Tens 0 productes a la teua cistella
L’any 1991 em vaig acostar per primera vegada a la figura de Joan Escuder i als misteriosos textos que se li atribuïen: de Joan Escuder –anomenat en algun lloc Pere Joan Escuder–, Francesc Diago afirmava que va ser «natural de Cataluña», sense justificar-ho, i hauria nascut al voltant de 1350. D’Escuder n’havia parlat, també, el capellà d’Alfons el Magnànim, Melcior Miralles, el qual havia deixat escrita una dada bàsica que repetia tothom: «En l’any de MCCCCXXXXIIII, a XXXI de deembre, morí frare Johan Escuder, ermità en la ermita de Sent Cristòfol de Cocentayna, lo qual dia moltes coses de l’esdevenidor». Per la seua banda, Diago deia que l’any era el 1443: «dice la tradición de Consentayna que passó d’esta vida a la del cielo el grande siervo de Dios y profeta fray Juan Escuder». El pare Fullana, tot seguint un manuscrit de Vicent Enguix, afirma que la mort de l’ermità s’esdevingué el ja esmentat 31 de desembre de 1444, i el prevere Enguix, arxiver de Santa Maria de Cocentaina, coneixia, sense cap dubte, la tradició local.
Així doncs, a la vista de les dades fins ara adduïdes, Escuder degué viure 94 anys, una edat gens habitual en aquelles èpoques. Al llarg d’aquella dilatada existència, l’ermità sembla que es dedicà a la contemplació divina «con mucho retiro, oración y penitencia» i és possible que també es dedicàs a l’astrologia. A més a més, sembla que també obrà miracles, i fins i tot el moment de la seua mort es troba envoltat de manifestacions prodigioses, o així ho reporta la tradició que recull Diago: «Estando indispuesto –fra Joan Escuder– fuelo a visitar la mujer de Juan Próxita, porque lo venerava como a santo. Hallólo en la iglesia, y díxole el varón de Dios que lo diesse lugar para cierto negocio. Y estando fuera aquella señora, entreteniéndose por aquel ameníssimo puesto con sus criadas, sintieron a desora la campana que se tañía por sí misma, y, entrando en la iglesia, hallaron al varón de Dios arrodillado y con las manos puestas delante del altar, y, mirándole bien, vieron que estava muerto». Prodigis i meravelles que sembla que el van portar a rebre el títol de venerable, com encara se’l coneix a Cocentaina.
El poder taumatúrgic d’Escuder –cert o no–, el portà a la veneració de les seues despulles, que encara avui es conserven a Santa Maria de Cocentaina, tot i que ja no se’ls atorga cap distinció i, els ossos que queden es mantenen en una caixeta humil i malmesa, a l’arxiu de la parròquia –on vaig poder contemplar-los fa ben poc, per gentilesa del seu rector, mossén Eduardo Rengel, a qui aprofite per donar-li les gràcies, com també a la bibliotecària Susi Orts i a l’estudiós Pablo León, per les gestions que em portaren a veure cara a cara aquell home medieval. I dic això de cara a cara perquè, precisament, el cap de fra Escuder no es troba dins la caixeta. I, ara com ara, es barallen diferents hipòtesis per explicar aquesta anomalia: des de la dels familiars catalans que s’emportaren aquella part del seu parent venerable, fins a una suposada decapitació –poc creïble, si tenim en compte que Escuder va profetitzar diferents qüestions relacionades amb Alfons el Magnànim i va estar en contacte amb la noblesa valenciana i amb la reina Maria de Castella.
La figura de fra Escuder és, certament, enigmàtica. Més enllà del que ens han deixat escrit alguns historiadors i estudiosos antics i moderns –no massa, certament–, i més enllà de les seues profecies, aquell personatge que va viure a la Cocentaina del Quatre-cents mereix un estudi ben detallat.
