Tens 0 productes a la teua cistella
17/11/2021
“LA FULLETA”, l’origen.
Al monestir de la Valldigna
la calmada llei dels frares
disserta sobre els delmes
dels fregalls i dels fraus,
la tardor perboca el gaudiment
i debel·la els danys causats
sobre el cos d’una dansarina
a la llum de la lluna.
[(JV Clar. Dins “Tempteig de copel·lació”. “Primera lletra rebuda”. “IN EXCURSUM”, 39-46). Mecanoscrit fotocopiat de Vicent Franco, 1985].a
Assajaré, prèviament, unes pinzellades autobiogràfiques que crec ajudaran a contextualitzar quan, com i on vaig conèixer J.V. Clar.
Els darrers 70 i tota la dècada dels 80 foren per a la gent de la meva generació en particular, la “baby boom”, uns anys de canvis, de trencament amb esquemes passats i esclerotitzats; d’ànsies de llibertat. En definitiva, foren anys decisius en tant que començàvem a conèixer –ni que de forma molt mediatitzada- què estava ocorrent enfora, al món.
Deu anys foren més que suficients per a adonar-nos que la Transició havia estat, quant a millores en la nostra posició front a la vida i, sobretot, quant a les nostres aspiracions de recuperar la nostra identitat i cultura catalanes, un autèntic fracàs. Açò, però, és matèria d’un altre relat que ara no ve al cas.
El 1975 (17) vaig ingressar a la Universitat Politècnica de València (UPV), amb el propòsit mai aconseguit de convertir-me en enginyer industrial. Al mes següent moria el dictador Franco, i llevat de la UPV (comandada per l’Opus Dei en aquella època), la resta del Campus, paralitzada tota l’activitat acadèmica, brunzia com les abelles enfervorides a ple sol.
Però, així que uns corrien pels carrers de València, atemorits per les càrregues dels grisos, bo i enlairant totes les banderes comunistes i catalanistes possibles, altres, la “intelligentsia” feixista valenciana, també emporugida, preparava silenciosament la seva insidiosa “Batalla”. Políticament s’iniciava l’anomenada “Transició Democràtica”.
Des d’octubre de 1980 i durant un any exacte, vaig fer la mili a Palma de Mallorca. El 23F del 81, el llegendari Tejero havia pegat un tret sonor al Congrés, mentre jo creuava feliçment la ciutat de València, per la redona de Blasco Ibáñez que enfoca Cardenal Benlloch, cap al Saler. Venia de Tarragona (on era el meu amic Bubú -Lluís Bueso- donant classes). Acte seguit els tancs envaïen la ciutat tot emmudint-la.
La documentació que acreditava el meu permís militar l’havia falsificada jo mateix. S’havia donat un cop d’Estat en tota la regla, però no vaig ser conscient de res del que passà -enfora del cotxe- des que havia partit de Tarragona, només que d’un entrepà que em vaig cruspir pel camí; dels WC d’una benzinera, i de la música de “Qualsevol nit…” de Jaume Sisa, i del “Joe’s Garage” de Frank Zappa. Solament funcionava la ràdio-casset, i només tenia aqueixes dues cintes. En arribar a casa i rebre la notícia, vaig pensar que em quedaven unes hores de llibertat.
Octubre de 1981. “S’ha acabat la puta mili”, que vaig escriure com a recordatori en l’última foto que en conservo.
He passat uns dies a casa, i, com si una força invisible em dominés i m’empentés (una força que havia restat latent dins meu i que ara es manifestava d’una manera punyent), he preparat la motxilla, sense donar-ne avís a ningú. He muntat al primer tràiler “disponible” en l’estació de duanes de Xeraco (després de presentar-me, identificar-me i explicar-li al xofer que volia anar a París) i he sortit a l’aventura; resultat: quinze dies flanerejant per París i primer fracàs seriós de trobar-hi faena. Així és que no veig altra opció més que tornar a casa. En aquests casos, sempre em pregunto: ‘per què’?
“Passaré l’hivern a Tavernes, alternant l’horta i la vida de poble amb visites esporàdiques a València. Ah, la ciutat de València! Hi vagaré i caminaré totalment desorientat, i em sentiré desventurat. Sempre li he resultat estrany i foraster al nostre Cap i Casal; i viceversa, és clar! Amb el pas del temps, aquest sentiment s’aguditza cada vegada més perquè, quan la visito de bell nou, trobo que és la ciutat banal de sempre, de fer-s’hi la foto de moda; tan artificiosa, tan neoliberal…, tan analfabeta; tan bruta i plana…” –que vaig reflexionar.
Al capdavall, em vaig acomodar a l’antiga casa familiar, l’orxateria, que quedava deshabitada a l’hivern. Van ser tres mesos de “dolce far niente”. Aquests períodes són, penso, els ideals per a llegir una bona novel·la. Et passa com quan t’enamores: durant un temps indefinit un esdeveniment, una persona o una cosa t’absorbeix la ment d’una manera tan intensa i obsessiva que acabes transformant-te en un simple babau. A més, era la millor higiene mental per afrontar l’estiu llarg i dur que m’esperava.
L’estiu del 82 em va pertocar gestionar el negoci familiar que teníem a la platja de Tavernes, juntament amb el meu amic Emili Grau (“Xapo”). Fou un estiu molt creatiu en tots els sentits: coneixences, amistançaments, escapades a l’Aplec de Bellreguard; les vetllades a vora mar, les converses barrejades de rialles i la increïble marihuana del “Moreno”. El gran esdeveniment, però, fou l’experiència amb l’LSD.
Acabada la temporada d’estiu de la gelateria, i passades les Festes del Poble, a principis de la tardor, vaig decidir romandre a la platja uns quants dies, fins que comencés el curs acadèmic (m’havia matriculat en la Facultat de Filologia, només per a estudiar grec).
El dia 20 d’octubre d’aquest mateix any rebentà la presa de Tous. La nit anterior plovia a manta a la platja, i crec que fins hi hagué un parell de talls generals del subministrament elèctric. Segurament, algun tèrbol pressentiment em féu agafar el cotxe i anar-me’n a Tavernes. El vehicle (que no era meu) fou l’únic que restà sa i estalvi d’aquell desastre; la resta (pràcticament totes les meves pertinences) fou past del fang.
Fou també l’estiu en què Xapo dibuixà la famosa escena que representa una marxa colossal de persones provinents de la ciutat, que segueixen un home amb barret (l’únic que en porta), tots guiats per un gos que, evidentment, no sap on va.
Aquest dibuix es publicà a “La Fulleta”, el Nadal de 1983. Aquesta única publicació, absolutament local i artesanal, mecanografiada, fotocopiada i engrapada, fou una idea que emprengué i encapçalà Francesc Rodrigo i Femenía, un poc abans de partir cap a Madrid per tal d’acomplir el nefand servei militar obligatori. “La Fulleta” significà, sense cap dubte, el començament de tota aquesta història que és, únicament, una història literària, infantada i viscuda des de la Literatura. Podríem dir que la conjunció de Mac, “Tac Carbònica” i qui açò escriu, és el fruit d’una mateixa obsessió: l’amor a la Literatura i a l’ofici d’escriure. Estic convençut que per a ell, durant aquests breus cinc anys en què ens coneguérem, no existia cap altre món a explorar, més que la Poesia, i la seva pròpia poesia.
