Tens 0 productes a la teua cistella
El cas de Més Ciutat SA, l’empresa alcoiana editora d’El Nostre Ciutat, el seu periòdic de referència, és un d’eixos estranys fenòmens dels mitjans de proximitat, d’informació en valencià i d’una premsa encara viva, malgrat tot. Alcoi i la seua comarca no podien quedar-se sense un periòdic, i per això en 2013 es va crear l’empresa Més Ciutat SA, constituïda per prop d’un centenar d’accionistes en un fet insòlit en l’entramat empresarial de la zona. Es va voler amb això retornar als quioscos una capçalera pròpia, El Nostre Ciutat. Acabava de desaparéixer l’històric Ciudad de Alcoy, després d’haver complit 60 anys de servei informatiu, i arribava el nou periòdic en un clar propòsit de mantenir present l’essència, l’empremta i història del desaparegut periòdic, un referent per a molts alcoians, el tancament del qual va sorprendre i van lamentar els assidus lectors i fins i tot aquells que menyspreaven el diari per la seua línia localista. «Som ací perquè no renunciem a aqueix patrimoni de premsa alcoiana que va sorgir en 1839, però per damunt de tot perquè els qui constituïm aquest projecte, encara en embrió, creiem en el que és nostre. I això, entre moltes altres coses, és tindre un periòdic propi. Una veu nostra», proclamava l’editorial que servia de presentació.
El Nostre és una clara aposta pel periodisme local. I per tindre una veu pròpia cada setmana en els quioscos i papereries, malgrat que el moment no era el millor per al sector. I naixia també com una necessitat per a un grup de professionals de la informació que estaven disposats a assumir el repte, l’aventura i el risc de posar en marxa un nou periòdic, sense renunciar a nous formats i plataformes informatives. Una edició en paper i de pagament, nova, i arribada al món segurament en el pitjor moment i el pitjor escenari que es podia donar. Amb el sector en caiguda lliure i afectat per una doble crisi, la de la premsa amenaçada i atropellada en alguns casos per la competència d’un periodisme digital i per la derivada d’una crisi econòmica de magnitud mundial que va disparar la desocupació. Per a res, en aquell moment, els impulsors del projecte podien imaginar que quan l’economia remuntava d’aquella caòtica situació, arribaria una pandèmia mundial que afectaria econòmicament tots els sectors i que, quan s’eixia d’ella, es produiria la invasió d’Ucraïna, unida a una pujada dels preus dels combustibles, l’electricitat i la majoria dels productes, una situació d’efectes encara impredictibles, però gens bons ni per a les empreses de comunicació ni per a molts altres sectors.
El Nostre es va crear amb el convenciment de ser una marca capaç de portar el seu model periodístic i empresarial més enllà de la mateixa ciutat d’Alcoi i la seua zona de cobertura, que inclou l’Alcoià, el Comtat i la Foia de Castalla. Així, quasi alhora que naix El Nostre Ciutat, sorgeixen altres quatre periòdics que es distribueixen gratuïtament en altres tants municipis, dos de les seues comarques naturals: El Nostre Banyeres i El Nostre Muro, i els altres dos en zones ja fora d’aquests límits, com són El Nostre Xixona, a la comarca de l’Alacantí, i El Nostre Bocairent, en la valenciana Vall d’Albaida. Són periòdics d’una periodicitat mensual en uns casos i bimestral l’últim d’ells. Tots utilitzen el valencià com a llengua, alguns íntegrament i altres en un alt percentatge de les seues pàgines i informacions, en un clar reflex de la societat de les poblacions on es publiquen, amb predomini de l’ús del valencià entre els seus habitants.
Això dels moments adversos no sembla anar molt d’acord amb l’esdevenir de l’empresa. En plena pandèmia, El Nostre Ciutat decideix fer un canvi total a la seua edició digital, que amplia seccions i dona tot el protagonisme a la versió en valencià, que es converteix en la home’ principal.
També en 2020 sorgeix una nova edició, El Nostre Oliva en la valenciana comarca de la Safor. Igualment en valencià, com El Nostre Xarpolar, l’última de les capçaleres que ha vist la llum i que recull informació sobre 27 xicotetes poblacions de la Mancomunitat El Xarpolar enclavades a les comarques de l’Alcoià, el Comtat i la Marina Alta, ampliant i redoblant l’esforç i el compromís amb els lectors.
A ningú escapa que fer periodisme en els temps actuals no és gens fàcil. No ho és per múltiples motius que afecten una professió tan necessària per a la societat com menyspreada, utilitzada i manipulada, que lluita per continuar viva i que ha de fer esforços diàriament per a mantenir l’equilibri entre el seu principal paper de servei a la societat, el de comunicar, el de contar la veritat, i la supervivència basada en les vendes i, principalment, en uns ingressos per publicitat d’origen divers, d’institucions públiques i empreses privades, que a vegades es converteixen en un condicionant, en una soga que alguns confonen amb el dret a poder canviar criteris informatius i la manera de treballar de les redaccions dels periòdics i que intenten imposar amb major o menor subtilesa.
Ser periodista no és fàcil en cap context, molt menys en aquells territoris en els quals les llibertats no són, precisament, un valor que es tinga molt present. Baste recordar que en 2018-2019, la UNESCO va constatar un total de 156 assassinats de periodistes a tot el món.
Afortunadament, no és aquest un problema que afecte el nostre territori, però no hauríem d’obviar ni oblidar que el periodisme és una professió de risc i que els periodistes i els mitjans de comunicació resulten incòmodes al poder per les seues informacions i opinions. Ho és també el periodista de proximitat, aquell que ha de creuar-se cada matí amb els seus confidents, els seus lectors i aquells als quals cita en les seues informacions, cròniques i columnes d’opinió redactades no sempre amb la generositat i complaença amb què el protagonista considera que hauria de ser tractat. La proximitat és un avantatge a l’hora de contactar, d’obtenir informació, de fomentar eixa intercomunicació necessària. El veïnatge i la confiança, presa en la porció que se li antulla en el moment, resulta tan gratificant i satisfactòria a vegades com incòmoda en unes altres. Però, així i tot, permeteu-me que faça una clara defensa del periodisme i els mitjans de comunicació de proximitat. Després d’una vida dedicada a aquesta professió, no pot ser d’una altra manera.
Tampoc podem oblidar que els cànons del periodisme han fet un tomb. Res és igual ja en les redaccions i, per si això no fora suficient, en els nostres dies qualsevol se sent periodista amb un mòbil a la mà i un univers de webs i xarxes socials al seu abast, capaços de difondre a l’instant informació, opinar, gravar i retransmetre qualsevol fet que ocórrega en el més recòndit lloc del món. Però això no és periodisme, ni és la informació elaborada, estructurada i contrastada que la societat hauria d’exigir i consumir en contraposició a les fake news que amb tanta impunitat i fins i tot complaença circulen diàriament per les xarxes sense que ningú els pose fre.
Si no són bons temps per al periodisme, però, no ho són tampoc per als mitjans de comunicació, i especialment per a la premsa escrita, que ve, a més, patint els avatars de les successives crisis que, com una tempesta perfecta, l’han deixada extremadament afeblida. La competència de la premsa digital i gratuïta ha sigut un colp que ha causat nombroses baixes entre els mitjans de paper, que ha allunyat dels quioscos molts lectors i que ha desconnectat d’aquest format les noves generacions, aquelles que si no han nascut amb un pa sota el braç, sí que ho han fet amb un mòbil a la mà.
I va arribar la pandèmia, i malgrat que els mitjans de comunicació van ser declarats essencials, i la venda i distribució de periòdics estava permesa, no van ser pocs els impediments imposats per les autoritats perquè periòdics i revistes seguiren presents en bars o les sales d’espera d’establiments diversos. Aquest mercat, important com qualsevol altre, ha quedat, pràcticament, aniquilat pel coronavirus. Una altra ganivetada durant la pandèmia ha sigut l’abandó a la seua sort dels mitjans de comunicació de proximitat per part de les administracions, en contraposició a les ajudes oferides als grans grups mediàtics. Som invisibles.
Vacunats contra la covid-19, i quan semblava que tornàvem als camins de la normalitat, ens arriba una nova crisi. O diverses alhora. La de la invasió d’Ucraïna, la dels problemes de distribució, la de l’increment dels preus dels carburants i la llum, la de… Els costos es disparen: impressió, paper, distribució… On anirem a parar?
Amb tot l’apuntat, l’existència en els nostres dies de la premsa de proximitat en general, i de la premsa escrita de proximitat en particular, és un autèntic miracle. Si parlem de la premsa escrita en valencià, ja no trobe qualificatiu per a definir eixa pervivència.
Però ací estem. Continuem vius, mantenint el sancta santorum del compromís amb els lectors. El Nostre, amb les seues diferents capçaleres –set en total– i una pàgina web, som un dels exemples d’una premsa encara viva, malgrat tot. En 2023 farem deu anys des de l’inici de la nostra difícil i tortuosa trajectòria, orgullosos de continuar informant en temps de crisi i de fer-ho en paper, malgrat els vents en contra. I sense renunciar a altres vies i plataformes informatives. I en la nostra llengua.
