Tens 0 productes a la teua cistella
“El que compta és despullar la nostra ànima. La pintura o la poesia es fan com es fa l’amor; un intercanvi de sang, una abraçada total, sense cap prudència, sense cap protecció”. Aquestes paraules, pronunciades per Joan Miró el 1936, reflecteixen a la perfecció l’exposició que l’IVAM ha dedicat a l’artista català. Era una assignatura pendent del museu valencià, que en 28 anys d’història havia estat incapaç d’oferir el gaudi de l’obra d’un dels màxims representants del surrealisme. I ha hagut de ser ara -sota la batuta de José Miguel G. Cortés i comissariada per Joan M. Minguet- quan Miró gaudeix del lloc que es mereix al museu.
I la decisió -encertadíssima- ha tingut el seu efecte en el públic. Segurament més del que s’esperava, ja que al llarg de tot el primer diumenge en què s’ha pogut observar l’exposició les cues per entrar han arribat fins al carrer Guillem de Castro. Com serp que espera impacient davant la seua presa. Amb ganes de devorar al Miró més radical en una mostra que ofereix una panoràmica des dels seus inicis -amb aires noucentistes- fins al clímax en el qual es posiciona com un referent a nivell mundial de l’avantguarda.
Miró no deixa indiferent a ningú, i molt menys al públic valencià que estava famolenc d’ell. Per fi té el reconeixement que es mereix: no només el de la mostra a l’IVAM, sinó -el que és més important- el del públic, de totes les edats, que s’ha bolcat per gaudir de la seua obra.
L'efecte #MiróIVAM ? pic.twitter.com/C6EmKiSqvL
— GVA IVAM (@gva_IVAM) 18 de febrer de 2018
https://platform.twitter.com/widgets.js
Arriba la #Mirópassió al @gva_IVAM #Mirócues. pic.twitter.com/hzrSJntCRO
— albert vicent (@albvicent) 18 de febrer de 2018
