Isabel-Clara Simó: «La literatura és un art, no un pamflet ni una eina de combat»

Professora de filosofia o candidata mediàtica al Parlament per SI, però sobretot una novel·lista consagrada des de fa anys que, després d’obtindre molts dels guardons més preuats del país, fa temps que navega per la jungla editorial tranquil·lament amb el pilot automàtic. Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943) és una d’aquelles rareses literàries que apareixen només després que certs planetes confluïsquen: una escriptora en català amb ganxo, és a dir, que ven llibres. Molts, moltíssims. Espècimen estrany, desgraciadament. Ara torna a la càrrega amb Els invisibles (Ara Llibres, 2013). 

–No se’n cansa mai, d’escriure?

–No puc parar. Tinc una maledicció, aquella dels escriptors de què parlava Josep Pla: si no escrivim, ens sentim uns desgraciats.

–Torna amb Els invisibles, una novel·la de personatges secundaris.

–Sí, és una obra coral, radial. No és una novel·la d’un protagonista sinó de molts. Dels que no es veuen, els invisibles, aquells que estan darrere de la cortina: les dones, els pobres, els treballadors, els ciutadans de països sense estat…

–Després de tant de temps, encara hi ha algun tema que no haja tractat?

–Molts! Tinc moltes coses en marxa. Pense viure molt, he decidit ser longeva [riu]. Els temes no s’acaben mai. L’ésser humà és polièdric, contradictori, té un munt inesgotable de peripècies al voltant. Senzillament, has d’estar amb la mirada posada.

–I allà està el novel·lista per escriure-ho.

–Exacte. Em pregunten sovint: “com se t’acudeixen tants temes?”, i jo sempre els responc que tinc la mateixa imaginació que tothom, simplement és que hi estic pendent.

–A Els invisibles hi ha també crítica política, sense noms i cognoms.

–Parle de la política com a joc d’interessos. Ara, jo no faig novel·les polítiques. Sóc feminista i independentista, però no faig novel·les ni feministes ni independentistes. La literatura és un art, no un pamflet ni una eina de combat, encara que Sartre ho diguera, i encara que hi haja gent que en el seu moment ho creguera. Un llibre és com un quadre o una simfonia, és art, per plaer estètic i plaer intel·lectual, no per a convéncer ningú de res.

–Però a banda de fer literatura, també va fer el pas a la política estricta, amb Solidaritat per la Independència. Quin regust li han deixat les darreres eleccions catalanes?

–Un mal sabor de boca enorme i un respecte immens pel que ha decidit la majoria del meu país. Tristesa, òbviament, però respecte perquè ens hagen foragitat.

–Cap satisfacció pel resultat de les forces sobiranistes?

–No. De sobiranisme pur, no n’hi ha al Parlament. Ni Esquerra ni Convergència. La societat ha dit que no, que no vol fer la inflexió que proposava Solidaritat, que prefereix fer passos petits, anar pel pacte fiscal o cap a una posició més còmoda dins l’Estat. La ruptura no està ara mateix en l’horitzó de la política catalana.

–Quin serà el nou camí de SI, ara que Núria Cadenes en pren les regnes?

–Ara, estant fora del Parlament, som més invisibles. La majoria no estan d’acord amb mi, però jo aposte per fer una política municipalista perquè tenim unes bases molt fermes; el problema és que això demana molta paciència i polítiques a llarg termini.

–Tornar baix del tot quan s’ha tocat sostre és difícil…

–No. El sostre hauria sigut el Parlament de la República Catalana. Estàvem en un parlament d’una autonomia espanyola, un lloc molt secundari; tant és així que totes les mesures que n’han sortit són esmicolades pel Tribunal Constitucional, el martell d’heretges que defensa l’Estat de les autonomies.

–L’Estat ha guanyat la partida, doncs?

–Tampoc. Ens hem quedat a mig camí, tots plegats. Per una banda, el sobiranisme és un sobiranisme “assenyat”, en el bon sentit de la paraula. Per l’altra, l’espanyolisme a Catalunya –PP i C’s– continua sent una minoria.

–Es debilitarà més amb el cas Bárcenas?

–Amb tot açò dels papers de Bárcenas, el primer que em vaig preguntar és el qui prodest, a qui li serveix; és a dir, als socialistes i al sector del PP que no està al poder: Aguirre i Aznar. Per què els han facilitat a la premsa? Crec que la causa és Catalunya. Davant Rajoy, que no té un poder polític personal, els aznaristes han pensat “els catalans se n’estan passant”. Així, al final la corrupció es girarà en contra nostra.

–La situació al País Valencià també ha fet un gir substancial.

–Ja no és la mateixa que abans. El País Valencià ha tingut sempre molts problemes. Des del segle XV ha sigut un país a esborrar. Ha tingut, a més a més, una llarguíssima frontera amb Castella. Fa uns quants segles que començà a ser assimilat. El que és miraculós és que, malgrat tot, continua existint com a país i continua parlant la seua llengua. S’ha fet de tot per fer-lo desaparéixer. Només pot anar cap amunt.

–Quin és el discurs que cal, ara mateix?

–Al País Valencià s’escauria un discurs racional. Tendim massa a la cançó, a la manifestació, a la bandera, etc. Necessitem més discurs racional, una generació de fusterians que continuen en la mateixa línia.

–És el moment del canvi?

–No. Encara hi ha moltes mancances sociològiques. Pel que fa a la llengua, per exemple, a mi encara em diuen per què escric en valencià si això és anar en espardenyes, mentre que escriure en castellà és anar amb sabates. Estem encara lluny d’un fusterianisme fàctic.

–Precisament, com a escriptora en valencià, com veu la salut de la literatura catalana?

–Qualitativament, la veig en un moment òptim. A més a més, els escriptors comencen a parlar com a professionals de l’escriptura, de drets d’autor, etc., cosa que fa pocs anys era impensable. Avui en dia, el sector està professionalitzat i és competitiu. Ara, els lectors continuen sent minoritaris.

–Pessimisme?

–No. Hem avançat d’una manera espectacular, i ho estem fent recolzant en la qualitat dels nostres autors. Un parell de dotzenes de grans escriptors, homologables amb qualsevol cultura d’Europa. Això des de la nostra misèria i provincianisme. D’ací a la normalitat, però, encara hi ha camí. Ara, pessimisme mai; tots els d’esquerres som optimistes [riu].

Carles Fenollosa. Filòleg

Entrevista publicada al nº 379, corresponent a febrer de 2013