Jean Daniel, periodista

26/02/2020

Fa uns dies fa faltar, ja en avançada edat, Jean Daniel, periodista i persona compromesa amb l’esquerra i la democràcia. Gran part de la premsa i els mitjans de comunicació van destacar la seua tasca remarcant, justament, en tant que exemple d’honestedat professional. No obstant això, per allò que he vist, s’oculta una part molt important del seu compromís, com comentaré tot seguit.

De família jueva, Jean Daniel nasqué a Algèria, colònia francesa, incorporant-se a la resistència contra els nazis i a les tropes alliberadores, essent combatent en diversos llocs. Estudia lletres, i després d’un curt període dedicat a l’ensenyament, passà al periodisme. Des dels primers moments de l’inici del conflicte entre França i l’independentisme algerià, malgrat no ser àrab, es va anar pronunciant a favor de la negociació i del reconeixement dels algerians a decidir. Això li provoca patir imputacions judicials, censures i moltes enemistats. Del setmanari l’Express passà a France Observater, que aviat en convertí en Le Nouvel Observateur, setmanari al qual em vaig subscriure durant uns anys, i del qual conserví una col·lecció que al final em vaig desfer per raons d’espai.

Le Nouvel Observatuer va estar un setmanari d’esquerra que va mantenir sempre una clara d’independència total d’opinió envers els partits i els governs, i que feia un seguiment dels esdeveniments polítics, socials i culturals d’una forma rigorosa. Els lectors sempre trobàrem als editorials de Jean Daniel quelcom que ens ajudava a veure el fons dels problemes, i no les anècdotes de les persones o els fets, puix, eren reflexiones i anàlisis oberts, sense més pretensions que ajudar que els lectors poguérem treure les nostres pròpies opinions. França durant la darrera meitat del segle XX va ser protagonista d’importants crisis: final del colonialisme, el maig el 68, la tornada de Gaulle, la crisi del socialisme i la seua transformació amb un govern de coalició… El món també va tindre les seues convulsions: Vietnam, la Primavera de Praga, la guerra freda… Aquest periodista ho va valorar tot, de forma seriosa i sense apriorismes ni desitjos de pontificar. Tot un exemple pels periodistes que ara tenim, que més que periodistes semblen polítics frustrats.

Doncs, com antic lector de Jean Daniel, no puc de deixar de recuperar la seua trajectòria, i des d’aquestes pàgines reivindicar una figura que en un moment de patriotisme francòfon i de crispació, va saber estar a l’alçada, juntament amb uns pocs intel·lectuals com van estar Sartre i  Simone de Bouvoir, d’apostar per acceptar el desig d’interdependència del poble d’Algèria, denunciant tortures i crims.