Intel·lectuals i gossos

El dramaturg i poeta valencià Gaspar Aguilar va escriure pràcticament tots els seus textos en castellà, tot i que es conserven versos seus –un sonet de circumstàncies– en la nostra llengua i un vexamen de justa poètica bilingüe. La seua activitat professional com a secretari del vescomte de Xelva i, després, com a majordom dels ducs de Gandia, potser li imposava aquella opció lingüística, perquè realment pensava a arribar a la cort dels Àustries i devia tenir els ulls posats en Madrid, on fins i tot arribà a estar, i on va ser conegut com el Discreto Valenciano, sobretot perquè hi publicà diverses obres de gran ressò. O això ens en diuen els bibliògrafs antics. Uns èxits que, amb tot, degueren desaparéixer de la ment dels qui els varen presenciar, amb prou rapidesa. A València, però, en les trobades que efectuaven els desqueferats de l’Acadèmia dels Nocturns, fundada pel seu amic Català de Valleriola, es feu anomenar Sombra, i en les sessions d’aquell grup de lletraferits prengué part de manera molt activa, amb composicions poètiques i alguns discursos, com ara un en què parla de l’excel·lència dels gossos i remarca les seues virtuts, molt en la línia dels bestiaris medievals, però amb un evident toc humanista i classicitzant, més d’acord amb els nous temps que corrien.

Gaspar Aguilar, com a cronista, va ser l’encarregat, també, de narrar diferents esdeveniments politicofestius celebrats a València, sempre amb to laudatori i per tal d’agradar les autoritats governants. Cal incloure’l, per tant, en el grup d’escriptors valencians dels segles XVI i XVII que, vinculats al poder municipal o local, practicaven la confecció dels anomenats «llibres de festes» per a complaure l’oligarquia urbana que, d’aqueixa manera, es projectava més enllà de les muralles del cap i casal i podia lluir el seu poder davant el rei i la cort d’allà. És especialment destacable, en el cas d’Aguilar, el relat detallat que feu en Fiestas nupciales de la ciudad y reyno de Valencia al felicíssimo casamiento del señor rey Felipe III con la señora reyna Margarita (València, 1599), narrant el maridatge del rei a la catedral de València. Amb una fastuositat i una riquesa que no podrien imaginar-se els governants actuals –ni en somnis, per cert– i que devia superar els fastos monàrquics de la cort anglesa –tan encarcarada en el passat decimonònic.

Tanmateix, si he recordat Aguilar ara és pel seu interés pels cans. Un interés que, a pesar que té tocs de sinceritat –erudita i empírica–, no deixa de semblar-ho menys quan ens adonem que el text està concebut, en realitat, per a atribuir les bondats d’aquell animal al Ca-talà (de Valleriola) –l’amfitrió, el que pagava el dinar o el sopar, segurament– i que els portava en l’escut. Uns entreteniments com aquells em fan pensar en els gossos i en les servituds i que, a la fi, segurament, qui pagava el soparot dels acadèmics nocturns volia aquelles lloances. I és que l’activitat política de Don Gaspar, necessàriament, havia de llevar-li molta llibertat de pensament i d’acció. També entre els amics que, com és el cas de Don Bernat Català, desitjaven moltíssim l’ascens en el panorama polític de l’Estat que s’afanyaven a construir llavors els Àustries. La llibertat intel·lectual sempre ha costat molt. En aquell temps i ara.