08/08/2022
En la preocupant situació actual, sols mitjançant un autèntic diàleg que deixi de banda els egos, podríem «parar-li els peus» al canvi climàtic.
Què pot passar si no prenem mesures
No podem obviar que una de les més greus conseqüències per a la població mundial —que ja comencem a patir amplis sectors del planeta a causa de la pujada del preu del petroli— serà l’enorme mancança de productes de primera necessitat, alimentaris i també sanitaris.
Una segona, la relacionada amb l’empobriment de l’aigua potable.
Una tercera, l’agudització extrema de les temperatures en tot el planeta —ara mateix estem vivint-ho ben a prop—, amb els efectes ja coneguts per tothom: morts per colps de calor, incendis, escassesa d’aigua per a l’agricultura i la llar, pluges torrencials amb desbordaments… Pensàvem que això mai no ens passaria, però ja estem vivint-ho…
Una quarta, el dèficit de «materials rars», que afectarà l’estil de vida de les societats més «desenvolupades». Encara que em pregunto quin sentit té avui el mot «desenvolupades» en un planeta que s’esfondra.
Però els experts ja ens hi havien avisat…
Tal vegada no trigarem massa a escoltar les recriminacions dels qui ja ens avisaven fa dècades del que podia ocórrer i que foren titllats de «Casandres» o «gent de mal averany» pels qui detestaven el poder econòmic i polític i els seus incondicionals seguidors (la gran majoria de la població mundial). Pitjor encara: a la gent del carrer, al públic en general, no li agrada en absolut parlar o sentir a parlar del canvi climàtic. És tema de «poca audiència» entre el personal que hi veu la televisió o segueix les xarxes socials.
Podran dir-nos amb raó que no els vam escoltar per múltiples raons —com ara no voler fer-ho, per exemple— i que ens vam mofar d’ells i dels seus temors. De res servirà que els responguem que les seves exigències ens semblaven exagerades i pròpies de pertorbats, perquè ens atribuiran obstinació, sordesa, arrogància i irreflexió per no haver-nos aturat a pensar en les múltiples i evidents proves que la catàstrofe s’acostava.
Intentarem defensar-nos al·legant que vam posar bona voluntat per tal de documentar-nos sobre el que ens anunciaven, però que acabàvem rebutjant-ho perquè crèiem que les seves advertències estaven amarades de fanatisme, extremisme i repudi davant qualsevol discrepància que emanés de les nostres fonts d’informació. De res servirà el que els responguem, perquè ens acusaran amb raó de mirar-los amb aires de superioritat, haver soterrat el cap davall la sorra i entestar-nos a mantenir un estil de vida consumista que accelerà encara més la nostra pròpia desintegració com a espècie i, dissortadament, la de moltes altres espècies animals i vegetals que no en són culpables.
Ens acusaran de no haver pensat en absolut en el món que els deixaríem als nostres descendents quan ja teníem proves que fets molt desagradables —migracions forçoses per la sequera, augment del nivell del mar, guerres per l’aigua, aparició de pandèmies (des de la pandèmia per COVID-19, no han deixat d’aparèixer més virus sospitosos)…— estava ocorrent.
De res servirà tampoc que ens disculpem dient que no teníem ni idea del que podia ocórrer perquè els mitjans de comunicació no ens informaven, ja que aquelles «Casandres» o «gent de mal averany» sí que ho van fer.
Crec que, encara que tard, caldria que començàrem a demanar perdó…
Situacions mediambientals i socioeconòmiques que s’hi produiran
Com a «Casandra», he anat apuntant al llarg dels meus articles relacionats amb el canvi climàtic delicades situacions mediambientals i socioeconòmiques. Algunes apareixeran per primer cop, d’altres es mantindran i unes darreres s’hi aguditzaran.
Entre les primeres, l’aparició de noves malalties que esdevindran arribaran pandèmies que afectaran tot el planeta. Entre les segones, extrems desequilibris socials. Entre les darreres, conflictes bèl·lics violents a causa de l’escassedat de béns necessaris —conseqüència del canvi climàtic— que comportaran una greu amenaça per a la pau mundial. Us sona la guerra d’Ucraïna o les darreres tensions entre la Xina i Taiwan?
Què podríem fer JA per a impedir el col·lapse total?
Per una banda, llegir llibres i informes —com els que treu a la llum el Panell Intergovernamental del Canvi Climàtic (IPCC, per les seves sigles en anglès)— que ens treguin de la ignorància i la confusió.
Per l’altra, atendre al que diuen els màxims experts en l’àmbit mediambiental. Entre ells, els climatòlegs. No pas els meteoròlegs o científics pertanyents a branques del saber no especialitzades en el canvi climàtic. Així mateix, cal indagar que no estiguin finançats per agents amb interessos en les companyies de combustibles fòssils, fet ja comprovat. Recordem que el 97% dels climatòlegs assegura que el canvi climàtic existeix i que el restant 3% està començant a acceptar-ho. Molt han ajudat les observacions constants i acurades al llarg de desenes d’anys per part d’experts reconeguts a nivell mundial.
Tampoc no podem acceptar ja, com pretenen alguns científics, que l’augment de la temperatura mitja no sols depèn de la concentració de gasos d’efecte hivernacle, sinó també dels canvis en l’òrbita de la Terra i l’activitat volcànica, perquè està perfectament demostrat que s’aprecia un efecte considerable de la influència dels combustibles fòssils en aquest augment de temperatures. Per cert, el metà produeix un efecte hivernacle molt intens i, doncs, una acceleració encara major del canvi climàtic.
Actitud dels diferents col·lectius humans davant el canvi climàtic
Fins ara, són les comunitats anglosaxones les més conscients, tant de la seva existència com dels seus efectes sobre la Terra. Més de la meitat dels seus membres afirma que som els éssers humans els causants d’aquest canvi. Quant a la consciència pública, destaca la població australiana, canadenca i britànica, encara que l’escepticisme es va estenent progressivament arreu del món. A nivell estatal, els països més conscienciats són Alemanya i Suïssa.
Pel que fa a l’àmbit polític, les actituds personals davant el canvi climàtic no depenen del nivell educatiu o cultural dels ciutadans, sinó que reflecteixen les seves afinitats ideològiques, polítiques i socials. És, doncs, un obstacle, perquè el públic accepta molt més el que els diuen els seus dirigents que no pas els científics. Caldria, per tant, adaptar el raonament científic a les respostes socials per a canviar-les.
Una via eficaç podria ser la denúncia d’aquells científics que neguen el canvi climàtic perquè reben donacions de les empreses que provoquen el canvi climàtic. Així i tot, els qui negaven aquest canvi han començat a minvar seriosament des del 2015. El problema és que la dreta ideològica internacional i els mitjans de comunicació pagats per ells continuen torpedinant qualsevol intent de fre al canvi climàtic.
Tampoc els polítics pertanyents als grans partits consolidats intenten canviar la situació, perquè depenen dels grups de poder mundials que provoquen el canvi climàtic i per la manca de pressió de la ciutadania. Admetem, doncs, també nosaltres un «mea culpa».
En aquesta tessitura, caldria establir comissions públiques a nivell local, estatal i global per a revertir la situació. Hom hi veuria així quins motius econòmics i polítics mouen als uns i als altres.
El gran problema és el rebuig social a lluitar contra el canvi climàtic
El gran obstacle amb què es troben els qui són conscients del greu perill que travessem és el rebuig social a considerar-lo el problema més greu de la humanitat, conseqüència de la seva ignorància sobre la realitat.
A causa d’una informació deficient, la gent no sap o no vol veure-hi l’immens sofriment que es derivarà del canvi climàtic. Els mitjans de comunicació no ajuden, perquè amaguen dades (no parlen de les difícils situacions que ja s’estan vivint en prou regions del planeta), obvien la relació entre els desastres i el canvi climàtic i ho atribueixen a situacions puntuals sense analitzar ni els orígens ni les repercussions o arriben a l’escarni extrem d’afirmar sense el menor indici de vergonya que el canvi climàtic també durà «coses bones» (com ara que hi haja temperatures més «benignes» en algunes regions del planeta).
No obstant això, la temperatura màxima a la qual les persones podem sobreviure depèn de la humitat en l’ambient, el temps de l’exposició i la disponibilitat d’aigua freda. Així, unes quantes hores a 47ºC en un ambient tropical resultarien letals per a la nostra supervivència. Sense comptar amb el greu problema que impliquen situacions com el desglaç o el permafrost, que accelera encara més l’augment de les temperatures.
El que haurien de fer els qui són conscients de la situació
Haurien d’elaborar informes científics que s’adaptessin al nivell de coneixements de la gent del carrer (el 95% de la població). També caldria simplificar els models climàtics per tal que la població sabés interpretar-los.
També estaria bé elaborar simulacres de situacions que es desenvoluparien per culpa del canvi climàtic. Tindrien un caràcter pedagògic positiu perquè el públic podria visualitzar com s’enfonsen sota les aigües moltes regions del planeta, la qual cosa implicaria migracions milionàries de persones i animals, desaparició de flora, l’augment d’episodis extrems i situacions gravíssimes a causa de les sequeres, que ja provoquen migracions milionàries, però que desconeixem per culpa del silenci dels mitjans de comunicació.
Certament, hi ha problemes actuals molt seriosos que no es poden deixar de banda, però molts d’ells són conseqüència del canvi climàtic i, si no ens el prenem seriosament, aniran apareixent-ne molts més que incidiran en les generacions futures. Hem de pensar en els nostres fills i néts, en la seva felicitat com a meta, en els drets humans més fonamentals no sols per a nosaltres sinó també per als nostres descendents, en què els nostres problemes personals no han d’impedir la defensa del planeta i en què hem de reunir-nos per parlar de reforestacions, informes fiables, reforma d’agricultura i ramaderia, renovables «de debò», decreixement, qui pagarà la factura del fre al canvi climàtic, crear una democràcia universal… Sols així estarem disposats a sacrificar-nos.
1 Traducció del títol (J’accuse…!) de l’article de l’escriptor Émile Zola.
