Tens 0 productes a la teua cistella
- Joan Collado, pintor i poeta
Si Joan Collado (1731-1767) ha passat discretíssimament a la història de la nostra literatura, és per haver publicat, a València, el 1755, un opuscle titulat Poesies valencianes […] per a la celebritat del segle tercer de la canoniçació de sanct Vicent Ferrer. L’obreta sols fa un total de 8 pàgines i conté vuit composicions: cinc sonets i tres breus romanços –i dos d’ells, encara, monosil·làbics i fruit de l’enginy del notari i amic seu, Carles Ros. Els textos de Collado, amb tot, ens indiquen unes pretensions relativament cultes. I així, mentre el seu romanç –com els de Ros– és d’un to més popularista, els sonets ens deixen veure la voluntat d’ús d’un metre més elegant, al costat del desig d’experimentació amb mots d’una sola síl·laba. Una voluntat que també trobem al seu romanç amb paronomàsies, filigranes literàries molt del gust de l’època. A més, és destacable el registre lingüístic, bastant acceptable i amb pocs castellanismes.
De Collado sabem poca cosa més: segurament va ser un autor ocasional de poesies de circumstàncies i és probable que siguen també seus uns altres versos publicats per Escorigüela, el 1797. Sabem, tanmateix, que va estudiar dibuix, seguint les passes de son pare, i degué ser un pintor de renom suficient per rebre diferents encàrrecs, tant a la ciutat de València com en altres llocs. Una activitat que ha fet que de Collado comptem pràcticament amb més dades referides a la seua activitat pictòrica que no a la literària, tot i que encara no ha merescut cap estudi monogràfic, ni en un vessant ni en l’altre. Fins al punt que, en bona mesura, tot el que coneixem de Collado prové de l’erudit Marcos Antonio de Orellana (1731-1813), el qual, a la seua Biografía pictórica valentina –publicada a Madrid, el 1930–, va rescatar per a la posteritat la figura de Collado pintor i, de passada, ens va donar per primera vegada dades sobre la seua activitat com a poeta.
Joan Collado va nàixer a València el 1731 i va morir el 1767. Orellana ens parla de la seua formació i, després de fer una lloança de la seua activitat pictòrica, passa de seguida a parlar-nos de les seues poesies: ens indica que va ser seu el col·loqui «en lengua lemosina (mexor diré valenciana)» entre els gossos de la portalada de Sant Doménec i el rat penat de la porta del Real, que va recollir Tomàs Serrano al seu Fiestas seculares (…) del tercer siglo de la canonización de (…) san Vicente Ferrer (València, 1762). Més avall esmenta la seua obreta més coneguda, Poesies valencianes (1755), que es va publicar perquè, segons Orellana, «no faltó apasionado del autor que habiendo recogido las demás poesías del mismo, las dio a la estampa (…) y aunque en el mismo frontis dice: Trau-les a la pública llum lo mateix Joan Collado, fue expresión voluntaria del apasionado que lo costeó, pues él no quería que sonase su nombre, de que aún hay testigos presenciales». Orellana segueix atribuint-li un romanç de paronomàsies i dos sonets més que apareixen a l’obra esmentada de Serrano, comentats breument i de manera encomiàstica.
Pel que fa a les diferents obres pictòriques que li coneix, n’esmenta en diverses parròquies i convents de València, i també a Xest, a Alcoi, a Nàquera, etc., tot indicant-les amb detall i, en alguns casos, fent-ne una succinta descripció. Cal dir que, algunes, ara com ara es troben perdudes. A més, també parla de la tasca de retratista de Collado –donant dades ben interessants sobre quins personatges va pintar– i fa una nova lloança del pintor, tot comentant una carta en vers, on conta les desventures d’un viatge a Nàquera, on anà a portar un llenç per al retaule de l’encarnació. Aquesta obra de Collado seria l’única coneguda de l’autor, de temàtica no vicentina, i sembla que la va deixar inacabada. Orellana la reprodueix íntegra i no ens dóna dades sobre la seua font.
Marc Antoni d’Orellana acaba dient que «quando comenzaba a florecer en la primavera de su edad tan hermosa planta, le agostó y marchitó la Parca, esterilizándola con dolor de muchos y con detrimento de la causa pública, pues qeudó malogrado en copioso fruto que assí en la poesía como en el arte de la pintura huviera producido, con mucho honor de esta, su patria, llegando a una edad madura y sazonada. Tendría, pues, sólo como 36 años quando falleció, en el 1767».
- Les festes de 1755 i la poesia de Collado
La celebració del tercer segle de la canonització del sant valencià Vicent Ferrer va ser motiu, com en altres casos, de l’elaboració de diferents escrits de caire ben divers, però adreçats, en la seua major part, a la instrucció del poble i a la difusió i el manteniment del culte a un sant tan volgudament valencià com aquell: per una part, hi hagué els textos que “convocaven” a la festa; per una altra, els propis de la festa del moment; i, encara, per una tercera banda, hi hagué els textos que relataven les festes, ja en temps passat, i que sovint són els marc idoni on es recullen els textos dels dos apartats anteriors. Són, per això, els més productius, des del nostre punt de vista, i són els que tradicionalment s’han conegut com «llibres de festes» o «relacions des festes», els quals, tot i estar redactats en castellà majoritàriament, solen ser prou respectuosos amb la llengua dels textos que integren o que copien i incorporen, fins al punt que esdevenen una font inestimable per a conéixer l’ús de la nostra llengua en aquelles demostracions públiques de caire festívol.
La producció d’escrits al voltant d’aquell esdeveniment religiós, social i cultural celebrat a València el 1755 no va ser escassa. Fins ara mateix, més d’una desena de fonts impreses o manuscrites ens han conservat textos en la nostra llengua i, en alguns casos, també, amb interessants anotacions sobre l’ús, la consideració o la imatge de la mateixa, tant pel que afecta als autors com al seu reflex dins la societat.
Entre les expressions poètiques destinades a un consum efímer, trobem els escrits de Joan Collado, on destaca –però no va ser l’únic– el fullet publicat sota el títol de Poesies valencianes (1755), on es contenen un total de sis composicions seues, que s’acompanyen de dos romanços que són de Carles Ros, com ja hem dit.
D’entre les composicions de Collado, paga la pena reproduir el seus sonet on elogia la ciutat de València:
És València del Cid, perla d’Espanya,
de Fernando Sisé prenda volguda:
la rega el Túria, riu que en sa avenguda
fins a els mateixos murs la besa i banya.
És un jardí de Flora sa campanya.
En tot, universal; en gent, aguda.
És fèrtil, abundant, i el mar la ajuda.
És lleal per a tots, que a ningú enganya.
És un pomell de flors que molt recrea.
És un pou de virtuts com ningú ignora.
És per fi, sobre tot que més se prea:
cèntric punt de la fe que en si atesora.
I com té un sant Vicent que el portal guarda,
ni trons ni llams ni pesta la acovarda.
Al costat d’aquella obreta de Collado, hem de considerar el Coloqui graciós entre els gosos de la portalada del convent de Sanct Domingo de la ciutat de València y el Rat Penat qu·està damunt la porta del Real de dita ciutat (…), també de tema vicentí i publicat a València, el 1755 –ara il·localitzat, tot i que se’ns ha conservat una còpia manuscrita– i, encara, dins el volum de Tomàs Serrano, ja esmentat, una sèrie de composicions, algunes de les quals es troben al volumet Poesies valencianes, també. Finalment, al Diario de Valencia de 23 d’abril de 1797, apareixen dos sonets amb versos acabats amb mots monosíl·labs –del mateix estil que altres que ja hem referenciat– i no consta cap signatura. Vicent Simbor els atribueix al nostre autor.
Deixant de banda les valoracions clarament encomiàstiques que li dedicava Orellana, cal assenyalar que la major part dels qui s’han ocupat de Collado han destacat la qualitat de la seua poesia. Tant la seua literatura com la seua pintura, són dignes testimonis d’una època que, en molts aspectes, encara està per descobrir i on, malauradament, se’ns han perdut moltes dades. Les festes dedicades a sant Vicent, el 1755, foren esplendents –amb la celebració d’una naumàquia i tot, al riu Túria. Però, foren, també, l’esperó per produir una sèrie d’escrits en valencià que, pel que fa al que se’ns ha conservat de Collado, aprofiten per per formar-nos una idea bastant aproximada de la seua producció poètica, dels seus gustos i preferències estètiques i, encara, del tipus de poesia que, en la nostra llengua, circulava per la València del segle XVIII.
