Inflació i salaris en 2022

15/12/2022

A partir de 2021, a l’Estat espanyol, els preus dels productes van començar a créixer a un ritme major que en els darrers anys, com es pot apreciar en la barra fosca del gràfic. El procés comença en el segon trimestre i es va accelerant després de l’estiu. Una acceleració que continua en el primer semestre de 2022. En aquest primer semestre de 2022 els preus han crescut a un ritme del 8,5% (6,1% en gener i 10,2% en juny). No es tracta sols d’un fenomen que afecte els preus de l’energia i els aliments no elaborats, sinó que de manera creixent es va estenent a la resta de productes. I, tot i que el context és d’incertesa, les previsions no apunten a una reducció ràpida de la inflació actual. Davant aquesta situació han començat a adoptar-se diverses mesures, com ara un cert increment dels tipus d’interés per part del Banc Central Europeu, i alhora hi ha sectors de la societat que apunten la conveniència de moderar el creixement salarial. En aquest sentit, el discurs de la patronal destaca que en haver augmentat els costos de producció (energia, matèries primeres i productes intermedis, a poc a poc també els costos financers…), la via perquè moltes empreses puguen sobreviure (no incórrer en pèrdues) passa per moderar els salaris i altres costos laborals, la qual cosa permetria evitar un creixement desmesurat dels preus dels productes i fins i tot, arribat el moment, encetar una senda de reducció de la inflació. S’hi argüeixen, per tant, imperatius econòmics per mostrar que no és possible atendre les reivindicacions sindicals, portaveus de les persones treballadores, en matèria salarial. Cal aclarir, doncs, quines són aquestes reivindicacions i si són o no pertinents com a resposta a la situació actual.

En aquest sentit, si el creixement dels preus que estem vivint no s’acompanya d’un augment salarial de la mateixa entitat, l’impacte directe de la inflació és una caiguda del poder adquisitiu dels salaris. En altres paraules, que amb els salaris obtinguts es podrà comprar un volum menor de productes. I, com es pot apreciar al gràfic, això és el que està passant en l’episodi inflacionari actual, tant en 2021 com en 2022. Per exemple, en el 2022, com que els preus han crescut un 8,5% però els augments salarials pactats són del 2,3%, el resultat és una caiguda lleugerament superior al 6% en el volum de productes que les famílies poden adquirir amb les rendes salarials obtingudes. Una situació que ja es va viure de 2011 a 2013, una etapa en la qual es va recórrer sense fortuna a la devaluació salarial de manera intencionada per tal d’afrontar l’anterior crisi de 2008. Des d’una perspectiva social no és raonable aquest empobriment. Al seu torn, com que la causa de la inflació actual no es troba en un creixement dels costos laborals, no hi ha cap raó de pes que justifique que la major part del cost d’adaptació recaiga sobre els salaris. Fins i tot, avançar per aquesta direcció pot resultar contraproduent atenent als impactes econòmics que provocarà.

Efectivament, si no posem remei, la retallada del poder adquisitiu que estem experimentant frenarà el creixement de les decisions de compra de les famílies (la demanda de consum), amb un impacte negatiu sobre el ritme de producció i ocupació, per un costat, i alhora significarà una total permissivitat envers aquells projectes empresarials més ineficients, aquells que no aposten per modernitzar els processos productius i millorar la productivitat del treball, per un altre costat.

Atenent, per tant, al negatiu impacte social i econòmic del procés actual d’elevada pèrdua del poder adquisitiu dels salaris, cal buscar els mitjans per a recuperar un major creixement salarial a l’Estat espanyol. La darrera reforma laboral, amb la recuperació del protagonisme dels convenis col·lectius sectorials (per sobre dels d’empresa) en matèria salarial, i també els creixements del salari mínim interprofessional adoptats recentment i que han de continuar, són mesures que van en la bona direcció. Ara bé, això s’ha d’acompanyar d’un major protagonisme de la negociació col·lectiva (la negociació dels convenis col·lectius) que és qui ha de fer efectius aquests creixements salarials i alhora recuperar els mitjans per protegir les rendes salarials de possibles creixements futurs de preus no esperats (allò que es coneix com a clàusules de revisió salarial). Tot i que la negociació col·lectiva és un procés del qual participen les organitzacions sindicals i patronals, seria pertinent fer-ne partícip al govern a través d’un pacte de rendes a tres bandes. Això podria permetre fer extensiu el procés d’intensificació dels creixements salarials també a les treballadores i treballadors públics, però també incorporar compensacions per tal d’avançar en la senda de la negociació col·lectiva proposada, a ser possible amb la cobertura d’un acord estatal de negociació col·lectiva que facilite el procés negociador en sectors, territoris i empreses.