La revista degana en valencià

Jesús E. Alonso: «Avui en dia és molt difícil practicar una política d’arxius»

Jesús Alonso és el president  de l’Associació d’Arxivers i Gestors de Documents Valencians. Ningú millor que ell per cloure el Quadern, i per a parlar sobre els nostres arxius, sobre el present i el futur. Havíem quedat a la seu històrica de la Universitat de València, un bon lloc per parlar d’història i de conservació. La conversa va ser molt fluida perquè es notava que l’entrevistat estima el seu treball i en coneix la transcendència. Mou les mans com refermant les seues opinions, del molt que s’hi ha fet i del que s’hauria d’haver fet ja i encara està pendent, a l’arxiu dels deures, alguns dels quals són ja inajornables i més encara amb un govern que volia fer moltes coses. Tant de bo d’ací a unes dècades, d’uns segles, les persones que estudien puguen llegir i analitzar que a partir de 2016 es van fer moltes coses per mantindre la memòria històrica. Uns cafés van ser els testimonis de la conversa.

–Què pensa de la política arxivística al País Valencià?

La veritat és que al llarg de molts anys no hi ha hagut pràcticament cap política arxivística. Sí que hi va haver als anys 80 un primer apunt del que podria ser un sistema d’arxius valencians: es creà l’Arxiu Central de la Generalitat i les competències en matèria d’arxius són absolutament plenes per part de l’Autonomia: l’Estatut dóna a la Generalitat una competència total. Després ja va anar buidant-se d’espenta i empobrint-se la qüestió, fins al punt que hui la plantilla d’arxivers a l’Arxiu del Regne és menor que la que hi havia al principi. L’any 2000 va haver-hi una certa espenta perquè es va conformar l’Associació d’Arxivers, i en 2005 es va fer una Llei d’Arxius, que era una assignatura pendent. La llei no és excessivament ambiciosa ni moderna, i gairebé sobra perquè no es practica del tot. Si es practicara i s’executara, les coses anirien millor. Avui en dia, amb la debilitat dels recursos de què disposen els arxius, és molt difícil practicar una política d’arxius.

–Per tant, s’hauria de desenvolupar més la llei?

La fita màxima que tenim és la Llei d’Arxius. El problema és que el grau d’informatització en 2005 ja era important; de fet, s’hi preveu un òrgan en el qual hauria d’haver-hi una coordinació entre informàtics i arxivers, però en tot cas és insuficient. Cal fer una política que harmonitze la legislació que s’està fent avui en el tema de transparència, la que s’està fent –o no fent-se– en els temes de gestió documental, i la Llei d’Arxius, que cal actualitzar.

–Quina participació han de tindre els arxius en les polítiques de transparència i bon govern?

La participació hauria de ser molt important perquè les polítiques de transparència tenen dos aspectes: mostrar els documents que s’estan gestionant en l’actualitat i donar resposta a les consultes que interessen a un ciutadà qualsevol. En aquesta segona qüestió, els arxivers tenim un paper fonamental, perquè som un sector de l’Administració que ja estem acostumats a donar serveis d’informació al públic. En aquest sentit, tenim moltes coses a dir.

–En aquest moment, com veu la situació dels arxius al País Valencià?

En general, hi ha unes mancances i unes potencialitats. Les mancances són de política arxivística, de coordinar esforços. Però, al mateix temps, actualment existeix una xarxa molt important d’arxius al País Valencià. Tots els ajuntaments de més de 10.000 habitants, en teoria, tenen un servei d’arxius. I els arxivers municipals solen ser prou proactius i solen tindre un paper molt important en la seua població.

–I quins arxius destacaria?

N’hi ha u que és evident que cal destacar, i és l’Arxiu del Regne de València, per la representativitat que té en el conjunt del territori, per la quantitat dels fons. Però crec que cal reivindicar l’existència i la potenciació de l’Arxiu Històric de la Generalitat Valenciana, que és l’arxiu del qual és titular i creadora la pròpia Generalitat, i el qual gairebé ningú no coneix. I si comparem, l’Arxiu Nacional de Catalunya és conegut, però el nostre a penes, perquè té una infradotació i un desequilibri entre el que era el plantejament inicial i el que finalment és.

–Amb l’arribada del nou govern sembla que bufen nous vents. Eixos vents arribaran als arxius?

És desitjable que siga així; el problema és executar eixe desideràtum. S’ha de veure com els documents d’avui circularan d’una forma adequada, com els documents digitals aniran a través de servidors, repositoris… Eixe camí és difícil i cal encertar en les polítiques de gestió documental, perquè si no hi ha una política clara d’implantar uns sistemes de gestió documental en l’Administració, haurem fracassat. Ara el que tenim és un repte en el qual estem implicats, i cal posar-hi els mitjans personals, tècnics i econòmics perquè informàtics, juristes i arxivers formem un triangle operatiu que puga fer front a una gestió i conservació efectives.

–Ja ha passat un any. S’ha notat el canvi?

La veritat és que en el tema dels arxius s’ha notat un canvi pel que fa al conseller, que ha tingut una actitud dialogant i oberta, però falta la gestió efectiva d’eixa voluntat de canvi. Si no hi posem els recursos adequats i les persones adequades no podrem avançar molt.

–En el Pla «Fes Cultura», els arxius hi apareixen?

A penes. Hi apareixen perquè quan ens vam entrevistar amb el conseller li vam presentar un document en què s’apuntaven quines serien les prioritats d’una veritable política d’arxius. Eixe document se l’han llegit, han emprat la paraula arxiu, però fa falta digerir-lo, assimilar-lo. Cal una acció més decidida pel que fa a òrgans de gestió i coordinació en matèria d’arxius.

–Quin podria ser el mapa d’arxius al País Valencià?

Nosaltres vam presentar al conseller un predisseny, una sèrie de propostes per donar consistència a una xarxa d’arxius de caràcter valencià, que cal que es desenvolupen de forma més concreta a través d’estudis tècnics. Eixe és el pas que trobem un poc a faltar. Sí que hi ha hagut una primera receptivitat, però falta concretar quines persones han d’executar la nova política d’arxius i documents tècnics que permeten estructurar i encarar el conjunt d’arxius valencians de forma coordinada i coherent.

–La sensació des de fora és que l’arxiu depén de la capacitat que tinga l’arxiver de poder involucrar-hi el polític de torn, que a vegades els arxius han funcionat com regnes de taifa… Això és així?

Efectivament, perquè possiblement per a qualsevol persona la noció que es té d’un arxiu és d’una cosa antiga, arxivable, que potser no té massa a veure amb els problemes d’avui. Realment, els arxivers tenim un repte enorme de cara a renovar i canviar eixa imatge. És evident que hem de fer-nos càrrec dels documents més antics, però hem d’establir ponts que facen que no visquem en dues esferes separades (la del document històric i la de la gestió actual). Precisament, el gran repte que tenim és que allò que estem fent avui tinga una projecció en el futur adequada, i establir quina és la consultabilitat que té cadascuna de les sèries documentals per equilibrar la legislació que protegeix la intimitat personal i el dret a la consulta per part de qualsevol ciutadà de la documentació pública.

–La ciutadania té consciència que té aquest dret? Perquè són pocs ajuntaments els que potencien l’ús de l’arxiu municipal…

Cal fer una didàctica dels arxius. Possiblement, la mateixa paraula arxiu va en contra nostra, perquè té una connotació mortuòria, perquè sembla que si està arxivat ja no té interés. Els documents també tenen un valor jurídic, d’informació… El concepte de la cultura fosca i un tant patrimonialista del que era la història està totalment obsolet, i els arxivers hem de llevar-nos eixa corfa i eixa pàtina de passotisme fosc.

–La formació dels arxivers i dels gestors de documents és bona, es pot millorar…?

És altament millorable. Penseu que, d’ensenyament universitari reglat en matèria d’arxivística,  només n’hi ha a Madrid a la Carles III, a la Universitat de Sevilla i a l’Autònoma de Barcelona. A la Universitat de València hi ha un Grau en Documentació i Biblioteconomia i un poquet d’Arxivística. El que vam plantejar a la Universitat és realitzar un postgrau en gestió i preservació de documents electrònics, que enguany ha fet la primera edició. És una forma d’especialitzar-se en l’àmbit més específic de l’Arxivística. Qualsevol persona no pot posar-se a arxivar; un arxiver ha d’entendre de paleografia, de dret, de gestió documental i d’història.

–A hores d’ara és atractiu per als joves formar-se en arxius?

Depén. Hi ha alguns que ho han fet amb molta il·lusió. Malauradament, després d’aquesta situació de crisi no s’han produït nous llocs de treball, però no podem desistir, perquè el nostre paper és molt important.

–Actualment hi ha un relleu generacional?

És el que intentem, i eixe ha sigut el meu cavall de batalla dels darrers anys: intentar que darrere de nosaltres no vinga un desert, sinó que vinguen altres generacions. Eixes persones existeixen, el que no existeixen són els llocs de treball suficientment dignes.

–I ja que parlem de futur, què passarà amb l’administració electrònica?

L’administració electrònica, en part, és ja una realitat, perquè tot el món està treballant per la legislació actual. Ara, és molt debatible si això en la pràctica és realitzable, perquè realment continuen existint arxius en paper. Una de les grans qüestions que caldria aclarir en la política arxivística valenciana és com establir un programari i uns repositoris per tal que tots els ajuntaments i tota la documentació puga anar a un repositori central, i no que cada ajuntament haja d’anar buscant-se la vida. El fet de crear una política d’arxius valenciana ha de passar per crear un gran repositori.

Entrevista publicada al nº 416 (juny de 2016), dedicat al patrimoni arxivístic del País Valencià. Ací pots fer-te amb un exemplar

Inscriu-te al nostre butlletí

Top