La revista degana en valencià

Joan Vicent CLAR “MAC” (2)

28/10/2021

(Notes esparses per a una biografia impossible)

“Un llampec. Acompliré l’ordre establert per mi

i la selva verge. Els vells savis beuran

per sempre més amb mi: un silenci

em nega el cap i es desfà en milers de bocins

de petita porpra: Sóc l’amor bisbètic de

.     .dos-cents

temples subterranis: He d’eixir a la llum

i no ho vull encara. Un llampec. M’amague en

.     .aigües

tèrboles per a no descobrir el meu destí fatal”.

J.V. Clar. “Le Sucrier velours, 1984.

 

Podríem dir que la seva, va ser una vida callada, en silenci, dins un mutis quasi místic; dita i contada a crits, poèticament.

Evidentment, hi són els simbolistes francesos (Mac dominava bé el francès. Georges Brassens i Jacques Prévert sempre rondaven en el seu pensament quan, de vegades, es mostrava alegre i els cantussejava) com a font d’inspiració i d’imitació en la seva poesia. Però també hi són els clàssics castellans i la poesia trobadoresca (Marti de Riquer a la capçalera del llit); tota la poesia catalana contemporània, amb J.V. Foix al capdavant seguit, com no podia ser d’altra faisó, de Carles Riba, Joan Brossa, dels seus quasi germans Joan-Salvat Papasseit, Màrius Torres i Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Sempre vaig trobar a faltar al·lusions seves a Gabriel Ferrater.

Pràcticament no llegia novel·la, ni assaig, llevat que coneixia l’obra sencera de Beckett i, en l’època adolescent havia assaborit la novel·la nord-americana, sobretot Faulkner, Dos Passos i Capote. A la seva biblioteca hi eren les traduccions d’Homer de Riba, i pràcticament tot Pessoa. De la destrossa que va fer d’aquella breu però densíssima biblioteca, abans de morir, vaig poder salvar “El llibre del desassossec” i l”Odissea”: el primer me l’havia prestat; el segon el vaig trobar solitari, dormilec, sa i estalvi a la seva tauleta de nit. De la seva estada a la facultat, a València, de quan estudiava filologia catalana, havia aplegat el millor de la lingüística contemporània: Noam Chomsky, Roman Jakobson, Ferdinand de Saussure i els nostres clàssics Pompeu Fabra (les seves “Converses filològiques”) i Joan Coromines (evidentment, aquest i J.V. Foix el nodrien de saber lèxic). Tots aquests noms i detalls els he nombrat de memòria, per tant, el còmput no pot ser més que insignificant.

Jo era quatre anys major que ell. Al poc de temps de conèixer-lo, me’n vaig adonar que estava davant d’una persona erudita. Sí, tal com sona. Jo feia anys que devorava llibres (però, devorar llibres no vol dir d’assimilar-los i aprehendre-los!), però he de confessar que no vaig tenir més remei que llevar-me el barret davant d’ell. Aleshores jo emprenia la tasca d’aprendre, d’estudiar, llegir i escriure la nostra llengua. Ell, bé que ho podem comprovar, ja havia creat un corpus poètic propi, amb un estil propi i un domini exquisit del català.

Sé que estareu preguntant-vos què va passar amb aquella biblioteca, el seu veritable i únic tresor (a més de la discografia, sobretot de jazz) que posseïa.

Bé. Quan havien passat uns dies després de la seva mort, i acompanyat de la seva germana Empar, vaig visitar la casa familiar on havia viscut. La meva ment, el meu pensament, van haver de sofrir tota una sèrie de xocs, un rere l’altre. Ara però, em cenyiré a l’assumpte dels llibres.

A la seva cambra hi haurien uns dos-cents llibres, perfectament ordenats en prestatgeries. Ja ho he dit: es tractava d’una biblioteca escassa –si voleu-, però d’una densitat i qualitat magnífiques. Vaig agafar un llibre –no recordo quin- a l’atzar. El vaig fullejar. I em vaig trobar que el meu amic l’havia deixat sense vida, tot retallant-ne amb un regle, alternativament, quinze o vint pàgines, i deixant incòlumes les restants. Així, sistemàticament, fredament llibre per llibre! Aquest fet em produí una gran tristesa; pels llibres, clar, però també perquè sabia quina era la causa última de la desfeta. I això que acabo de dir, és el que ara us vull explicar, si puc.

Tot sumat, l’estructura de “Le sucrier velours” (el “sucrer envellutat”, com li agradava de dir) evidencia que és el resultat de treballs anteriors, independents cronològicament i també en les seves formes, idees, recursos estilístics i fonts d’inspiració; i diferents, quant als estats d’ànim –que en ell eren força variables- a partir dels quals són infantats. Hi vegem sonets, prosa poètica, vers lliures o inconnexos. Surrealisme, escriptura automàtica? No ho sé. Tot, aquí i allà, on menys t’ho esperes. El mateix simulacre d’índex que hi apareix a les primeres passes, ja n’és demostratiu del que dic. Si hom intenta seguir-lo, s’hi veu ràpidament dins un laberint sense eixida. En resum, “Le sucrier velours”, com ell mateix escriu repetidament al poemari és, amb tota exactitud, un “puzzle”.

Mac va escriure i distribuir els poemes com si d’una òpera  jazzística es tractés. Els noms que s’hi citen : Art Tatum, Duke Ellington, Niels H. Örsted-Pedersen, Oscar Peterson, Joe Pass i, per descomptat, el seu predilecte Miles Davis, indiquen perfectament quina és l’atmosfera en què el poeta ens vol endinsar: modernitat, ritmes canviants, improvisació. I també, per què no dir-ho, un cert llibertinatge.

Com a contrapunt, que creba en dues parts el poemari sencer,  el regal de Joan Brossa (una referència poètica clara), tot augurant el “pizzicato” que ve tot seguit: “El pianista obté sonoritats fent lliscar/per les cordes del piano unes boles d’acer/que s’ha tret de la butxaca” (Brossa).

Hem de posar en relleu, en aquesta obra, l’excelsa labor com a  imaginaire: els dibuixos tridimensionals, sempre precaris i inacabats. Les paraules escrites a mitges, soltes, esparses aquí i allà, governades per una sintaxi folla, fantasmal. Són mots poètics, que hi són només per ser vistos al bell mig del blanc del full, però primordialment per a ser dits, pronunciats en veu alta. No, no es tractava de cap cosa experimental ni capriciosa. Era un treball elaborat, suposo, per la seva ment fragmentada.

Podria assegurar-se que “Le sucrier velours” és la seua autèntica “opera prima”, perfeta i estructurada, i, segurament, la més estimada per ell. Mac la data en el gener del 84.

El període que va des d’ “En definitiva la barbàrie sona com un bounce d’escambell” a “Le sucrier velours”, fou un període molt creatiu i benigne per a ell.  A partir d’aleshores, i fins el 90 (el temps que va durar la nostra amistat), va escriure (sense publicar) amb molta morositat, però sense treva, i tot mantenint el to i el do poètics pertinents. Durant aquests anys, la seua vida i la seua poesia dibuixen una trajectòria irregular, però sense contrasts creatius importants, que ve a culminar, jo crec, a les acaballes del 88, per a esdevenir –si em permeteu l’expressió- definitivament plana el 90, quan decideix transformar-se en un “cadàver exquisit” (“FRONTERES”-“Càbala, en estrafet/domini.[…]).

Mac ho va deixar tot, “a priori”, ben explicitat en el seu testament poètic, que altres han vingut a anomenar “Infinitud de paisatge”. Aquesta obra, closa i definitiva, que aplega poemes escrits en temporades diferents -que abastarien tota la dècada dels 80-, d’estil i temàtica diversos, que ell mateix va classificar de forma precisa i deliberada, és el mapa del seus dos secrets més ben guardats: el de la seva greu malaltia mental i el seu desig de suïcidar-se. Ambdós foren xifrats, ocultats i callats amorosament i, cosa paradoxal, fantàstica i genial, aclamats a cor què vols en cada mot de la seva poesia.

Sé que  és ben difícil de comprendre el que acabo de dir, però aplegat el moment, jo ho vaig copsar tot d’una, amb un gran pesar, ans també amb certa alegria interior, purament humana, d’amic.

Segur que coneixeu algú, artista o no, que no dorm, no somnia; que només te malsons; que viu un continu turment per no saber, ara i adés qui és, què vol i què li espera en la vida; que sap que l’esperen els dimonis en la infinitud de la nit, una nit ja sense poesia, sense les fidels muses que l’acoraven. El seu sofriment anímic era insuportable. Ell se’n va alliberar. I a mi em va pertocar acomplir, silenciosament, la condemna deguda al seu silenci.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top