La revista degana en valencià

Joan Soler: «La classe política mai ha fet un pas endavant per tal de connectar el territori»

 

«El problema de Borriana és haver mort dʼèxit»

«El valencià sʼha mantingut sense debats estèrils ni intencionalitats polítiques darrere; amb normalitat»

Havíem quedat a Vila-real, a la casa de Joan Soler. Era lʼentrevistat triat per a parlar de la Plana Baixa, i anàvem acompanyats de Josep Palomero, la persona que ens ha ajudat a fer aquest Quadern. En rebreʼns, notaves que estaves davant dʼuna persona que ha fet història contemporània utilitzant els micròfons. Ja ha passat dels 80 anys, però la seua memòria funciona a la perfecció i mostra una claredat i fins i tot contundència quan fa la fotografia dʼalguns moments de la seua vida i també de la nostra. Al capdavant dʼuna emissora com la COPE, ell va saber on estava el seu compromís, quan vivia Franco i quan jo no hi era. Parlar amb Joan Soler és com fer una radiografia de les darreres dècades del nostre país i, més encara, de la Plana Baixa. En acabar, tornàrem cap a València amb la sensació dʼhaver parlat amb tot un personatge.

–Com definiries la Plana Baixa?

–És una comarca que va canviar en els anys 50: passà de ser una societat agrícola a una de més industrial. Lʼany 46 va haver-hi una gelada molt forta, allò no sʼhavia vist mai, i comportà que els llauradors arrancaren els arbres i els tornaren a plantar. Això es va repetir i van plantejar-se un canvi, i com que tenien lʼexemple dʼOnda amb la indústria dels taulells van decidir apostar per això. Seʼn van anar a Itàlia –que anava molt més per davant que ací– a veure com ho feien. Van muntar un parell de fàbriques a Vila-real i allò va funcionar, i en poc temps la riquesa de la comarca va passar dʼestar lligada a una economia agrícola a una industrial.

Per tant, el sector agrari ja no és tan important com abans…

–Ni molt menys. Encara que sʼha de dir que eixe pas de societat agrícola a industrial no va ser tan gran a Borriana. Des de Vila-real cap a la mar la terra és bona, productiva, mentre que dʼací cap a Onda és secà. A més, Borriana feia funcionar la comercialització de les taronges millor que ningú i es va dedicar de forma molt potent a exportar-les a Europa. La gent se nʼanava amb unes espardenyetes de guitarró i parlant valencià a vendre taronges a Anglaterra, França… sense saber ni una paraula dʼanglés ni francés!

Borriana actua com a capital de comarca?

–No. Borriana sʼha deixat anar; com que no ha tingut necessitat, no ha aprofundit en el fet econòmic. No hem de perdre de vista que tenia un port, que tota la resta –excepte Castelló– no tenia. I això era una ferramenta molt potent que era absolutament comparable al Corredor Mediterrani que ara demanem perquè ens connectava amb Europa. A més, tenia un altre valor: mentre que a Vila-real hi havia quatre universitaris en els anys de la postguerra, a Borriana nʼhi havia quaranta o més. Això li ho deu la ciutat als Salesians, que van fer una escola que preparava la gent perquè acabara a la universitat. El problema de Borriana és haver mort dʼèxit, no ha exercit de líder.

Els taulellers utilitzen el port de Borriana?

–No, seʼn van a València o a Castelló, i això té a veure amb el fet que Borriana mai no ha tingut necessitat; la ciutat tenia els diners!

Com són les infraestructures de la comarca? Podem dir que està ben connectada?

–Les estructures estan bé, però són insuficients. Necessitem un tren dʼalta velocitat que partisca d’Algesires i que faça el servici pel Corredor Mediterrani. Parlem dʼun corredor per tal dʼusar-lo per transportar mercaderies, bàsicament.

Lʼantiga Panderola unia alguns pobles de la comarca. Hui en dia no aniria bé alguna cosa similar?

–Jo la trobe a faltar. La Panderola va tindre una espècie de renaixement en una altra cosa que van fer, i com que no van tindre paciència van acabar llevant-la. La classe política mai ha tingut la idea que la Diputació, per exemple, fera un pas endavant per tal de connectar el territori. No hem dʼoblidar que això significaria riquesa.

Parlem dʼaltres poblacions de la comarca: Onda, Nules, la Vall dʼUixó…

–La Vall dʼUixó té una característica molt particular: és una població que es va dedicar a fabricar les sabates de tots els exèrcits dʼEspanya durant el franquisme. Això fa que la gent es dedicara a fer sabates a la factoria de Segarra.

A banda dels grans nuclis, també trobem poblacions com Aín o lʼAlcúdia de Veo que no superen els 200 habitants. Què hauríem de fer davant dʼaquest despoblament?

–És molt complicat, molt difícil, perquè la diferència de vida entre els territoris, des de tots els punts de vista, és abismal. Algú ha dʼinvertir i ha dʼestablir les línies a seguir. Ara com ara, si algú ha dʼinvertir, abans ho farà a Castelló que no a Onda.

Ja que parles dʼinversions, la comarca ha notat el canvi de govern a la Generalitat?

–Lʼha notat sense exagerar massa. Els ajuntaments tenen certa complicitat amb alguna Conselleria, com la dʼObres Públiques, que coneix el territori.

Les grans ciutats de la comarca estan governades per PSPV i Compromís. Sou esquerrans?

–Jo diria que sí, i segurament siga conseqüència del procés dʼindustrialització de què parlàvem adés.

El valencià sempre ha sigut la llengua vehicular de la comarca, i a les comarques del nord mai sʼha fet batalla política de la llengua. Per què?

–A Borriana, a Nules, a Almenara… a tota la Plana es parla valencià des de sempre i es fa perquè no té la influència de València. València està lluny, i Catalunya està a prop. El valencià sʼha mantingut sense debats estèrils ni intencionalitats polítiques darrere; amb normalitat. A més, fins als anys 60, fins a Almenara era diòcesi de Tortosa, i tots els capellans passaven pel seminari i tots parlaven valencià. Ja sabeu que el que els capellans deien eixia de missa.

Si tornares a nàixer, tornaries a ser periodista?

–Clar. Per a mi és la millor professió del món.

Vas ser el primer director de Ràdio Popular a la Plana, amb la seu a Vila-real. Tʼha costat fer i reivindicar un periodisme local?

–Va costar molt, però els resultats han estat tan formidables que ha valgut la pena. Vam fer coses que no les feia cap altra ràdio. Sʼhavia de parlar en castellà i no es podia fer informació perquè lʼhavia de fer el règim, i nosaltres vam fer un programa, que es deia «Nosaltres els valencians» en què féiem informació, i a més en valencià. Com que les féiem en valencià, els censors no les entenien! [rialles]. Arribàvem a lʼextrem tan surrealista que si lʼalcalde feia un ban jo no podia donar-lo, però el donava. Jo he sigut molt afortunat amb lʼequip del qual em vaig envoltar. També vaig tindre lʼoportunitat dʼanar a València, però quan vaig arribar em vaig trobar amb una emissora amb una grandíssima audiència que estava desaprofitada –parle de la Cope Valencia dʼaleshores. A València vaig posar en marxa els informatius de veritat, perquè abans tan sols parlaven de bous i futbol. També vaig muntar la tertúlia, que va tindre molt dʼèxit, i el dia que meʼn vaig anar es va acabar la tertúlia.

Si mires enrere, quin ha sigut el fet que més bon record tʼha deixat dʼhaver-lo narrat a través dels informatius?

–Tinc dos moments. Només per aquells dos fets ja val la pena. La nacional 340 travessava tot el poble de Vila-real, i hi va haver 86 morts en molt poc de temps. Així que des de la ràdio vaig convocar una concentració per protestar. Parle del temps en què des de lʼemissora no es podia fer informació! Va anar tot el poble a la concentració, perquè com que sʼhavia dit des de la ràdio tots se nʼhavien assabentat, la policia també, que va carregar i a mi i a un redactor ens va portar al calabós. Vaig parlar amb el governador civil, dient que jo era el director dʼuna ràdio i que als dos ens convenia dur-nos bé. Així que ens va traure del calabós.

I lʼaltra història important?

–Aquesta és més important. Un dia del mes de febrer de lʼany 81, unes persones fan un colp dʼEstat i als valencians ens toca la pitjor part perquè Milans del Bosch ix en un ban que diu que a partir dʼeixe moment lʼúnica autoritat és la seua. A totes les ràdios van un oficial i dos soldats a portar-nos el ban i a donar-nos lʼordre, però jo sabia que a la resta dʼEspanya no estava passant el mateix que ací perquè mʼarribaven els teletips de les agències. Així que vaig decidir contar les notícies que mʼarribaven de la resta dʼEspanya en compte del ban i les marxes militars. Vaig dir als treballadors que seʼn podien anar a casa perquè la responsabilitat era meua. Es van quedar tres persones i vam fer un programa informatiu, de manera que els valencians que podien sentir-nos sabien com anaven les coses en realitat.