Joan Blasco Ribera, mestre dolçainer

05/07/2022

Fitxa bibliogràfica

Títol: Joan Blasco Ribera. Aproximació a la vida musical del mestre dolçainer

Autor:  Ferran Navarro i Soriano

Editorial: Àrea de Cultura de la Diputació de València

Any: 2021

Si en la dècada de 1960-70 el tabalet i la dolçaina, la parella d’instruments que hui ens identifiquen com a poble, van estar a punt de desaparéixer, cal dir que a hores d’ara gaudeixen sortosament d’una excel·lent salut, no sols en allò estrictament tradicional sinó també en la seua incorporació i utilització en diferents estils i contextos musicals. En aquest procés de recuperació, Joan Blasco Ribera, el mestre dolçainer, és una figura fonamental.[1]

Ferran Navarro és l’autor de la primera biografia sobre Blasco (1928-2018). Navarro no sols és deixeble del gran mestre, sinó que va mantenir també una relació estreta amb ell per motius familiars. En l’autor coincideix la triple dimensió de músic, creador i divulgador de la nostra cultura popular, i combatent compromés per la nostra identitat com a poble. Tres coses que, en contexts, formes i expressions diferents, i matisos ideològics, l’uneixen a Joan Blasco: «la música és un exponent important en la plasmació d’un poble, d’una cultura, i, per tant, un instrument d’identificació general que sol utilitzar-se per expressar sentiments, valors i pertinença. Totes les cultures han utilitzat la música per reivindicar-se. I els valencians, d’una manera o altra, també l’hem utilitzada. Joan Blasco, amb la dolçaina, va poder expressar els seus sentiments, tant els personals com els d’estima per la seua terra i la seua gent» (pàg. 45).

El llibre no és, tanmateix, una acumulació de dades i dates biogràfiques (que, per altra banda, no en falten a l’autor),[2] sinó que parla de Blasco contextualitzat en la història de la dolçaina, d’una banda, i de la cultura, particularment festiva i popular, de l’altra, sentides com a inseparables.

En els primers anys de Blasco com a dolçainer, i malgrat les obscures circumstàncies de l’època, es van posar les bases de la recuperació de la dolçaina al País Valencià: l’Escola Provincial de Dolçaina d’Algemesí i la Municipal de València en són exemples. Fita molt destacable fou la publicació en 1978 de la primera edició, pagada de la seua butxaca, del famós Método de la dulzaina. Una altra eina fonamental en la recuperació de la dolçaina foren els primers aplecs, que entre 1978 i 1990 recorregueren les comarques del país i als quals n’han seguit molts més. Fonamental, sense dubte, per a l’estandardització i normalització de la dolçaina, i també del tabalet, fou la determinació de la forma de l’instrument i d’una tècnica definida; aquesta dolçaina afinada en sol passava a ser un instrument adient per al seu ús en grup. En efecte, instrument de carrer, era, en mans de Blasco, l’instrument de les festes de la ciutat de València, entre les quals cal destacar el Corpus.

Aquest llibre, breu per coherència editorial (forma part de la col·lecció «Bocins» de la Diputació de València), és un valuosíssim primer lliurament de la que serà amb seguretat l’obra biogràfica definitiva de mans del mateix Ferran Navarro, excel·lent coneixedor de la vida i obra de Joan Blasco, i punt de referència obligat en el nostre temps, com a músic, mestre i investigador, de la dolçaina al País Valencià.

[1]             L’autor no oblida, per descomptat, noms com ara Josep Sanfeliu, mestre de Blasco, i el seguit de companys i personatges del món de la dolçaina que es creuaren en la seua vida.

[2]             De la molta informació que ha fet servir l’autor, donen fe no sols les dades del llibre, sinó les nombroses referències musicals i bibliogràfiques aportades als capítols finals.