La revista degana en valencià

Joan Francesc Mira: «Els homes feliços sí que tenen memòria»

Si hi posàrem les etiquetes necessàries, diríem que és novel·lista, assagista i traductor de clàssics. Però ens quedaríem inevitablement, tràgicament, curts. Joan Francesc Mira (València, 1939) és a hores d’ara, senzillament, una de les grans figures de la nostra literatura. I no n’hi ha tantes. Lúcid, metòdic, narrativament homèric, hi ha qui diu que tindria el Nobel si haguera decidit escriure en una altra llengua. Ell, de segur, ho negaria sorneguer amb un somriure. Parlem amb ell amb motiu de la seua última publicació, El tramvia groc, records d’una infantesa tornada a la vida.

 

–Coneix aquell aforisme que diu que els homes feliços no tenen memòria?

–A mi, els aforismes mai m’han convençut. Són una manera de dir alguna cosa que normalment crida l’atenció o pareix intel·ligent, però no correspon a la realitat. Eixe aforisme no és de veres. Els homes feliços sí que tenen memòria. I molta. Més que els desgraciats. L’home feliç, quan recupera la seua memòria, ho gaudeix. El desgraciat, quan recupera la seua memòria, pateix, i per tant la bloqueja.

–La d’El tramvia groc és una evocació feliç…

–Bé, jo no he intentat en cap moment fer la típica literatura de paradís perdut. Ni era un paradís, ni l’he perdut. Aquell món estava ple de misèries, pobresa, contradiccions… Simplement, he intentat fer una rememoració, no una autobiografia. Per tant, no he seguit un ordre cronològic, sinó més aviat temàtic. Hi ha, per exemple, la dimensió històrica: vaig tindre la fortuna de nàixer i créixer a l’antiga Via Augusta, i això m’aprofita per a fer aquella reconstrucció imaginària del pas de la història per davant de ma casa.

–Sempre se li escapa l’antropòleg que porta dins.

–Tinc un cert hàbit de l’observació. L’antropòleg bàsicament observa i intenta entendre. Ara, El tramvia groc no és un assaig d’interpretació, és literatura. Intente transmetre les sensacions d’aquella entrada en un món que en gran mesura està perdut.

–Per què la infantesa, ara?

–Precisament per això, perquè és l’entrada en un món ja desaparegut. Per a mi significa un conjunt d’experiències que són les que m’han fet a mi com a persona i com a portaveu d’una manera d’experimentar la realitat que s’ha perdut. Per això té el valor d’intentar, a través de la literatura, comunicar aquella experiència.

–I tornar-la a la vida.

–Exactament.

–Diu que la infantesa actual ha perdut l’aspecte físic, material, de l’experiència.

–Abans hi havia la materialitat del món en els jocs infantils. Agafaves fang i aigua i feies una caseta. L’aventura era anar per les sèquies. Avui en dia eixa experiència és una pantalleta. Purament virtual. I em posa trist. Ara bé, això és tan cert com que avui en dia hi ha molta més gent a les places, a les terrasses. Abans, a la plaça de la Reina, per exemple, no hi havia res. Eixa sociabilitat directa de taula, de terrassa al carrer, quan jo tenia quinze o setze anys, no existia. No teníem on anar. Abans les dones grans, estaven sempre a casa; ara les veus als bars berenant amb les amigues. No podem generalitzar a partir d’un aspecte.

–El llibre es centra en un període clau, de canvi, els anys 40 fins quasi els 60. A eixe canvi, al País Valencià, se li afegeix un procés d’autodestrucció.

–Sí, a banda del procés general de canvi a escala europea, el País Valencià té la peculiaritat d’afegir un procés d’autodestrucció rural i urbana, de l’Horta i part de la capital. Evidentment, no de tot el país. Un procés, això sí, molt trist.

–Que vostè comenta amb ràbia.

–Bé, és que ací no hi ha només la narració memorialística, també hi ha la valoració de tot allò. És a dir, emmarcar l’experiència personal en un marc geogràfic, social i històric concret.

–Creu que eixa dinàmica d’autodestrucció patrimonial està canviant entre els valencians?

–S’ha frenat. S’hi havia destruït ja tant! La destrucció del nucli intern de la capital s’ha frenat molt, si no, no en quedaria res de tota la seua riquesa arquitectural. València no ha tingut grans palaus, però sí milers de carrers i cases precioses. Només cal veure el carrer de la Pau. Ara, tampoc era la meua idea fer una anàlisi de la destrucció urbana.

–La ciutat de València torna a eixir en una obra de Joan Francesc Mira. Passió?

–València és la meua ciutat, encara que ara visca a Castelló. I ho és a tots els efectes. És la meua matèria narrativa, no tinc cap interès de fer una novel·la centrada en altres llocs, i això que he passat una part molt gran de la meua vida en altres països. Però no em diuen res com a marc físic o historicosocial d’una narració meua. Em pareix molt bé que algú pense que és més internacional, més cosmopolita, simplement per fer una novel·la centrada a París o Nova York. Ara, la gran literatura s’ha fet sempre en un lloc específic, concret i puntual. Proust, en les 2.700 pàgines de La recherche du temps perdu, se centra en una platja de Normandia i París. James Joyce no ix de Dublín. El Quijote cavalca els seus campos de Castilla…

–El tramvia groc recupera fragments d’altres novel·les seues. En certa manera acaba sent també una memòria de tota la seua obra?

–No era l’objectiu, però sobre la marxa va eixir així. Si estava parlant de l’Hospital de Velluters i això ja ho havia escrit, per què no citar-ho?

–Per què el tramvia?

–El tramvia té un cert valor de símbol. La meua experiència no és ni únicament rural ni únicament urbana. L’element físic que uneix eixes dues realitats és el tramvia. De fet, una de les pàgines del llibre que més m’agrada és la descripció del viatge en tramvia, el que els americans diuen thick description, una descripció densa, espessa.

–Vindran més memòries, encara que no ho facen sobre raïls?

–Mai se sap. M’ho pregunten tots. Si la memòria em funciona, bé; si no, no. Si tanque els ulls i veig tot el que he de veure, en vindran. A aquestes altures no tinc cap interès de marcar-me un programa. Sols sé que, senzillament, escriuré.

–El seu futur serà de paper, doncs.

–De paper. Exacte.

Carles Fenollosa. Filòleg

Entrevista publicada al nº 387, corresponent a novembre de 2013