Tens 0 productes a la teua cistella
Una part essencial de la missa catòlica és el cant del Sanctus o Trisagion, en què «el Senyor» i «Déu dels exèrcits», Dominus, és proclamat tres voltes sant: Sanctus, Sanctus, Sanctus Dominus, Deus Sabaoth. Pleni sunt cæli et terra gloria tua (‘El cel i la terra són plens de la teua glòria’). Es tracta d’un text en llatí que s’ha recitat i cantat durant segles just abans del moment més solemne de la missa, la Consagració, la conversió o transsubstanciació d’un tros de pa àzim en el cos de Déu i el vi en la seua sang, davant la qual els fidels cauen agenollats davant del poder diví.
A més, el Sanctus es proclama per triplicat, associat al potent simbolisme del número tres, complet, perfecte i incardinat en el text en què Isaïes descriu la impressionant teofania o manifestació divina de què havia sigut espectador:
«1. L’any de la mort del rei Ozies [740 aC] vaig veure el Senyor assegut en un tron molt elevat. Els plecs del seu mantell omplien el santuari. 2. Uns serafins l’assistien. Cada un tenia sis ales: dues per a cobrir-se la cara, dues per a cobrir-se els peus i dues per a volar. 3. Cridaven l’un a l’altre: [text en llatí, de la Vulgata de sant Jeroni]: ‘Sanctus, sanctus, sanctus, Dominus, Deus exercituum’, tota la terra és plena de la seua glòria. El ressò d’aquell crit feia tremolar els brancals de les portes, i el santuari s’omplia de fum» (Is 6,1-4).
Però, ai!, en les versions més modernes, el terme «dels exèrcits» ha estat substituït per un (diguem-ho així) més políticament correcte, el «de l’Univers».
¿Té sentit això? Perquè, ¿segur que per exèrcit només es poden considerar els estols de guerrers humans amb afany bèl·lic? No sempre, clar. De fet, en la quarta accepció del Diccionari normatiu valencià llegim per a exèrcit: «Grup nombrós organitzat per a la realització d’un fi». I el Diccionario de la Real Academia Española diu, en la tercera accepció: «Ejército: m. Colectividad numerosa organizada para la realización de un fin».
La reflexió sobre les paraules és una de les idees motor dels nostres articles, i ara ens trobem davant un motiu de deliberació terminològica: ¿quines són les raons per a haver substituït, en les traduccions de Sabaoth a les llengües modernes, l’accepció clàssica d’exèrcits per la d’univers? No diem que univers no siga correcte, però, ¿calia eixa substitució? ¿Ha sigut per no ofendre uns suposadament hipersensibles fidels i evitar que es tornaren especialment bel·licistes?
La paraula hebrea saba (pl. sabaoth) es va mantindre en la traducció de la Bíblia hebrea o Tanakh al grec koiné, la Septuaginta (LXX; Alexandria, s. III-II aC), i també en el Nou Testament, com ara en les cartes de Iacobi (Jaume/Santiago) 5:4 («et clamor eorum in aures Domini sabbaoth introivit») i de Pau als Romans 9:29 («Nisi Dominus Sabaoth reliquisset nobis semen…», [‘Si el Senyor dels Exèrcits no ens haguera deixat descendència…]). Termes que en la Vulgata de sant Jeroni figuren com Deus exercituum. En la litúrgia llatina es mantenien tant el terme com la idea: «Santo, Santo, Santo, Señor Dios de los ejércitos», repetíem nosaltres en missa, i no per això ens hem llançat a cap batalla.
En qualsevol cas, en revisar els textos bíblics trobem que el terme Sabaoth es troba ja en la primera versió del relat de la Creació, quan en acabar el dia sisé es diu: «Així van quedar acabats el cel i la terra amb els seus estols» (Gn 2,1).
En eixe sentit, Jahvé passaria a ser no tan sols un cabdill militar, sinó un comandant de totes les potències celestials, els astres, que deixarien de ser déus independents en el sentit babilònic per a passar a ser servidors d’un déu universalista capaç de comandar-los com a exèrcits per tal d’aconseguir els objectiu del déu particular d’Israel, Jahvé.
Chi lo sà?
Revista Saó, pàgs.14-15. Abril 2026.
