La revista degana en valencià

Ja tenim (una nova) Llei d’Educació

29/01/2021

Desconec quin país del món té aprovades més lleis d’educació, però estic segur que Espanya deu encapçalar-ne la llista, per mèrits propis. Sembla que no hi ha govern que puga considerar-se com a tal que no haja aprovat la seua llei d’educació. A més, cal afegir que tenim unes comunitats autònomes amb competències quasi plenes en educació. És a dir, que cal posar una llei d’educació en la casella de cada partit polític que arriba a la Moncloa.

Calia una nova llei? La resposta a aquesta pregunta estarà en funció de la ideologia del lector o lectora. Però de segur que apareix en l’imaginari el cognom Wert, que no sembla massa espanyol, però el personatge sí que va saber no solament aprovar una llei sinó arreglar-se el futur immediat amb una canongia de luxe a París. Cert és també que el cognom Celaà, amb dues aa, ens ajudarà a recordar la ministra.

Sempre s’ha dit que no hi ha res millor per a una llei que estiga consensuada amb la resta de l’arc parlamentari, i que perdure en el temps. Possiblement, aconseguir el primer objectiu permetria garantir el segon. Però, per què no és possible negociar i acordar una llei d’educació a Espanya?

Savis i sàvies té l’església per a explicar aquest fet. Jo, humilment, sols puc dir que dos no es barallen si un no vol. O dos no pacten si un no vol. Quina és la realitat nostra a Espanya? Opine que no hi ha acord ni consens perquè les postures estan massa allunyades i hi ha massa interessos en joc per a poder arribar a un pacte, a un acord de present i de futur educatiu. Darrere, a més de la baralla política i la recerca desesperada dels vots, estan emmascarats els privilegis de què gaudeix un sector de la societat.

Tinc jo dret a ser de l’Opus Dei? Clar que sí. Tinc jo dret a voler educar el meu fill en centres escolars que segreguen per sexe? Clar que sí. Tinc jo dret a anar a un centre en el qual he de pagar uns quants euros al mes i l’uniforme, i les activitats fora de l’horari lectiu? Clar que sí. Tinc jo dret a voler que el meu fill o filla no tinga en classe companys d’altres nacionalitats si no és que la declaració de renda dels pares és molt elevada? Clar que sí. Deixant a banda l’ètica d’aquestes postures –i de segur que el lector o lectora entendrà aquests sís tan seguits–, jo tinc dret a tot el que jo vulga, però que respecte la llei. Però el que també tinc dret –millor, obligació– és a pagar tot allò que jo desitge.

És difícil trobar, menys encara a les grans ciutats, centres educatius en els quals el percentatge de persones immigrants o persones amb escassos recursos econòmics és molt escàs? Com és possible que en uns centres passe aquest fet i en altres siga tot el contrari? I, clar, demanar el concert amb l’administració educativa, tots saben. Però amb els diners públics no hauríem de continuar pagant aquestes desigualtats, que no fan sinó augmentar les diferències socials entre les persones.

Cert és també que la dreta sociològica i política d’Espanya sap lluitar molt bé contra tot el que afecte els seus privilegis pagats amb diners públics. En moments determinats poden fer-se a tires la seua indumentària; clamar contra el despropòsit del govern d’esquerres, o comunista-bolivarià. I ho saben fer molt bé perquè, entre altres coses, tenen uns bons altaveus mediàtics que difonen les seues propostes i la defensa dels seus privilegis, tal vegada perquè els fills i les filles dels seus directors també van a centres educatius determinats.

Quan hom els toca la pesseta, els privilegis, no tenen miraments ni límits. Si cal utilitzar els escolars més menuts, doncs ho fan i no passa massa cosa. Contra la Llei Celaà cal utilitzar un color, uns llaços, cal fer manifestacions? Doncs, es fan i punt. I la pintura es compra amb diners del centre, o no. S’imaginen vostés el que haurien dit els mateixos polítics i mitjans de comunicació que ara bramen contra la nova llei si els escolars de Catalunya hagueren fet el mateix demanant la independència? No hi hauria prou espai a l’avern per a haver enviat els incitadors i manipuladors de la infància. Al País Valencià vam tindre més d’un professional de l’ensenyament expedientat per la utilització dels escolars. Ho recorden? Però ara val tot per a aconseguir l’objectiu de mantindre els privilegis. Vol dir tot açò que l’ensenyament que es fa al centres concertats és tot…? Clar que no. Hi ha centres concertats que són uns models a seguir, compromesos amb la societat en la qual treballen, solidaris, avançats pedagògicament. Aquests, de fet, protesten menys.

Per tal d’aconseguir l’objectiu de bloquejar la nova llei, cal contar mentides? Cap problema: s’argumenten i es conten. Desapareixeran els centres d’educació especial. Persegueixen l’ensenyament de la religió al centres. El castellà el perseguiran/desapareixerà. Deixeu-me que pensem dos minuts en les persones que ensenyen religió als centres educatius públics i concertats: certament és, en massa casos, de vergonya perquè no tenen ni voluntat ni formació per a poder ensenyar religió ni per a educar i han estat triats per la seua fidelitat al rector o bisbe de torn. Com és possible que en segon de batxillerat compte igualment la nota de religió (veient pel·lícules o fent treballets) que qualsevol altra assignatura?

Aquestes tres coses, més unes quantes declaracions dels polítics, es mesclen hàbilment, es repeteixen mil vegades, es busca la complicitat dels mitjans de comunicació corresponent i ja tenim l’estratègia de la dreta sociològica espanyola, que és mantindre els privilegis.

És possible així arribar a un consens? Ho dubte, i ja m’agradaria que l’educació es convertira una qüestió d’estat. Podem anar, pensar en França. Fora bo aprendre del país veí.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top