Tens 0 productes a la teua cistella
«En la commemoració a sant Ignasi de Loiola estem també recordant, més enllà de les creences religioses, una part de la nostra història científica»
«En el llibre no sols parlem de científics individuals, sinó de contextos creats pels jesuïtes que potencien la investigació científica i les seues aplicacions»
Aquesta secció intenta mostrar els nombrosos i interessants vincles entre ciències, natura i religió a través de l’anàlisi del complexíssim any litúrgic catòlic. Un cicle litúrgic que lliga els fets clau de la vida de Jesús amb cicles naturals de caràcter solar, lunisolar, ecològic, agropecuari, de simbolisme numèric, etc. El calendari catòlic integra, a més, festes dedicades a la Mare de Déu i a sants. Però, les festes dedicades a qualsevol dels sants més moderns no es lliga a cap cicle natural ni simbolisme, sinó a la data històrica, documentada, de la seua mort i suposat traspàs el Cel.
El 31 de juliol se celebra un dels sants més importants del catolicisme: sant Ignasi de Loiola (Azpeitia, 1491 – Roma, 1556), fundador de la Companyia de Jesús, l’orde dels jesuïtes. No és un sant lligat a tradicions, creences populars o un folklore camperol. És una efemèride purament històrica, que pot passar desapercebuda però que volem recordar en relació a un llibre que acaba de ser publicat: Jesuïtes valencians. De l’esplendor Borja a l’ocàs Borbó. Un llibre magnífic, bellament editat per la Universitat d’Alacant en la col·lecció «L’ordit» dirigida amb singular encert per Josep Forcadell. El coordinador, Francesc-Joan Monjo i Dalmau, historiador de la Universitat d’Alacant, ha reunit un mosaic d’investigadors laics i religiosos de gran talla. Aquest nivell d’excel·lència dels autors conviu amb el to divulgatiu del llibre, que es fa grat de llegir pels qui vulguen descobrir aquesta part de la història tan interessant com poc coneguda.
AD MAIOREM DEI SCIENTIAM
Tot i que el llibre se centra en els segles XVI-XIX , i especialment en l’expulsió dels jesuïtes del 1767, l’exili italià i la supressió i restauració de l’orde, hi ha un capítol atípic dels autors d’aquest article sobre la notable relació entre els jesuïtes valencians i les ciències.
L’article es titula «Ad maiorem Dei scientiam» per suggeriment del professor de Filologia Llatina de la Universitat d’Alacant, Antoni Biosca: aquesta variació del lema de la Companyia Ad maiorem Dei gloriam vol mostrar com els jesuïtes promogueren que el camí cap a Déu pot passar a través del coneixement del món (la scientia).
I és que, entre nosaltres, la petjada dels seguidors de sant Ignasi ha sigut notable en la investigació, la didàctica i la divulgació científica. Així ho prova el paper de jesuïtes naturalistes com Acosta o Kircher, astrònoms com Clavius, de Vico o Guldin, matemàtics com Ricci i Cullen, botànics com Molina i Kamel (a qui Linné va dedicar el gènere Camelia), antropòlegs com Theilard de Chardin, físics com Wulf o etnòlegs com Melia, etc., que formen part d’allò que podríem anomenar «el Panteó de les Ciències». Un panteó del qual també formen part jesuïtes valencians.
Així, en el llibre es parla del matemàtic i astrònom P. Zaragoza, un dels més destacats novatores que en el s. XVII van anunciar la Il·lustració. I de Joan Andrés i Morell, nascut a Planes el 1740, homo universalis expert en moltes àrees del coneixement, les ciències incloses. Víctima de l’expulsió dels jesuïtes dels regnes hispànics el 1767, va ser el fundador de la Comparatística i un dels màxims exponents del saber europeu en el trànsit en els segles XVIII i XIX. Exiliat, morí a Roma el 1817. Un altre dels puntals de l’Escola Universalista, de summa importància cultural en l’Europa de la Il·lustració, va ser el jesuïta valencià Antoni Eximeno (València, 1729 – Roma, 1809): va ser matemàtic i musicòleg de fama mundial («el Newton de la música», per crear un nou sistema musical) alhora que iniciador de l’etnomusicologia.
El pare Eduard Vitòria (Alcoi, 1864 – Barcelona, 1958) va introduir a l’Estat espanyol la química orgànica i les relacions entre química i indústria. Afortunadament, la seua ciutat natal li té dedicat un institut de secundària. Dins de la mateixa província jesuítica d’Aragó, el pare Longí Navàs, català, va ser entomòleg, botànic i paleontòleg de fama internacional. Tot i impartir docència a Saragossa, va mantenir una intensa relació científica amb el botànic i farmacèutic sogorbí Carlos Pau, una de les cimeres de la botànica europea.
En el llibre no sols parlem de científics individuals, sinó de contextos creats pels jesuïtes que potencien la investigació científica i les seues aplicacions. I per les pàgines desfilen, per exemple, l’Observatori de l’Ebre, centre de referència mundial en el registre i estudi de fenòmens geofísics, meteorològics i astronòmics. I el sanatori colònia de Fontilles (a la Vall de Laguar), de fama internacional pel que fa a l’estudi i tractament de la lepra.
El capítol acaba amb referències a símbols etnocientífics associats als jesuïtes, des dels que figuren a la Puríssima de Joan de Joanes (a l’església de la Companyia a València) fins a l’escut de l’actual papa Francesc (el jesuïta Jorge Mario Bergoglio), amb símbols etnobotànics i etnoastronòmics. Perquè també les etnociències estan lligades a les ciències, a la natura i a la religió. Com els jesuïtes.
Així que en la commemoració a sant Ignasi de Loiola el 31 de juliol estem també recordant, més enllà de les creences religioses, una part de la nostra història científica. Ad maiorem Dei scentiam.
