Institut Violent amb la Cultura

No és fàcil trobar una altra manera de dir-ho: el Govern valencià està immers en un procés de desmantellament progressiu de l’educació, la cultura, la llengua i, en definitiva, d’alguns dels principals instruments de cohesió i benestar de la ciutadania. Les decisions adoptades durant els darrers anys dibuixen una orientació política que posa en qüestió conquestes col·lectives construïdes durant dècades i que afecten directament la qualitat democràtica i la identitat del nostre poble.

Des d’aquesta mateixa revista, especialment gràcies als articles de Vicent Tronchoni i, en algunes ocasions, als meus, hem anat relatant el procés de desmantellament del Circuit Cultural Valencià impulsat per l’actual Consell. Ho hem fet a mesura que els esdeveniments s’han anat succeint i sempre amb l’esperança que encara hi haguera marge per a rectificar. Però, lluny d’això, la sensació és que assistim a una ofensiva sostinguda contra un sector que, amb moltes dificultats, havia aconseguit construir una estructura de vertebració cultural imprescindible per al país.

La cultura, però, no n’és l’únic objectiu. El mateix patró es repeteix en tots aquells àmbits que conserven una mínima vocació de servei públic. En aquest moment, la comunitat educativa manté una mobilització sostinguda en defensa d’una educació pública, inclusiva, de qualitat i en valencià. Les reivindicacions van molt més enllà de les qüestions salarials: es reclama una reducció de ràtios, recursos per a la inclusió, menys càrrega burocràtica, una aposta decidida per les infraestructures educatives i mesures tan elementals com la climatització de les aules. Davant d’aquestes demandes, el Govern valencià ha optat per la indiferència i deixa professorat, alumnat i famílies en una situació d’abandonament difícilment justificable.

La mateixa actitud de desídia i desmantellament és la que pateix el sector cultural. Coincidint amb la celebració de la 35a Mostra de Teatre d’Alcoi, les principals associacions professionals de les arts escèniques valencianes van alçar la veu per denunciar l’abandonament de l’Institut Valencià de Cultura. La retallada de 50.000 euros en la subvenció destinada a la Mostra és només un símptoma d’un problema molt més profund: la desarticulació progressiva del Circuit Cultural Valencià, una eina que havia contribuït durant anys a vertebrar el territori i a garantir una programació estable i coordinada.
El resultat és un model improvisat, limitat a uns pocs mesos de programació i desproveït d’una estratègia compartida amb els professionals del sector. Les conseqüències són evidents: una davallada preocupant de la contractació, una major precarització dels artistes i les companyies i una creixent inseguretat per a distribuïdores, empreses i responsables de programació.

No és casualitat que les protestes d’Alcoi es produïren sota el lema «Institut Violent amb la Cultura». Fins a onze associacions professionals (AAPV, APDCV, ADVAEM, ATEPV, AVED, AVEET, AVETID, GC Gestió Cultural, PROART, Comitè Escèniques i APCCV) han denunciat unes polítiques que amenacen de desballestar el teixit cultural valencià. Les retallades, l’abandonament dels programes públics, la precarització dels professionals i la marginació de la llengua pròpia no són episodis aïllats, sinó peces d’una mateixa deriva que posa en qüestió la diversitat cultural i la capacitat crítica de la societat.
Fora un error interpretar tot això com una simple acumulació de decisions desafortunades. El que està en joc és el model de país. Quan es debilita la sanitat pública, quan es desmantellen les estructures de vertebració cultural, quan es qüestiona l’escola pública i en valencià o es menysté la llengua pròpia, no sols s’estan retallant serveis: s’està erosionant la capacitat del poble valencià de construir un projecte col·lectiu basat en la igualtat, la cohesió social i la seua pròpia identitat.

En aquest sentit, les polítiques impulsades pel govern de PP i Vox no responen únicament a una determinada opció econòmica, sinó també a una concepció ideològica que redueix el paper d’allò públic i afavoreix una transferència progressiva de recursos i funcions cap als interessos privats. La substitució del bé comú per la lògica del mercat qüestiona les bases mateixes de l’estat del benestar i dels mecanismes de cohesió social construïts durant dècades.
Perquè la cultura no és un luxe ni una concessió dels governs: és un dret de la ciutadania i un element essencial de la democràcia. Quan s’afebleixen els espais de creació, de pensament i d’expressió, allò que es posa en risc és molt més que un sector professional: és la capacitat d’una societat de pensar-se a si mateixa i de construir el seu futur.

Potser per això el lema nascut a Alcoi transcendeix l’àmbit de les arts escèniques. Perquè la violència contra la cultura és també una forma de violència contra allò públic, contra la memòria compartida i contra la capacitat d’un poble de reconéixer-se i projectar-se.

Perquè, al capdavall, quan es degrada la cultura i es debilita allò públic, allò que es pretén fer invisible és un país.

 

Revista Saó Núm.525, p.52. Juny 2026.