Ja s’acosta sant Josep

Fa la sensació que el nivell de valencianitat es mesura per metres quadrats de senyeretes

Per aquestes dates dels “idus” de març, places, carrers i indrets d’alguns pobles de la rodalia del Cap i Casal, es troben plens fins la sacietat, de senyeretes, senyeres i senyerotes tricolors, que anuncien la proximitat d’una d eles festes privades més gran, de les que es fan al nostre país i què, des dels seus inicis, s’ha intentat fer-la pública sense massa èxit, però que xucla dels pressupostos municipals un bon pessic; massa i tot, per als temps que corren.

Però no insistiré en la necessitat de mesurar els euros que s’hi destinen a una festa privada com aquesta, per  molt que haja estat subratllada per la UNESCO com a Patrimoni de la Humanitat, sense tenir en compte el prejudici medioambiental que genera cada any, amb la crema dels milers de monuments de poliespam escampats per algunes comarques valencianes,  i de contaminació sonora a base d’explosions de coets i carcasses.

Vull destacar, en aquesta ocasió, la gran tasca d’ornat que realitzen els fallers i falleres de base que, amb escales al muscle, pengen rastres de senyeretes de plàstic que voletegen al vent pels pobles en què hi ha falles. Milers i milers de senyeretes de plàstic, ocupen carrers, balconades i fins i tot façanes d’allà on viu un faller o una fallera destacada.

Fa la sensació que, el nivell de valencianitat, es mesura per metres quadrats de senyeretes i, és per això que, les comissions falleres, no es paren en miraments quan es tracta d’ornar els carrers dels voltants del casal. Pensen que, com més senyeres penjaran, més valencians o valencianes se sentiran, sense adonar-se que allò que pengen té una lectura política concreta i carrinclona, quan inclouen la “senyera dels estancs” en cada ristra.

La bona veritat és que, fos com fos, per moltes senyeres que pengem, no disposem de més cultura valenciana, ni de més respecte per les singularitats o per les cultures de les persones nouvingudes. Aquestes senyeres que s’hi pengen estan sobreres, si a més d’això, no ens parem a pensar sobre la necessitat que tenim de saber i conèixer les dates significatives de la nostra història i la nostra cultura.

S’ha de dir que les falles no s’han fet de tota la vida; de fet, la primera comissió de la que hi ha notícia, data del segle XIX. Per moltes senyeretes que hi posem, no sabrem mai, si no ho llegim a algun lloc, com eren els vestits dels nostres avantpassat i els costums populars que hi havia. Per això que no ho sabem, ara deixem que les xiquetes i les dones es disfressen de “taules camilles falleres” i que el homes i xics en general, vagen en calçotets pels carrers, sense tenir en compte la història de la nostra indumentària.

Les senyeretes no són més que ornaments de plàstic i no atorguen més cultura valenciana, que aquella que cada persona és capaç de recopilar. Posats a penjar senyeres, ¿per què no pengem les que hi ha al conjunt del nostre País Valencià, abans que no posar la de l’estanc? Hi ha molta més cultura que senyeres podem arribar a penjar.