Joan Ferreres Nos: «El progrés del Maestrat ha d’estar ben planificat»

Joan Ferreres Nos al Reial Santuari de la Mare de Déu de la Salut de Traiguera.

Foto: Josep Meseguer-Carbó

«La dotació d’unes infraestructures culturals és l’oportunitat per trencar el cercle viciós en una comarca que es vol obrir»

«M’atreviria a dir que, des dels llocs de poder, el Maestrat ha estat oblidat senzillament»

«Avui, encara hi ha traces d’aquell ecosistema estancat i propici per al caciquisme, però és possible imaginar un Maestrat amb un futur obert i ple de referents universals»

«Les tendències demogràfiques es canvien amb ofertes econòmiques, amb iniciatives públiques, i especialment amb les privades»

Joan Ferreres Nos compta amb una llarga trajectòria acadèmica, principalment com a historiador, però també com a pedagog. És des de fa anys vicepresident del Centre d’Estudis del Maestrat, president de l’Associació dels Jordiencs Absents i director de Fulls de Sant Jordi del Maestrat, la revista local del seu poble de naixença. Avui, amb l’hivern acabat d’encetar, ens hem trobat en el Reial Santuari de la Font de la Salut de Traiguera, lloc de trobada d’alguns pobles del Maestrat, sobre els quals ha escrit i dels quals coneix detalls ben particulars. També és un lloc emblemàtic per a Joan Ferreres perquè al maig de 2016 va rebre ací mateix el premi d’honor Carles Salvador de l’entitat Maestrat Viu, en reconeixement a l’obra d’investigació històrica que, segons diu, pren la perspectiva necessària gràcies a la distància física que li ha aportat viure des de fa quaranta anys al Maresme.

–El Maestrat, com a comarca, ha canviat molt al llarg de la història?

–El Maestrat ha canviat, evidentment, a cada moment. Si ens fixem en l’indicador dels principals tipus de cultius, a l’Edat Mitjana el blat ocupava la major part del territori, mentre que les vinyes i les oliveres eren residuals; a partir del segle xvii s’amplia l’abast de la vinya, i a partir del segle xviii és quan l’olivera –que a l’Edat Mitjana no ocupava més del 10 % de les terres i només exigeix un molí a cada poble– experimenta un creixement que suposa que els terratinents necessiten un molí d’ús privat. El primer molí privat de la comarca es construeix a la Jana en la primera meitat del segle xviii, curiosament en la mateixa localitat on al segle xxi es produeix oli monovarietal per primera vegada. Amb tot, entre el segle xiv i el xix, el Maestrat és un feu de l’Orde de Montesa, un aspecte polític que unifica i crea consciència territorial fins al segle xix, quan les desamortitzacions fan desaparéixer l’orde i la construcció de noves vies de comunicació trauen de l’aïllament el Maestrat substituint la ruta històrica Tortosa-Traiguera-Sant Mateu per la nova ruta marítima o per la via Morella-Vinaròs.

–És una comarca molt marcada per la història, però actualment se n’ha oblidat?

–No se n’ha oblidat perquè les institucions privades i els historiadors han treballat pel seu compte en la recuperació de la identitat històrica de la comarca. M’estic referint principalment al Centre d’Estudis del Maestrat, fundat als anys vuitanta, a les associacions culturals locals, a les revistes d’algunes d’aquestes entitats, i, ara més recentment, a Onada Edicions i al grup Maestrat Viu. Ara bé, l’aprofitament dels templers com a atractiu turístic, tot i la importància relativa dins del Maestrat; la invenció del Camino de Santiago sense que s’haja documentat eixa denominació, tot i l’existència de rutes que conduïren a Castella; o l’invent de la Mancomunidad Turística del Maestrazgo, quan en territori aragonés no hi ha hagut mai un Maestrazgo, sinó l’àrea del Bajo Aragón, són exemples recents que posen en evidència l’intent per reinventar la història.

–Geogràficament, el Maestrat té unes relacions amb els centres del país que han evolucionat al llarg del temps. Com ha canviat demogràficament la comarca?

–L’actual despoblació del Maestrat parteix de finals del segle xix, quan comencen a registrar-se migracions de l’interior cap a la marina, però els desplaçaments importants són cap al nord, Catalunya, França o l’Amèrica del Sud. Tanmateix, al segle xviii el Maestrat comença a perdre població per la davallada econòmica, que en aquell moment s’esmorteeix gràcies a la importància de l’agricultura. La gelada del 1956 és la causa de l’última gran onada migratòria que trasllada part de la població de la comarca a les ciutats de Castelló, València o Barcelona, els centres de poder. De manera progressiva, es perd la tendència d’anar a Tortosa perquè les ciutats provincials ofereixen moltes més prestacions, com ara les universitats i els hospitals.

–Com es poden canviar les tendències demogràfiques de la comarca?

–Les tendències es canvien amb ofertes econòmiques, amb iniciatives públiques, i especialment amb les privades.

–Quin paper penseu que han fet i fan els polítics de la comarca en relació al desenvolupament comarcal en tots els ordres?

–Els polítics continuen pensant en el partit, en el seu poble i en els interessos personals. Recordo grans despeses en poliesportius, piscines i camps de futbol poc útils i poc rendibles en pobles menuts, mentre que s’han quedat per fer infraestructures bàsiques de comunicació que haurien beneficiat tota la comarca.

–I, més en concret, com veieu l’organització comarcal valenciana en relació al Maestrat?

–Fa la sensació que el Maestrat és el racó oblidat del país, com ho és Benifassà o els Ports. La comarca existeix, però la vocació de la Diputació o de la Generalitat per controlar-la no els acaba de decidir; també sóc conscient que hi ha àrees amb més població que tenen moltes necessitats. Em fa l’efecte que el centralisme de l’Estat es reprodueix al País València, i Castelló ciutat té tota una tradició jacobina des del segle xix. No crec massa que l’Administració solte el poder; l’únic que podria fer és escoltar més, però escoltaria més els seus polítics. Com que sóc partidari de pensar les coses i de posar-les en marxa com a iniciativa personal o de l’associacionisme, sense demanar que les facen, les reivindicacions potser han de vehicular-se a través d’associacions culturals amb un projecte col·lectiu fort sorgides d’inquietuds socials.

–Pel que fa a l’economia, quines perspectives penseu que té la comarca a mitjà termini? Com es podria reequilibrar territorialment el desenvolupament econòmic dins de la mateixa comarca?

–S’haurien de reactivar els sectors primari i secundari. L’agricultura hauria d’oferir productes de qualitat, com l’oli o el vi, tenint en compte precedents com el vi ranci de Sant Jordi, Benicarló o Alcalà de Xivert, que al segle xix guanyava premis estatals. La ramaderia hauria de recuperar les muntanyes i les deveses abandonades per potenciar indústries càrnies, al costat de la indústria del formatge, que és l’exemple a seguir. Els bolets dels boscos podrien derivar en una petita indústria lligada a l’oferta culinària, com ho fa l’ametla o l’avellana. En canvi, la indústria, que no hauria de ser contaminant, difícilment s’assentarà en un territori que compta amb l’inconvenient de no haver completat els eixos comunicatius; en tot cas, es podria pensar en la reactivació –avui encara llunyana– de la zona costanera perquè té la seua pròpia experiència industrial. Les noves tecnologies, factibles fins a cert punt, a la llarga també exigeixen nuclis ben comunicats.

–Quina alternativa veieu a l’explotació econòmica del territori com a atractiu paisatgístic, turístic, tenint en compte el que s’ha fet fins ara?

–Avui el turisme explota les cases rurals barates i els allotjaments pròxims a la platja. Però convé repensar bé l’estratègia per fer una explotació intel·ligent dels potencials que té el Maestrat, que podrien ser el patrimoni arquitectònic, natural, cultural, històric i immaterial. La recuperació de l’interés per la llengua i pel patrimoni permetria posar en marxa cases de colònies que aprofitaren el referent històric de Carles Salvador o visites urbanes tematitzades que podrien acollir cada poble.

–Pel que fa als transports, el Maestrat acull grans infraestructures vora mar però té una connectivitat interior que només funciona a la N-232. Com hauria de millorar-se aquesta situació, si és que cal?

– L’experiència personal –haver nascut en un poble de 600 persones i haver viscut en una ciutat que n’ha acabat tenint 125.000– em diu que  s’ha d’evitar la massificació perquè sempre acaba destruint el paisatge, la llengua, la cultura i la identitat d’un territori. El progrés del Maestrat ha d’estar ben planificat. Al meu entendre, l’eix transversal ha d’unir el nord amb el sud, no només en direcció a Castelló sinó cap a viles importants com Sant Mateu, Traiguera i Tortosa. I l’eix horitzontal el representa la via Vinaròs-Morella. Pel que dius de la connectivitat interior, la millora de les vies entre localitats també és indispensable sobretot si es té en compte que el transport públic és residual; però si la població minva, potser no es poden fer grans inversions.

–Les infraestructures culturals de la comarca, com les veieu?

–N’hi ha poques i mal organitzades. De nou, hi ha hagut massa interessos polítics per part d’un partit, de nom ben conegut, i han quedat per desenvolupar. Demanaria un suport decidit per les institucions i de les persones que des de l’associacionisme han suplit i supleixen les iniciatives públiques. Hem trobat molts obstacles i hem patit pressions en la tasca de recuperació de la identitat històrica i de la llengua. Ara, la dotació d’unes infraestructures culturals és l’oportunitat per trencar el cercle viciós en una comarca que es vol obrir.

–Tornant al començament, teniu la sensació que el Maestrat és vist com una reserva aliena a la resta del País Valencià i que mira més al passat que al present i al futur?

–La societat del Maestrat és, en tots els sentits, molt conservadora. La història imprimeix caràcter. M’atreviria a dir que, des dels llocs de poder, el Maestrat ha estat oblidat senzillament. Avui, els jóvens miren el present, i el futur, analitzant les possibilitats de la comarca, de quedar-se o d’emigrar; ho hem fet moltes generacions i ho continuaran fent. Continua caient la població. Però no se’ls ajuda perquè puguen sorgir iniciatives; segurament hi ha implícit l’egoisme del conservadorisme tradicional.

–Finalment, hi ha dues maneres diferents de viure a la costa i a l’interior? Pot parlar-se de dos Maestrats?

–La costa i l’interior cada vegada s’assemblen més gràcies a les vies i als mitjans de comunicació. Viure a Vinaròs o a Benicarló en la postguerra era molt diferent a fer-ho en un poble d’interior per l’immobilisme, el franquisme i la religiositat. Avui, encara hi ha traces d’aquell ecosistema estancat i propici per al caciquisme, però és possible imaginar un Maestrat amb un futur obert i ple de referents universals.

 

 

Premis Maestrat Viu 2016: Joan Ferreres, amb el guardó, respon les preguntes de Taray Cuartiella, presentadora de la gala.

Foto: Marc Prades