Joan-Elies Adell: «El panorama literari valencià viu la millor època de la història»

Quina millor manera d’iniciar la secció «Valencians a Catalunya» que de la mà del director de la Institució de les Lletres Catalanes. Joan-Elies Adell és de Vinaròs, encara que viu entre Barcelona i l’Alguer. Amb un somriure a la cara, transmet il·lusió i satisfacció per poder dedicar-se professionalment a la seua passió, la literatura.

–Ets poeta, filòleg i traductor. Si hagueres de triar una definició, quina seria?

–No em considero filòleg, tot i ser doctor en Filologia; em considero més professor de literatura. Em sento també representat en allò de poeta. Recentment he traduït un poeta italià, però és una cosa més nova.

–Ser de Vinaròs té algun element diferencial?

–Sí, i la situació geogràfica hi influeix. El fet que estiga la frontera administrativa entre Catalunya i el País Valencià fa que moltes de les discussions que hem tingut durant anys al voltant de la qüestió de la llengua no tinguen cap sentit. Sempre poso l’anècdota que quan sortíem de festa estàvem catalans i valencians mesclats a les discoteques.

–Vinaròs fa de pont o de frontera?

–Ha fet sempre de pont, però l’administració autonòmica ha fet que cada vegada més és convertís en una frontera. Quan anava a l’institut venien canareus. Hi ha un gran percentatge de gent vinarossenca que ha nascut a Tortosa, però aquesta transversalitat cada vegada és més complicada.

–Quin és el paper que han de fer els valencians a Catalunya?

–Hi introduïm una nova mirada. Tal volta això siga políticament incorrecte, però em sento més a casa a Barcelona que a València, i això que he estudiat allà! Aquí ningú m’ha preguntat què fas parlant la teua llengua amb el teu accent, mentre que a València moltes vegades t’havies d’excusar perquè parlaves un valencià diferent del de l’Horta i et feia sospitós de ser català. Aquí mai ningú ha qüestionat que per ser valencià jo pogués treballar en una universitat catalana, o ser el representant de la Generalitat de Catalunya a l’Alguer…

–El País Valencià és un gran desconegut per a Catalunya?

–El País Valencià és un gran desconegut per a ell mateix. Un vinarossenc difícilment va a Alacant, i a l’inrevés. Segurament, hi ha molts prejudicis a Catalunya, i l’època fosca ha fet que la gent s’acabe sentint malament allà. Però el País Valencià ha de fer un esforç per saber què és. Ara és un moment en què hi ha les condicions per a fer-se aquesta pregunta de manera clara i sense por.

–A Catalunya es pot viure en català.

–A Vinaròs també.

–I al conjunt del País Valencià la llengua s’està normalitzant?

–Hi ha situacions sociolingüístiques molt diferents i complexes fruit de la política lingüística del PP, que al final era la política d’arraconar el català en la vida social. El canvi de govern s’ha notat; una altra cosa és que n’esperem més. El fet de firmar la Declaració de Palma ja és un pas molt gran.

–És important que un valencià estiga al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes?

–No sé si sóc jo qui ho ha de respondre! [rialles] No només sóc de Vinaròs, sinó que he viscut vuit anys a l’Alguer i això dóna una mirada sobre els territoris. La directora anterior, Laura Borràs, sempre ha estat molt sensible respecte del País Valencià, per tant no cal desterritorialitzar la institució perquè ja ho estava. Una altra cosa és que ara que hi ha complicitats polítiques i voluntat per treballar amb un projecte comú, caldrà veure com es compatibilitza amb els recursos que es dediquen per afavorir l’intercanvi dels escriptors de llengua catalana. Tenim l’assignatura pendent que les autoritats valencianes troben amb normalitat que també els escriptors del Principat baixen allà.

–De fet, a la Setmana hi ha un dia dedicat a la collita valenciana. Per què a la Plaça del Llibre de València no trobem escriptors catalans?

–És una pregunta que he traslladat als responsables. La pitjor cosa que marca la por és l’autocensura. L’important és fer les coses amb normalitat; igual que és natural que a Catalunya vinguen escriptors valencians, hauria de ser-ho a l’inrevés.

–Des del 2009 vas dirigir l’Oficina de la Generalitat de Catalunya a l’Alguer. L’Alguer t’ha donat moltes alegries?

–Sí. En el sentit personal, la meua companya és sarda, però ha viscut sempre a l’Alguer i tinc una filla algueresa. En l’àmbit professional ha estat una experiència única: treballar en un estat estranger, en una nació mediterrània com es Sardenya i en una ciutat tan particular com l’Alguer, per ajudar a crear les condicions per tal que la gent salve la llengua.

–El català té futur a l’Alguer?

–El català té futur a l’Alguer si els algueresos pensen que l’ha de tindre. I la nostra feina era fer-los conscients que el català té futur i si veuen que en té a escala europea ells voldran pujar al carro. Hem de pensar que es tracta d’una ciutat que durant molts segles ha estat desconnectada de la resta del territori lingüístic, i això fa que la seua supervivència siga un autèntic miracle.

–La poesia també t’ha donat alegries?

–Gràcies a ella sóc el director de la Institució de les Lletres Catalanes! M’ha donat moltes satisfaccions al llarg de la meua vida.

–Com definiries el panorama literari valencià?

–Crec que és la millor època de la història amb diferència, malgrat els clàssics de la cultura europea. Actualment hi ha un nivell de narradors que fa vint anys era impensable. Hi ha molt de contacte intergeneracional, que a Barcelona no es produeix tant. Abans s’escrivia en català per decisions més polítiques que estètiques o de cor; ara es fa de forma natural. I això és un gran èxit de consciència col·lectiva i literària.

–Quin és el paper de les dones en les lletres catalanes?

–El paper és molt més important d’allò que es veu. Quan pensem en lletres pensem en escriptors, però el món literari no és només això i la xarxa de tot el sistema literari és pràcticament femení: llibreteres, biblioteques, escoles, lectores… No en tinc dades, però si fem una anàlisi per sexe dels lectors, veurem que és un públic majoritàriament femení. I en les noves generacions cada vegada irrompen amb més força les escriptores.