Isabel-Clara Simó: «Què seria de la literatura catalana sense el País Valencià?»

27/05/2019     Isabel-Clara Simó no necessita presentació. És un referent, no només per a les generacions més joves que l’estudien en les classes de llengua, sinó per a tot aquell que aprecie la literatura. La ferma defensora de les dones i de la identitat nacional em rep a la seua cèntrica casa a Barcelona, que té una gran balconada que recau al carrer de València (casualitats de la vida, o no). Passem per una habitació on guarda tots els seus llibres publicats, i orgullosa explica que està amb cinc més entre mans. Al voltant de la taula del menjador seiem i comencem l’entrevista, que es veu interrompuda quan ella s’aixeca per ensenyar-me el premi que va rebre de les mans de Jordi Cuixart.

–És fàcil ser alcoiana a Barcelona?

–En algun aspecte sí; en altres, ets considerada de la perifèria. Però el mateix els passa als de Tarragona o als de Lleida: Barcelona és el tot i els altres som els afegits.

–Hi ha una percepció més bona envers els alcoians que per als valencians?

–No ho sé. La gent culta sí, perquè han desconfiat de l’Horta per ignorància (i els llocs industrialitzats els donaven més confiança).

–De fet, sempre s’ha dit que Alcoi mira més a Barcelona que a València…

–Tota la vida. Quan jo era petita, si li preguntaves a una criatura «què vols ser quan sigues gran?», sempre deia: «jo, barceloní!». No català, barceloní. Sempre hi ha hagut un feeling amb Alcoi per la revolució tèxtil.

–Com descriuries la imatge que es té a Catalunya dels valencians?

–Ha canviat, però amb prou feines. És un país festiu, rialler, que ha donat genis. I jo dic: què seria de la literatura catalana sense el País Valencià?

–En alguna ocasió has afirmat que has notat un recel del mandarinat cultural barceloní per ser dona i ser valenciana…

–Sí. I ara també per ser vella!

–Per què ets escriptora?

–M’ha agradat sempre escriure, però de petita l’única llengua en què sabia escriure era el castellà. Quan vaig arribar a la universitat als 60 conec el Joan Fuster i m’anima a escriure-li una carta en català eixe estiu. I amb diccionari en mà, vaig començar a plorar, perquè era la primera vegada que escrivia en la llengua en què pensava. I així vaig jurar fidelitat a la llengua.

–I escrivint en la teua llengua has pogut viure d’això…

–Sí. És l’evidència que la llengua dona oportunitats, però jo he tingut sort i hi ha molta gent que no la té.

–On creus que radica la clau del teu èxit?

–No ho sé. He tingut molts enemics i també molts lectors que m’estimen. Els últims anys he escrit literatura minoritària i hi estic molt a gust, tot i que m’he de barallar més amb els editors.

–Què tens entre mans ara?

–Tinc cinc llibres en dansa!

–Quins llibres t’han donat més alegries?

–El truc està a dir que l’últim: Jonàs. I amb el Mossèn vaig rebre una allau de crítiques, però considero que és un bon llibre.

–A través de la literatura has lluitat per la identitat nacional i el feminisme.

–Jo, la literatura, no l’uso, no és una eina; si vull lluitar, tinc l’assaig.

–Encara que no siga conscient, en les teues novel·les apareixen aquests temes. Creus que hem avançat?

–Pel que fa al feminisme, va haver-hi un retrocés i just ara ens posem les piles. Hi ha hagut moltes morts perquè sortíssim al carrer les dones. Pel que fa a la identitat nacional, hem avançat molt. Quan era jove era minoritari, i ara és majoritari. Catalunya serà independent i seran independents els Països Catalans.

–Una altra de les teues lluites ha sigut la llengua. Per què alguns juguen amb ella com a arma electoral?

–La dreta no creu en la nostra existència. Per a la dreta som una colònia. Hi ha un concepte sociològic que es diu autoodi que ens explica molt bé per què fan això. Com pot el senyor Rivera odiar tant el seu país?

–Parlem del Govern del Botànic. Amb quina puntuació qualificaries les seues polítiques culturals?

–Jo hi posaria un 7, perquè el canvi s’ha vist, ha estat notable. No s’ha fet prou, però.

–Hi ha una nova fornada d’escriptors valencians?

–Sí, i és impressionant! Hi ha un xicot d’Alcoi que em té el cor robat, que és Silvestre Vilaplana. Per a mi és boníssim! I com ell, n’hi ha molts.

–Per cert, què se sent quan un grup de música té per nom una protagonista d’una novel·la teua?

–Em va fer molta emoció que decidiren nomenar-se «Júlia». Vaig pesar deu quilos menys de la satisfacció! [Rialles] I a més, és un grup de dones alcoianes! Que bonic!

–Ets conscient que ets un referent per a molta gent?

–No ho tinc clar. Vaig anar a una taula rodona quan vam editar Nosaltres les fusterianes i molta gent parlava de Joan Fuster. I una persona –que no sabia que jo hi era– va dir: «Jo admire molt Joan Fuster, però el meu mirall es diu Isabel-Clara Simó». Que bonic, no?

–Si parlem de reconeixements, quin és el que més il·lusió t’ha fet?

–Ser Filla Predilecta d’Alcoi; aquest és el number one. Quan ets jove vols fugir del teu poble, i quan entres en la maduresa el trobes a faltar, perquè són les teues arrels.

–En 2017 vas rebre de la mà de Jordi Cuixart el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

–[S’alça i agafa el premi] La pedra del premi és d’Alcoi! Em va fer moltíssima il·lusió.

–Què penses de la situació de Cuixart?

–Estic desolada, profundament desolada. Que un home tan honrat, pacifista i tan bo estigui a la presó… Els que són polítics sabien que corrien un risc, però ell i Sànchez… per l’amor de Déu!

–Els polítics valencians han mirat cap a un altre costat?

–De vegades. Són molts anys de tenir-nos separats, i de vegades hi ha gent que ho aprofita.

–Com veus el futur d’aquests dos pobles?

–Units en una confederació, on ningú mane sobre ningú. I amb les Illes.

–Fa deu anys era impensable que els nacionalistes valencians estigueren en el govern…

–I d’ací deu anys estaran els independentistes en el poder! No en tinguis cap dubte. És treure la màgia de l’autoodi, de la submissió, d’estar acostumats a ser una colònia. Jo no soc antiespanyola, jo vull tenir bona relació amb els meus veïns, però vull la llibertat. Soc partidària de la integració, no de l’assimilació, i m’esgarrifa que 12.000 andalusos han votat Vox, que són els assassins de García Lorca.

–I com veus el futur de les dones?

–Hem fet un pas endavant, hi hem plantat cara i les perspectives són bones.

–I el de la llengua?

–El veig amb molt d’optimisme. Al País Valencià en els darrers quatre anys s’ha revitalitzat la llengua, s’ha posat en valor. Una prova d’això és la generació potentíssima de cantants i d’escriptors que hi ha sorgit.