Joan Fuster i Castelló de la Plana

«Per a Fuster, la ciutat principal de la Plana era, per damunt de qualsevol altra consideració, la ciutat que es mantenia lleial amb si mateixa, naturalment fidel a les pròpies arrels, això és, amb personalitat». Aquestes paraules, les podem llegir en la monografia que ha escrit el professor Vicent Pitarch i Almela, Joan Fuster i la Fundació Huguet de Castelló, recentment publicada per l’Ajuntament de Castelló de la Plana.

Aquesta predilecció de Fuster per la capital de la Plana ve marcada, com podem llegir en el llibre, primer per la relació personal amb el patrici castellonenc Gaetà Huguet Segarra, i després per la seua vinculació tota la vida amb la Fundació Huguet que aquest va instituir.

El primer capítol del llibre presenta el marc històric en què es van establir les relacions entre Gaetà Huguet, Fuster i la fundació, que abasta des de 1951 –quan el castellonenc retorna de l’exili– fins al 1992, en què es mor l’humanista de Sueca. Entre els fets més destacables en aquests més de quaranta anys trobem, entre altres, l’Exposició del Diccionari català-valencià-balear durant les festes de la Magdalena de 1956 en la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat o la creació de la Fundació Huguet en 1962, el mateix any que Fuster publicava Nosaltres, els valencians. El 21 d’octubre de 1962 va tenir lloc el III Aplec de la Joventut del País Valencià, en què van actuar Els Setze Jutges i va fer l’aparició en públic Raimon. El 3 de gener de 1966 té lloc un festival de la nova cançó amb un èxit formidable amb la participació de Martí Llauradó, Serrat, Pi de la Serra, Núria Feliu, els 4 Z i Raimon. Dos anys després, el primer disc del castellonenc Fèlix Estop és presentat per Fuster; el Club d’Estudiants de l’Institut Ribalta; la revista Al Vent; el programa Nosaltres els valencians de Ràdio Popular, o la creació d’El Rotgle, la primera escola en català a les comarques del nord valencià, van ser iniciatives que van comptar amb el suport de Joan Fuster, que culminaria amb el famós aplec de la plaça de bous el 25 d’Abril de 1982, en la commemoració del 50é aniversari de les Normes de Castelló, amb el famós discurs llançat amb la consigna «Ara o mai».

El segon capítol del llibre està dedicat a la relació de Fuster amb Huguet i Castelló de la Plana. Encara que no es coneix la data exacta de la seua trobada personal, tot sembla indicar que va ser a finals del 1953 o al començament de 1954. Entre els dos va sorgir una gran amistat, i van establir una línia d’actuació nacional i una col·laboració productiva. Huguet va mantenir per Fuster una admiració entusiasta tota la vida, fins al punt que l’any 1958 li escrivia: «Si en poguessen parir deu o dotze com vós, amic Fuster, salvaríem segurament València». Els dos compromesos amb la causa valencianista van veure la necessitat d’alfabetitzar en català la societat valenciana i va ser així com van donar impuls a l’edició de materials de lectura i gramàtica i promocionaren cursets de llengua. En aquest apartat es dedica un ampli espai a ressenyar les contínues visites de Fuster a Castelló, l’admiració que sentia per la ciutat i els contactes que tenia.

El tercer capítol està dedicat a la Fundació Huguet, institució que Gaetà havia dissenyat amb l’objectiu prioritari de fomentar l’ensenyament de la llengua, divulgar i editar textos en català i, de manera complementària, patrocinar l’excursionisme i convocar premis i concursos. Fuster en va ser vicepresident del primer patronat quan va ser constituïda l’any 1962, i posteriorment va arribar a presidir-la fins a la seua mort. Vicent Pitarch dedica el capítol a destacar la fecunda tasca que va realitzar, i encara realitza, aquesta benemèrita institució castellonenca.

Vicent Pitarch, amb el rigor a què ens té acostumats, ens aporta una molt interessant informació sobre la relació de Fuster amb Castelló i amb la Fundació Huguet, i alhora és també un reconeixement a la seua tasca i a les personalitats vinculades a ella.