Heretabilitat de la intel·ligència per a legitimar desigualtats

Xiquetes a la secció de xiques en una escola de Bamozal (Afganistan). L’escola no té edifici, per això les classes es fan a l’aire lliure a l’ombra en un hort. By Capt. John Severns, U.S. Air Force – Own work, Public Domain.

En lloc d’amidar el cervell (com van fer Broca i Lombroso) per mesurar la intel·ligència, es va intentar fer-ho mitjançant tests en la psicologia. Alfred Binet va començar amb la idea d’identificar els nens que no podien aprofitar la instrucció i buscar mètodes per a incrementar aquesta intel·ligència. El problema sorgeix quan els psicòlegs anglosaxons Goddard, Spearman o Terman, inspirant-se en Binet, elaboren una prova amb què mesuraven una única quantitat, el coeficient intel·lectual (CI), que consideren innata, en gran part fruit de l’herència i poc modificable per l’ambient familiar i escolar. Això es feia palès objectivament, segons ells, perquè els pitjors resultats els obtenien persones de la classe treballadora, de minories racials o immigrants, cosa que els permetia explicar les desigualtats socials per desigualtats d’intel·ligència. Es van utilitzar sistemàticament en l’exèrcit, en el sistema educatiu, en immigrants i d’altres col·lectius, amb una finalitat classificatòria.

Cyril Burt va intentar demostrar el caràcter hereditari del CI i la poca influència de l’ambient, investigant amb bessons educats per famílies diferents que semblaven confirmar les seues tesis. Els defensors de la intel·ligència heretada també són partidaris de mesures classificatòries i selectives en educació. Burt va influir en la implantació al sistema educatiu anglès de l’examen Eleven Plus, que impedia que els alumnes continuassen els seus estudis a partir d’una determinada edat si no els superaven, semblant a les nostres antigues revàlides. Lewis Terman era partidari d’itineraris per a alumnes superdotats, brillants, mitjans, lents i especials, cadascun dels quals tindria un currículum diferenciat. Els treballs de Burt van ser qüestionats perquè va falsificar resultats i inventava parells de bessons idèntics. Altres corrents psicològics, com les teories de Thurstone, Guilford o Gardner, consideren que la intel·ligència està constituïda per una sèrie d’aptituds mentals independents i igualment importants, com la comprensió verbal, la numèrica, l’espacial, la memòria, el raonament, etc., cosa que impossibilita la classificació dels individus. Els conductistes i els seus crítics principals, els cognitius, coincideixen a qüestionar l’estabilitat de la intel·ligència i centren el seu estudi en els processos (conductuals en un cas i cognitius en l’altre) que la constitueixen que, com a tals processos, són dinàmics i susceptibles de millora. També han demostrat que els tests de CI incloïen referents culturals específics i fins i tot judicis classistes, comportaments socialment acceptables o estereotips socials.

Però el desenvolupament de la genètica (a partir del descobriment de l’estructura de l’ADN per Watson i Crick el 1953) va propiciar el fet que als anys 60 tornen a aparèixer teories sobre l’origen hereditari (genètic) de la intel·ligència com les de Jensen o Eysenk. Aquesta és una idea molt estesa als sectors privilegiats de la societat, perquè legitima la desigualtat. Així Mariano Rajoy, al Faro de Vigo, afirmava: «I aquests coneixements que l’home tenia intuïtivament –era un fet objectiu que els fills de “bona nissaga”, superaven els altres– han estat confirmats més endavant per la ciència: des que Mendel formulàs les seues famoses “Lleis” […] La desigualtat natural de l’home ve escrita en el codi, les desigualtats humanes: s’hi han transmès totes les nostres condicions, des de les físiques: salut, color dels ulls, cabells, corpulència… fins a les anomenades psíquiques, com la intel·ligència, predisposició per a l’art, l’estudi o els negocis».

Però respecte del determinisme genètic, biòlegs com Stephen J. Gould (a La falsa mesura de l’home) i el genetista evolutiu Richard Lewontin (a La diversitat humana) subratllen que ningú no ha pogut relacionar cap aspecte del comportament social humà amb un gen particular, ja que els trets que manifesta un organisme, el fenotip, no estan determinats pel genotip. Són una conseqüència de la interacció entre gens i ambient. Lewontin, el neurobiòleg Steven Rose i el psicòleg Leon J. Kamin (a No és als gens) afirmen que tot organisme està en desenvolupament continu durant tota la seva vida, sota la influència de l’herència i l’ambient on es desenvolupa. Neurocientífics com Willingham assenyalen que l’herència genètica influeix, però que ho fa més l’entorn i, entre molts exemples, esmenta augments del CI del 10 % en programes d’intervenció educativa o l’increment del CI entre el 15 i 20 % a l’últim mig segle a països occidentals (efecte Flint), a causa de les millores en educació, alimentació i sanitat. A més a més, en neurociència s’ha introduït recentment la plasticitat cerebral, la capacitat del sistema nerviós per a canviar-ne l’estructura i el funcionament al llarg de la vida d’una persona. Per tant, el determinisme genètic en l’heretabilitat de la intel·ligència és una pseudociència, com també ho és el determinisme ambiental.

Revista Saó Núm.512, pàgs. 12-13. Abril 2025.