Tens 0 productes a la teua cistella
El 27 de juliol de 1276 va deixar aquest món el rei Jaume I. Uns diuen que a la ciutat d’Alzira i altres que a la ciutat de València.
El que ningú discuteix és que Jaume I d’Aragó va nàixer a Montpellier el 2 de febrer de 1208, fill de Pere II el Catòlic i de Maria de Montpellier.
Va tindre una infantesa difícil. Son pare va fer un pacte matrimonial per a entregar el seu fill Jaume a la tutela de Simó, senyor de Montfort, amb la finalitat de casar-lo amb la filla d’aquest. Per això, el xiquet va ser reclòs al castell de Carcassona fins als 18 anys.
En la batalla de Muret (1213), Simó de Montfort es resistia a entregar Jaume als aragonesos. Només després d’un any de reclamacions i per ordre del papa Innocenci III, el jove fou alliberat.
Durant la seua minoria d’edat, Jaume va quedar sota la cura dels cavallers templers al castell de Montsó. Mentrestant, actuava com a regent del regne el comte Sanç Raimúndez, fill de Peronella d’Aragó i de Ramon Berenguer IV.
En morir sa mare, Jaume heretà el senyoriu de Montpellier (1213).
Orfe de pare i mare, als tretze anys es va casar amb Elionor de Castella, germana de la reina Berenguera de Castella. Als vint-i-dos anys, aconseguí que aquest matrimoni fóra declarat nul per l’Església per raó de parentesc.
Quatre anys després, el 1235, Jaume I es casà en segones núpcies amb la princesa Violant, filla d’Andreu II, rei d’Hongria.
També va heretar els comtats del Rosselló i la Cerdanya, a més de la Fenolleda, a França, l’any 1241.
Durant els quinze primers anys del seu regnat mantingué diverses lluites contra la noblesa aragonesa, que fins i tot el va fer presoner l’any 1224.
L’any 1227 es va alçar contra ell el seu oncle, l’infant Ferran. Aquest conflicte es resolgué a favor del rei gràcies a la mediació de l’arquebisbe de Tortosa, amb la signatura de la Concòrdia d’Alcalà al març de 1227.
Aquesta concòrdia li donà l’estabilitat necessària per a començar les campanyes contra els musulmans.
Catalans i aragonesos ajudaren Jaume a véncer els musulmans de Mallorca, governats per Abú Yahya. Les tropes desembarcaren a Santa Ponça i venceren en la batalla de Portopí el 13 de setembre de 1229. Els musulmans fugiren a Àfrica o foren esclavitzats.
Després de la presa de Madina Mayurqa, la quantitat de morts va ser tan gran que es produí una epidèmia que reduí notablement les forces del rei.
Mallorca es constituí com un regne més de la Corona d’Aragó sota el nom de Regnum Maioricarum et insulae adiacentes, amb carta de franquesa l’any 1230.
Després vingueren les conquestes de Menorca, Eivissa i Formentera.
La conquesta cristiana del que hui coneixem com el Regne de València començà l’any 1232 amb la presa de Morella, seguida de Borriana, Peníscola i Castelló.
La conquesta de la ciutat de València començà el 21 d’abril de 1238 i la capitulació es signà el 29 de setembre del mateix any.
Jaume I entrà victoriós a la ciutat el 9 d’octubre de 1238; per això el 9 d’octubre és hui la diada oficial del poble valencià.
En la segona etapa de la conquesta, les tropes es dirigiren cap al sud, arribant fins al Xúquer i a la ciutat d’Alzira, tan estimada per Jaume. A Alzira hi havia l’únic pont de tot el territori valencià per on es podia creuar el riu.
El 30 de desembre de 1242, Alzira caigué en mans cristianes, cosa que facilità la conquesta definitiva del Regne de València.
La tercera etapa s’estengué del 1243 al 1245, arribant als límits establerts pel tractat d’Almizra (1244), signat entre Jaume I i l’infant Alfons —el futur Alfons X de Castella— per delimitar les àrees d’expansió sobre territori musulmà.
Les terres al sud de la línia Biar-Vila Joiosa quedaren reservades per a Castella (inclòs el regne de Múrcia), i s’incorporaren al Regne de València en temps de Jaume II, ja al segle XIV.
La gran fita històrica de Jaume I va ser no sols véncer la noblesa aragonesa, sinó convertir les terres valencianes conquerides en un regne diferenciat: el Regne cristià de València, gràcies a l’elaboració legislativa dels Furs de València.
Jaume I també estigué present al II Concili de Lió, celebrat a la catedral de la ciutat entre maig i juliol de 1274.
Al setembre de 1269 va eixir de Barcelona amb el seu exèrcit per emprendre una expedició a Terra Santa, però unes fortes tempestes dispersaren les naus i hagueren de desembarcar a Aigües Mortes, prop de Montpellier.
El rei tenia aleshores 61 anys.
El seu regnat és el més llarg de qualsevol monarca en tota la història de la península Ibèrica.
No sabem amb certesa si va morir a Alzira o a València, però sí que sabem que fou el 27 de juliol de 1276. Enguany fa 750 anys de la seua mort i, per això, els valencians estem commemorant-ho amb diversos actes i homenatges al creador de l’històric Regne de València.
Jaume havia disposat que el seu cos fóra amortallat amb l’hàbit del Cister, com un monjo cistercenc.
Les seues despulles mortals romangueren a Santa Maria de València fins al maig de 1278, quan foren traslladades al monestir de Poblet per a la seua sepultura definitiva.
A causa de la desamortització de Mendizábal, Poblet quedà abandonat i, l’any 1843, les restes de Jaume I foren traslladades a Tarragona, on es construí un panteó a la part posterior de la catedral, inaugurat el 1856.
L’any 1952, les restes del rei foren retornades a Poblet.
Jaume I fou, per la gràcia de Déu, rei d’Aragó, rei de Mallorca, rei de València, comte de Barcelona i d’Urgell, i senyor de Montpellier.
Una bona lectura per a acostar-se a la seua figura és el Llibre dels Fets (1274), considerat la primera gran crònica medieval de la Corona d’Aragó.
Les principals característiques d’aquest llibre són: el sentiment religiós i cristià, l’amor del rei pels seus regnes, la participació directa en els fets descrits, l’esperit militar i heroic i un llenguatge popular i espontani.
Mentre recordem part de la nostra història passada, no oblidem d’on venim, on estem i cap a on anem, perquè els valencians no volem ser uns meninfots.
