Interfície Urbana Forestal, o crònica d’un desastre anunciat…

Ferran Dalmau. Director de Medi XXI Gabinet de Solucions Ambientals

Quan s’habita un barri conflictiu, resulta convenient adoptar mesures d’autoprotecció (classes de defensa personal, un esprai d’autodefensa…). Prevenció per afrontar problemes que poden sorgir abans de tindre el problema. Aprofitant la metàfora, una reflexió: quan s’habita un barri amb risc d’incendis forestals resulta fonamental adoptar mesures de prevenció i autoprotecció abans de que arribe el foc. Però no se fa.

Qualsevol persona que viu en zones de risc ha de conéixer alguns conceptes bàsics que l’ajudaran a afrontar millor els riscos derivats d’un incendi. En primer lloc, un concepte que defineix el lloc on viu i que fa referència als espais del territori on conviuen persones, cases i zones agroforestals. Tècnicament s’empra el concepte Interfície Urbana Forestal. I darrerament, per desgràcia, és un terme habitual (que els pregunten als de Carcaixent o Xàbia…). Quan cases, persones i espais agroforestals conviuen, s’amenacen mútuament. I cal establir mesures per reduir riscos.

Durant el segle XX, la migració massiva del món rural cap a les ciutats s’ha notat en l’abandó de l’agricultura i la ramaderia. Com a conseqüència del canvi d’hàbits socioculturals (com ara deixar d’utilitzar fusta per a calefacció, per emprar gasoil) s’ha produït una acumulació de llenya a les muntanyes. Concretament, segons dades de la Societat Espanyola de Ciències Forestals, en el període 1975-2009 s’ha passat de 457 a 922 milions de metres cúbics de volum amb escorça (fusta + corfa). És a dir, en poc més de 30 anys, s’ha duplicat la quantitat de llenya a les muntanyes. I més llenya, si parlem d’incendis, és més combustible per al foc. Tenim els incendis que tenim perquè vivim de la manera en què vivim (d’esquena al món rural).

Amb tanta llenya, els incendis actuals poden superar la capacitat d’extinció dels bombers forestals. Més tecnologia, més formació, més equipament, més avions o més diners emprats en extinció no garanteixen millors resultats contra el foc. Perquè l’extinció és la resposta, però no és la solució. Algunes dades: en 6 anys s’ha cremat l’11 % de la superfície forestal de València (Quílez, R., 2016). El 80 % de la superfície de Castelló no té cap intervenció humana (Delgado, R., 2016), amb el consegüent malbaratament de recursos i oportunitats d’ocupació, unit a l’increment del risc d’incendi. Si a això afegim el canvi climàtic i que s’ha construït en quasi qualsevol lloc, s’acaba de dissenyar la crònica d’un desastre com el del foc de Xàbia amb 16 urbanitzacions afectades i 1.400 evacuats. En 2016, el pressupost per a extinció d’incendis de la Generalitat Valenciana és de 82 milions d’euros (sense comptabilitzar mitjans de l’Estat (Unitat Militar d’Emergències, hidroavions del 43 Grup…). Fer gestió forestal preventiva pot costar entre 5 i 8.000 euros per hectàrea.

La solució passa necessàriament per un segon concepte: gestió agroforestal preventiva i multifuncional. Senzillament, tornar a ocupar espais rurals i fer-los rendibles amb preceptes de conservació i sostenibilitat, amb planificació, inversió i treball. Els diners invertits abans del foc (prevenció) són inversió. Durant l’extinció, són cost.

I ací cal un tercer concepte: l’autoprotecció, que no és altra cosa sinó la protecció que pot proveir-se cadascú amb mitjans o accions pròpies. Eixes accions, lògicament, complementen i milloren la tasca dels serveis públics d’emergències, però sense autoprotecció se’ls obliga a afrontar situacions, en moltes ocasions, inhumanes.

La millor protecció és la prevenció. L’autoprotecció de béns i vida pròpia també són una responsabilitat individual. I una urbanització ben preparada és una oportunitat davant del foc en lloc d’una amenaça. La ciutadania en zones de risc ha d’assumir la seua part alíquota de responsabilitat pel simple fet de viure on viu (preparant els seus jardins, per exemple). Al remat, Papà Estat som tots, i molta gent que no gaudeix del privilegi de viure en espais tan idíl·lics comença a plantejar una pregunta totalment legítima: per què els mitjans públics d’emergències han d’anar a defensar béns privats en detriment d’un bé públic com és el medi ambient? Perquè mentre s’està defensant una urbanització o una casa, eixes unitats no estan atacant el veritable motor de l’incident (el foc).

Per això, convindria que vagen prenent consciència de la situació i actuant en conseqüència. Poden ser part del problema, o part de la solució. Vostés trien.

Article publicat al nº 419 (octubre 2016, amb un especial sobre els incendis forestals). Ací pots fer-te amb un exemplar