Jo acuse!

04/06/2020

Alguns distribuïdors de cinema tenen la dèria de canviar els títols de les pel·lícules que procedeixen d’altres llengües, bé per una malsana actitud intervencionista, bé per la intenció d’augmentar l’efecte publicitari, sense pensar que aquest procediment no deixa de ser un menyspreu cap al creador i una censura encoberta cap a la seua obra. Roman Polanski ha estat una de les víctimes preferides d’aquests mercaders de la propaganda que cerquen efectes impactants entre els espectadors, sense respectar la decisió del director. Rosemary’s Baby es convertí en La semilla del diablo; Carnage en Un dios salvaje; The Ghost Writer, simplement en El Escritor i ara J’accuse en la inexpressiva El oficial y el espía. És més, en aquesta darrera, s’ha ocultat la connexió amb el títol de la famosa carta oberta d’Émile Zola al president de la República Francesa, Felix Faure, en 1898, titulada J’Accuse…!, publicada en el periòdic L’Aurore de París per tal de denunciar la farsa i la manipulació del consell de guerra que va donar lloc a l’empresonament d’Alfred Dreyfus i que va ser conegut com «Afer Dreyfus», un escàndol terrible que sacsejà l’honorabilitat i el prestigi de l’exèrcit francés i de la III República. Alfred Dreyfus, oficial francés d’origen jueu, va ser acusat injustament d’espia al servei d’Alemanya. Els serveis d’intel·ligència de l’exèrcit francés manipularen grollerament les proves en el judici contra Dreyfus, convertint-lo en la ira del sector més fanàtic, reaccionari i antisemita de la societat dretana francesa. Una altra part progressista i d’esquerres el considerà la víctima d’un sistema corrupte. Aquesta branca denunciadora comptà amb el suport de la majoria dels intel·lectuals. Un mot, precisament, el d’intel·lectual, que va nàixer per a referir-se als partidaris de la defensa de Dreyfus.

Alguns crítics han volgut relacionar el film amb la vida personal de Polanski, per tal d’aprofitar la pel·lícula com a denúncia per l’acusació de violació d’una jove de tretze anys en 1977, causa que obligà el director a escapolir-se de la justícia americana i fixar definitivament la seua residència a Europa. La visió desapassionada de J’accuse ens ha de portar a una altra lectura, lluny d’aquests aspectes escabrosos, i contemplar la complexitat de la pel·lícula en la seua totalitat. És més, el director d’El pianista ha centrat el punt de vista de la narració en el coronel Georges Picquart, cap del Departament de Contraespionatge, en comptes de Dreyfus. Un relat que s’inicia en la imponent primera seqüència per ressaltar l’exclusió de Dreyfus de l’exèrcit, sotmés a una humiliant degradació i a la seua reclusió en la terrible illa del Diable. L’ús dels flashbacks aniran situant-nos en els passos previs a la farsa del judici. A poc a poc, la figura de Picquart anirà creixent en la història a mesura que va descobrint la manipulació de les peces del procés i traient a la llum la brutalitat de l’estructura de la casta militar còmplice dels polítics que exerceixen el poder. De nou, en el cinema de Polanski, la persona s’hi troba oprimida en un ambient claustrofòbic, opressiu, que talla tot intent de llibertat i justícia. Picquart, en evidenciar la maquinació i desbaratar la perversió de l’espessa teranyina contra Dreyfus, serà titlat, com el coronel Dax en Camins de glòria de Kubrick, de «sentimental», en no poder la jerarquia militar comprendre la seua obstinada recerca de la veritat i la justícia. Pel·lícula que sota l’embolcall de classicisme i d’austeritat narrativa se’ns mostra com una obra d’una gran clarividència i rigor conceptual. Pregunta ingènua: s’hauria pogut filmar avui en l’Estat espanyol una pel·lícula com J’accuse?