, mentre que els beneficis empresarials foren immensos i destinaren fortes inversions a màrqueting i publicitat  per a fidelitzar-ne la clientela.

Així mateix, en començar a fusionar-se les empreses, augmentà la concentració en el mercat i eliminaren la competència. Amb la qual cosa, els beneficis empresarials cresqueren encara més.

Un «matrimoni de conveniència» perfecte

El format pels oligopolis i la inflació, ja que les empreses que en formen part gaudeixen d’una demanda «inelàstica» —la que no minva malgrat la pujada de preus perquè són béns de primera necessitat— que els permet d’apujar els preus injustificadament.

¹ La informació facilitada pel professor Juan López Torres en el seu llibre Más difícil todavía (Editorial Deusto), hi ha estat fonamental.