Tens 0 productes a la teua cistella
Dins de la filmografia d’Oliver Stone, i en concret la seua pentalogia sobre els Estats Units —Platoon (1986), Born on the Fourth of July (1989), Nixon (1995) i Heaven and Earth (1993)—, JFK (1991) és l’obra més completa del cineasta nord-americà. Estem davant d’un dels relats més commovedors, excitants i, alhora, complexos thrillers polítics realitzats fins al moment. Però també és un exercici documental que emociona i submergeix l’espectador com si es tractara d’una aventura èpica.
Al principi de la pel·lícula, amb un muntatge vertiginós i imatges d’arxiu, entrem de ple en el context històric: novembre de 1960, John F. Kennedy guanya per la mínima a Richard Nixon i es converteix en president dels Estats Units. Kennedy simbolitza una nova era de llibertat i canvi als anys seixanta, però hereta també una guerra secreta contra el règim de Castro, organitzada per la CIA i exiliats cubans. El conflicte arriba al seu punt àlgid amb la crisi dels míssils de 1962, quan el món es troba a un pas de la guerra nuclear. Finalment, un acord amb Khrusxov evita el desastre, però dins del govern molts acusen Kennedy de ser massa tou amb els comunistes. A més, Kennedy es veu embolicat a Laos i Vietnam, però tenia clar que, sense el suport del poble local, aquella guerra no era d’Amèrica. El 1963, a la Universitat de Washington, defensa un nou enfocament: una pau americana que no es base en les armes, una nova recerca, una nova frontera i el reconeixement que tots compartim el mateix planeta i un futur comú. Dos mesos després, el 22 de novembre de 1963, Kennedy és assassinat a Dallas. Lee Harvey Oswald és detingut i acusat, però ho nega fins al final. Dos dies més tard, Jack Ruby el mata en directe davant les càmeres. La Comissió Warren conclou que Oswald va actuar sol… però la realitat és molt més complexa.
I ací arranca la pel·lícula, a través de la investigació de Jim Garrison (interpretat per Kevin Costner), fiscal del districte de Nova Orleans i gran impulsor perquè el poble nord-americà coneguera la veritat investigant l’assassinat del president. Des del mateix dia de l’atemptat, Garrison es va sentir atret per una breu informació que va donar a la televisió un portaveu de l’FBI, qui va declarar que Oswald havia passat aquell estiu a Nova Orleans.
Sense cap dubte, JFK és un dels exercicis cinematogràfics més complexos i rics dels últims trenta anys. No pretén només entretenir, sinó també formar l’espectador que té la sort de visionar el seu metratge. La pel·lícula de Stone té, a més, un doble mèrit: no només és un torrent de recerca acadèmica digna d’una tesi doctoral, sinó que també és molt bella. La seua fotografia i el seu muntatge són del millor de la dècada. Fons i forma units com poques vegades s’ha vist.
JFK és la càmera feta bisturí. Un bisturí impúdic, enèrgic, reiteratiu però no redundant, valent. L’acostament de Stone al magnicidi s’assembla a una autòpsia, mostrant —amb aquell amor pel detall que recorre tota la pel·lícula— la conspiració entorn d’aquest fet que marca una frontera en la història dels Estats Units (després vindria el malson del Vietnam, en el qual Stone participà com a soldat, fet que plasma a Platoon i Born on the Fourth of July). Aquesta conspiració ajuda a Stone a fixar la intriga que conté la pel·lícula i que aconsegueix atrapar-nos des del primer fotograma, acompanyada per la música d’un John Williams més inspirat que mai.
Però és ací on Stone mostra tota la seua genialitat: en la seua intenció de fer-nos testimonis, el director opta per trencar els codis del gènere i acostar-se, amb una excel·lència enorme, a les ribes del documental, fent un drama amb tints biogràfics on mostra l’odissea de Jim Garrison, l’únic fiscal que va presentar càrrecs per aquest assassinat. El resultat és un incòmode document històric.
És en la superposició d’aquests dos gèneres —el purament documental, amb la utilització d’arxius històrics, d’una banda, i la reconstrucció especulativa basada en les recerques de Garrison, de l’altra— on la pel·lícula aconsegueix el seu zenit. La mitja hora final, on el personatge interpretat per Kevin Costner exposa la seua teoria, és realment magistral. Però tot està a eixe nivell. El repartiment és espectacular: Gary Oldman esplèndid, Joe Pesci tan histriònic com sempre però impecable, Tommy Lee Jones magnífic… i la resta d’un elenc de luxe —Cissy Spacek, John Candy, Jack Lemmon, Walter Matthau i Donald Sutherland—.
Tot i això, sense cap dubte, podríem establir el film de Stone com una metàfora de la fi del somni americà o com una denúncia de l’enfonsament social i moral d’un país que, a finals de la dècada dels seixanta, va iniciar la seua autodestrucció política i econòmica, la qual perdura fins als nostres dies. La pel·lícula utilitza el recurs de la investigació de Jim Garrison com una lluita d’un individu bo i valent capaç d’enfrontar-se a un sistema feixista que tracta amb menyspreu els seus ciutadans. En el moment actual, aquesta història cobra, si és possible, més importància que mai.
