Joan Valls, un poeta a Alacant entre el franquisme i la transició

Josep Lluís Santonja no ha fet una biografia de Joan Valls, o no només, sinó que narra, com el títol indica, la lluita per la recuperació literària a la província d’Alacant a través de l’obra i vivències de Valls i la seua relació amb altres escriptors de la seua època, en castellà i en valencià.

El món de les arts van patir una forta repressió durant la postguerra, arrestos, presó, depuracions, tribunals de responsabilitats polítiques, exilis o la mort. Molts, com el mateix Valls, havien escrit en diferents publicacions republicanes de caràcter esquerrà, com la Humanidad o Joven Guardia. El mateix Valls fou condemnat a mort, pena que li fou commutada per la de presó, eixint en llibertat en 1946. No és d’estranyar que molts d’aquells escriptors, valencianoparlants, escrigueren en castellà, sovint fent ús de pseudònims, com ell mateix. Així i tot, l’any 1947 escrivia Cançó de Mariola donant-se a conéixer entre els cercles intel·lectuals valencians.

A Alacant es va configurar un grup literari molt actiu al voltant de Vicente Ramos i Manuel Molina que confluïren en Verbo amb Josep Albi i Joan Fuster. Joan Valls travarà amistat amb Ramos i Molina i deixarà de banda València per a col·laborar en Verbo. Quan Molina i Ramos trenquen amb Albi i Fuster i deixen Verbo per a crear la Col·lecció Ifach, Valls els seguirà i li publicaran La estrella afirmativa de Valls. Ramos i Molina mantingueren una intensa activitat editorial, incloent-hi l’exitós Seis poemes inéditos y nueve más de Miguel Hernández. També promocionaren tertúlies literàries com les del Bar Club d’Alacant, Mensaje Literario.

Valls va mantindre una copiosa correspondència amb Ramos, Molina i altres intel·lectuals, majoritàriament en castellà excepte alguns casos en valencià. Valls, animat per Molina, escrivia en els llibrets de Fogueres d’Alacant. Valls es lamentava de la nul·la presència de textos en valencià als llibrets “-tot i saber que la nostra llengua no entra molt en la capital alacantina, puix les fogueres, eminentment valencianes eren idònies segons Valls per a l’espurna folklòrica de l’exaltació vernacla.”

Josep Giner afirmava que “el veritable poble valencià d’Alacant és el que viu als barris vells, gent modestíssima i pobríssima, pescadors i jornalers i obrers, contrasta amb l’abandó urbà miserable de tals barris, sense urbanitzar…” mentre rebien jubilats de tot l’estat.

A partir de 1953 amb l’eixida de Ramos i Molina de Col·lecció Ifach, Valls tingué problemes per a publicar les seues poesies i va entrar en contacte amb Xavier Casp i Miquel Adlert de l’editorial Torre. La publicació de L’home pot ésser àngel li va obrir la porta als Jocs Florals de València de 1953. A partir d’aquell moment començaran a ploure els premis, als Jocs Florals de Lo Rat Penat, el Ciutat de Barcelona, premis a Palma, a València…

Enric Valor es lamentava en una carta a Valls, “que el públic del nostre poble estiga tan lluny de poder-vos comprendre per la manca d’instrucció primer en la llengua, i de formació espiritual per a les coses de tan fonda i arrelada espiritualitat.”A Payà Nicolau l’avergonyia que li resultara “més fàcil gairebé comprendre l’anglés, no la poesia anglesa, que el llenguatge valencià.”

Valls no deixà d’escriure en castellà, però el valencià es convertiria en la principal llengua de la seua obra. Com digué Jordi Valor, “vivim l’etapa del sacrifici; d’haver de refer el nostre malparat idioma per expressar-hi els sentiments més íntims amb fidelitat a l’esperit d’aquest sec racó del paradís hispànic.”

Valls entrarà en contacte amb Josevicente Mateo, Emili Rodríguez-Bernabeu i Lluís Alpera. L’atansament a Mateo es consolidà quan Valls sumà a la carta de suport de la major part de la intel·liguèntsia alacantina contra l’article d’opinió de Ramos, No somos catalanes, atacant Joan Fuster pels seus llibres Nosaltres, els valencians i El País Valenciano intel·liguèntsia alacantina. Valls animava a Ramos a recapacitar i a no atacar la catalanitat del País Valencià. Són els temps del Suretisme.

El 1973 Valls passà a formar part de l’IEA, tot i que la salut i la gran quantitat d’ocupacions que desenvolupava li impedien acudir a la major part de les reunions. El 1975, Valls rebia el reconeixement a Alcoi per part de la intel·lectualitat valenciana que li feren un homenatge oficial.

Rodríguez-Bernabeu es va encarregar de l’edició de l’obra completa de la poesia de Valls per l’IEA que enllestÍ el 1976. Tothom valorava la poesia de Valls, fins i tot Ramos, almenys de paraula, qui havia transitat entre ignorar l’obra en valencià de Valls a felicitar-lo quan rebia algun premi. Però el pròleg de Rodríguez-Bernabeu, especialment la referència a llengua catalana obra no agradava, ni a Ramos, ni al president de l’IEA, Adrián Espí. Aquest, sota el pseudònim de Barchellet, acusava de catalanista Valls, qui “ens obliga a comprar-nos un diccionari per seguir-lo a les seues elucubracions poètiques”. Valls es defensava dient: “Qui ha dit que soc catalanista? Soc valencià d’Alcoi i sempre he intentat escriure correctament en la meua pròpia llengua, això sí, fent cas omís d’aquesta gramàtica fantasmal acabada d’aparéixer que intenta destruir el que el 1932 s’havia acordat.” Com digué en un altre moment: “Quan vaig començar a escriure no existien totes aquestes estranyes teories sobre el valencià i les suposades diferències lingüístiques. Jo vaig aprendre a escriure el català … El que no puc fer a hores d’ara és canviar i ajustar-me a una gramàtica que acaben de crear una minoria…”

Tota aquesta situació mostra l’assumpció de les idees blaveres per un sector la cultura alacantina encapçalat per Ramos, Espí i el salesià Josep Boronat Gisbert, als qui podem afegir un socialista històric com Miguel Signes. No dubtaven a qualificar Valls, Rodríguez-Bernabeu i els seus defensors de feixistes, separatistes i nacionalistes malalts, que fins a la mort de Franco no eren valencianistes ni demòcrates. La intervenció del president de la Diputació desencalla la publicació del llibre, que es farà finalment el 1981 i provoca la renúncia de Ramos dels càrrecs a l’IEA.

Aquest llibre és una molt bona manera de conéixer l’evolució de la literatura a la província d’Alacant, especialment a la capital, i les dificultats de la poesia en valencià. Ho fa seguint la història de Valls, però també les de Molina i Ramos, aquest últim amb una vasta obra bibliogràfica, inspirador del suretismo que se sumarà al blaverisme i acabarà en Unió Valenciana.

Fins a la seua mort el 26 d’agost de 1989, Valls va continuar participant en iniciatives i certàmens culturals a Alacant, col·laborant també amb Acció Cultural del País Valencià. Santonja afirma que Valls ha romàs «atrapat» entre les dues grans figures poètiques que ha donat la nostra terra, cadascuna en la seua llengua, Miguel Hernández i Vicent Andrés Estellés.

 

Fitxa bibliogràfica

Títol: Joan Valls i la recuperació literària a Alacant (1940-1981)

Autor: Josep Lluís Santonja

Editorial: Institut de Cultura Juan Gil-Albert

Any: 2018