La revista degana en valencià

Joan F. Mira: «Vaig veure que el País estava ple de forats i vaig intentar tapar-los»

Joan Francesc Mira ja no és un jovenet, però continua tenint una força inesgotable, sembla. Havíem quedat amb ell a l’Octubre. Volíem entrevistar-lo perquè ha estat el centre de diversos homenatges i d’una exposició, reconeixements molt ben treballats i molt merescuts. Amb ell vam repassar des de la seua infantessa fins al futur, passant pels moments actuals. I sorprén, sorprén molt, la seua vitalitat, la seua contundència, la seua força en emetre les respostes, sempre ràpides i carregades de la saviesa dels anys, però molt més encara de la formació d’aquest personatge del País Valencià, d’aquest homenot. Molts llibres, algunes amistats i també dos tallats van ser els testimonis de l’entrevista.

–Va nàixer en acabar la Guerra Civil. Com recorda aquella infantesa?

He dedicat 200 pàgines en El tramvia groc explicant com la recorde! [rialles] No he tingut una infantesa traumàtica, sinó molt lliure, molt oberta, molt feliç. A ma casa hi havia un ambient conservador –mon pare era un home de dreta i ma mare una senyora molt tradicional–, però la recorde amb molta llibertat. Jo, personalment, no vaig tindre cap sensació de repressió ni de control.

–Com va acabar estudiant batxillerat a la Universitat Gregoriana de Roma?

Allà vaig traure el títol de batxiller en el sentit internacional de la paraula, és a dir, el grau universitari anterior a llicenciat; no el d’ensenyament mitjà! Estava molt unit a mon pare, i quan jo tenia 14 anys va morir sobtadament. Va ser molt traumàtic i em va provocar un desconcert absolut. I com que anava als escolapis, em van recollir al vol i  em van dur al noviciat. Quan tenia 12 o 13 anys, el que més m’agradava era tocar el cul a les xiquetes i no tenia cap intenció de privar-me d’això [rialles], però eixe trauma vital va fer que volguera ser sant. Això de ser sant era molt complicat: intentava concentrar-me i crec que vaig levitar una miqueta, només dos o tres centímetres, però jo volia levitar com santa Teresa! Després, al monestir d’Iratxe vaig fer tres anys de Filosofia, amb una vida pràcticament monàstica. I segurament era una mica espavilat i m’enviaren a Roma a la Universitat Gregoriana. Vaig estudiar allà, però al carrer eren els anys de la dolce vita i vaig adonar-me que això de ser sant no era per a mi…

–Va deixar de voler ser un sant per a voler ser antropòleg, professor de grec, escriptor, traductor… On es troba més còmode?

Estic molt satisfet d’haver volgut ser sant perquè almenys volia ser una cosa seriosa! La sort o la desgràcia de viure en aquest país m’ha fet convertir-me en això que dius. Són tants anys fent tantes coses diverses per necessitat… Als anys 60, quan torne de Roma  (i dels estius a Alemanya) veig que en aquest país estava tot per fer. No teníem literatura. Hi havia un senyor estrany que li deien Fuster i un altre que feia versos…, però no hi havia quasi res més. En ciències socials no s’havia fet res; l’antropologia social ací no sabien què era… Tampoc s’havia fet un valencianisme ideològicament ben construït. Tampoc hi existia un associacionisme cívic i cultural potent i cohesionat. Comences a veure que el País està ple de forats i et poses, estúpidament, a intentar tapar eixos forats. I per tapar forats has de tindre vocació, interés… perquè és una faena molt dura.

–Darrerament li han donat la Medalla de la UV per haver volgut tapar eixos forats. En l’acte va dir que sempre ha volgut proposar més preguntes que no respostes. Per què?

És molt més interessant. Quan tu fas una pregunta intel·ligent, ben feta i que l’has pensada abans, és perquè saps què et falta per saber, i en això sóc molt socràtic. La majoria de les respostes que circulen no són les bones; són respostes fàcils que no em satisfan. Per a mi, una bona resposta t’ha de portar a una altra pregunta. I així és com s’investiga. La meua filla és neurobiòloga molecular, porta 15 anys treballant sobre el cervell i encara continua fent-se preguntes perquè vol saber! Una empremta que em va deixar l’època al monestir és voler fer les coses ben fetes, i, per tant, mai no estic content del que he fet, i vull fer-ho millor.

–Dels assajos que ha escrit, amb quin es quedaria?

Un seria Crítica de la nació pura, perquè va introduir una manera nova d’enfocar el tema. També triaria Hèrcules i l’antropòleg i Sobre ídols i tribus, que són més divertits…

–I de les novel·les?

Borja Papa per un costat, perquè és una seminovel·la pseudoautobiogràfica, i probablement Els treballs perduts, la primera de les tres «de València».

–Què és la cultura?

El conjunt de les creacions de les societats humanes. Al segle XVIII, la paraula cultura no existia, només tenia el sentit llatí de ‘cultiu’. I és un invent dels alemanys, amb k! Després, els antropòlegs n’han fet definicions diferents, però bàsicament em quede amb la de l’antropologia americana que diu que la cultura és el «tot complex», perquè les societats humanes són culturals per definició: la humanitat és productora de cultura. Cultura vol dir pensament, idees, conceptes, creacions estètiques i artístiques, organitzacions socials, sistemes de relacions… Ara bé, en les societats contemporànies s’utilitza la paraula per a mil coses, sobretot institucionals. Per exemple, el Ministeri de Cultura. Vols dir que tot el que no entre en el ministeri no és cultura?

–Quina és la seua radiografia de la situació cultural al País Valencià?

Qualsevol intent de fer una resposta que no siga una espècie d’inventari no té cap sentit. Podem parlar sobre quin és nivell de producció literària, que és acceptable. El d’acceptació del públic lector, mínim. El de creació i participació musical, passable: es fa molta música i la gent va a concerts. El nivell d’infraestructures dedicades al que s’entén per cultura, discret per a una societat europea occidental. I així de tantes dimensions o aspectes…

–Continua mantenint una relació «apassionada, esgotadora i sovint frustrant» amb el PV?

Exactament, per desgràcia és així. I supose que des de l’altra vida serà igual.

–Ha passat d’estar vetat al Consell Valencià de Cultura a formar part de l’AVL…

He passat d’estar vetat al Consell Valencià de Cultura a continuar sense formar-ne part, ni tan sols ser-hi proposat.

–Però la Generalitat l’ha reconegut amb el Premi 9 d’Octubre a les Lletres Valencianes…

Que és una cosa bastant impresentable, segons com ho mires. Heu vist la llista dels últims anys d’eixe premi? Em fa vergonya figurar en eixa llista, que inclou fins i tot best-sellers en castellà, i vaig estar a punt de dir que no. Què s’entén en aquestes institucions públiques nostres per Premi de les Lletres? Estàs entre 25 premiats, i el número 14 ets tu, et donen el paperet i ja està. Jo tinc el Premi de les Lletres Catalanes: vas al Palau de la Música, hi ha el teatre ple, esperant, i el fan només per a les lletres. I Espanya atorga solemnement el Premio Cervantes, amb govern, el rei i la reina, sense barrejar-ho amb res més. Ací és: premi de gimnàstica rítmica, premi de pintura d’aquarel·la, premi de desfilada de models i premi de les lletres valencianes. I això és intolerable. No es poden considerar les lletres d’eixa manera! A mi, les medalles, a aquestes altures no em fan ni fred ni calor, però el que em preocupa és el concepte que tenen de les Lletres.

–En algun moment ha sentit que el País Valencià li mostrava l’esquena?

Qui és el País Valencià? Si parlem de les institucions, ací sempre m’han girat l’esquena. Sempre; ara en part també, perquè eixe reconeixement institucional és indigne, i és l’únic que tinc de les institucions polítiques valencianes.

–Ara han inaugurat una exposició sobre la seua figura al Museu Valencià d’Etnologia, que va fundar vosté…

Que vaig fundar i que durant 30 anys ningú se n’ha recordat. No hi havia ni una miserable placa. Estic molt content perquè és una cosa que vaig fer amb molta il·lusió contra la voluntat de la Generalitat d’aleshores, que tan sols estava interessada en l’art contemporani i no en la cultura popular valenciana.

–«Si ets un ciutadà responsable, no tens més collons que ser nacionalista», ha afirmat.

En el sentit de tindre una societat conscient, integrada, moderna, constructiva… A l’exposició han posat la frase «La pàtria és el patrimoni». La pàtria és això, no és una bandera. Està molt bé que hi haja banderes perquè la societat humana, per definició, és simbòlica: sense símbols no funcionem. Però, bàsicament, la pàtria és el patrimoni.

–I si venim a aquesta casa, què és Acció Cultural per a vosté? I Eliseu Climent?

Eliseu Climent és el meu amic; no sempre hem estat d’acord en tot, però és una persona que ha construït molt aquest país. No solament ha tingut idees, sinó que les ha dutes a la pràctica, i una d’elles és Acció Cultural, en la qual he estat des d’abans d’inventar-se. En aquests moments és l’entitat civicocultural més sòlida i important del País, que continua fent un treball molt útil. Des d’aquesta casa es fan moltes més coses de les que la gent s’imagina.

–Al País Valencià s’ha produït un canvi polític. Com el veu?

Insuficient. Crec que falta encara una imatge més visible, més constructiva. Que una part més gran de la societat veja el que s’està començant a fer i que alguns projectes es posen en marxa de manera clara i visible ja, perquè s’està perdent molt de temps.

–Som menyspreats per Espanya. Per què?

Espanya no té ni la més remota idea del que és el País Valencià. I només faltava l’estúpid nom substitutori: som només «la Comunitat», Déu meu! Nosaltres mateixos no hem sabut crear una cohesió interna i una afirmació. He treballat tota la vida per intentar-ho. Hi ha una mica de canvi d’imatge en Espanya, però encara continuem amb la imatge del Levante feliz. I molt feliços no estem perquè tenim una renda per capita que són 15 punts menys que la mitjana espanyola! A Zamora i a Palència tenen una renda molt més alta que nosaltres, i de Navarra ja ni en parlem… I si parlem de finançament, jo per ser valencià rep 250 euros menys que la mitjana dels españolitos.

–En aquests moments hi ha més nacionalisme que mai a les institucions valencianes…

Segons a què li digues nacionalisme… Que hi ha qui mana molt i diu que no és nacionalista! Partit nacionalista tan sols n’hi ha un que és el Bloc, i que sàpia no té majoria al govern de la Generalitat…

–Així i tot, creu que el nacionalisme pot avançar?

Si entenem per nacionalisme recuperar o construir una certa consciència comuna, col·lectiva, de tindre una manera de ser, que som una societat específica amb característiques històriques, culturals i territorials, sí. Ja no és una idea marginal. Fa cinquanta anys no existia, i ara hi ha un sector de la societat que ho ha assimilat. Però encara queda molt de camí per fer. Moltíssim!

 

EN POQUES PARAULES:

Un assaig: una bona part dels Essais de Montaigne i algun diàleg de Plató.

Una novel·la: Ulisses, de James Joyce.

Una obra en vers: entre L’Odissea i La Divina Comèdia.

Una cançó: qualsevol de Georges Brassens.

Un racó del País: el litoral de la Marina de fa cinquanta anys, i l’entorn del Penyagolosa o la Tinença de Benifassà.

 

Entrevista publicada al nº 422 (gener 2017). Ací pots fer-te amb un exemplar

Inscriu-te al nostre butlletí

Top