La revista degana en valencià

Joan Vicent Clar, Mac (I)

22/10/2021

Notes per a una biografia impossible.

He de confessar que he trigat moltíssim a escriure aquests apunts que conten la meua breu i íntima amistat amb Joan Vicent Clar.

Ha estat així per molts motius. Un d’ells, el principal, és el respecte que em mereix la seva persona. Un d’altre és que creia fermament que mai no ho encertaria, perquè no aconseguia, quan ho intentava, de sortir-me’n d’aquell món i d’aquelles peripècies vitals que ens va tocar de viure tot plegats. Resultaria força subjectiu per la meua part, i això mouria a confusió, si no a incredulitat, per part dels que han dit –i escrit- que el coneixien i que, en realitat, només saben el que tothom sap: quan i on va nàixer, i que va guanyar, l’octubre de 1984, el Vicent Andrés Estellés de poesia, a l’edat de 22 anys.

Un bon dia, entre altres coses, vaig llegir:

[En homenatge pòstum, La Forest d’Arana va publicar la plaquette titulada  Amb tinta xinesa (1992); i posteriorment l’obra inèdita de Joan Vicent Clar: Infinitud de Paisatge (Amós Belinchón Ed., 1993), ambdues edicions a càrrec del guardonat poeta valencià Lluís Roda, a qui unia una especial amistat. En la presentació d’aquesta última, Roda diu de Clar: «Era una persona sensible i ordenada, visceral i orgullosa, tímidament orgullosa, autoexigent, profundament creadora. Poeta total; en una societat poc poetitzada»].

https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Vicent_Clar_i_Camarena

Roda havia guanyat l’Estellés el 1989, i això, evidentment, li permetia tota classe de maniobres, entre d’altres fer-se’n càrrec de l’edició de les obres “inèdites” esmentades. Com ho va aconseguir? La resposta, ell, mai no l’ha donada, que jo sàpiga.

Amb tots els respectes a les persones que han estat involucrades en notes i comentaris a la biografia de Mac, he de dir que, necessàriament, aquestes són en la seva major part infundades o inventades, ni que plenes de bones intencions.

Lluís Roda no va conèixer Mac (així és com l’anomenàvem els seus amics de Tavernes) més que en actes molt puntuals a la Forest d’Arana, tertúlies poètiques a les quals ell assistia entusiàsticament de primeres, decebut després, per a deixar-les de costat finalment –procés mental que era propi de la seva naturalesa: la desil·lusió en tots aquells projectes vitals que encetava va ser una constant en la seva vida. Ell, així m’ho va confessar repetides vegades, quan tornava de València amb el tren d’última hora. Personalment, sempre he pensat que per aquell jove poeta, aquella atmosfera li venia massa gran. Al contrari d’ell, allà tots es movien com peix en l’aigua, tenien obra publicada, i coneixien a la perfecció l’entrellat del món editorial i com s’hi cuinaven les coses. Mac no era una persona pràctica ni gens emprenedora. És clar que per als qui el coneixíem de prop, “Sensible, ordenat, visceral i orgullós”,  són adjectius no gens adients al tarannà personal i poètic de Mac. Justament, era tot el contrari, com podrem veure més endavant. A més, tampoc no comprenia jo què significava allò de “poeta total”; ni molt menys què volia dir Roda amb “una societat poetitzada” (molt o poc). Déu n’hi do! Tenia vint-i-dos anys! I, per altra banda, quan és que la societat ha estat “poetitzada”? Algú m’ho podria explicar?

Em resulta penós que algú com Roda fes aquelles declaracions tan personals (tanmateix, ell no és l’únic que ha caigut en aquest fàcil recurs, quan s’homenatja algú o se n’analitza l’obra). Almenys, García-Oliver hi confessava no haver-lo conegut personalment.

Sigui com sigui, d’aleshores ençà, poques coses s’han escrit de l’obra i personalitat de Joan Vicent Clar; quant a allò primer, perquè ha passat desapercebuda per la “intelligentsia” del País Valencià, que no ha esmerçat ni un minut a analitzar-la com es mereix; i quant a allò segon, simplement, perquè l’esperit de Mac era absolutament hermètic.

Em cal citar aquí una excepció, però.

Conservo un original mecanoscrit del nostre poeta, titulat “UNA APROXIMACIÓ TEMÀTICA A “LE SUCRIER VELOURS” (Traslladat en vers per Joan Vicent Clar, qui ho va creure convenient donada l’exquisitesa (amb “t”) de l’original)”. El final del text resa: “Lluís RODA, AIGUADOLÇ nº2, Dénia 1986”. Aquest exemplar d’Aiguadolç el desconec, i no sé ara si el text al·ludit s’hi va publicar en prosa o en vers (Es podia adquirir per Internet, de segona mà, al preu de 18 €).

M’atreviria d’afirmar, per tant, que fins aquells esdeveniments (1992-93) en què La Forest (amb el comandament de Lluís Roda) es fa càrrec de l’edició de “Amb tinta xinesa” i d’“Infinitud de paisatge” (per cert, Mac escriu “Infinitud de paisatges”), pràcticament ningú no sabia res del que ell havia escrit, mentrestant, des del 1984 fins al 1990, any en què es va suïcidar.

Aquesta afirmació requereix, per descomptat, una explicació que ara, en aquesta i properes entregues, intentaré d’argumentar.

Acabaré aquest primer apunt dient, com aspecte essencial, que Mac mai no va voler publicar els poemaris que havia escrit abans i després del “Sucrier velours”, ni hi va moure un dit. “Amb tinta xinesa”, la plaquette de la Forest d’Arana, s’hi va publicar com a homenatge pòstum (tot i que ell, en vida, si va negar a publicar-la). Llevat d’aquest poema –del que jo en conservo el manuscrit- i de “Le sucrier velours”, publicat per Edicions 3 i 4, l’any del guardó, ningú no coneixia l’existència dels seus treballs, que s’hi publicaren finalment a “Infinitud de paisatge”.

Amb tot, confessaré que mai no he sabut què és el que va moure el meu amic a preparar i presentar “Le sucrier velours” als Octubre. El poemari és el resultat de treballs d’anys anteriors, alguns molt anteriors al 1984. La vesprada en què s’hi entregaven els premis va venir a casa meva per tal d’anunciar-me la bona nova. En Rafel Madramany, farmacèutic de Tavernes i membre històric d’Acció Cultural del PV, fou l’afortunat de donar-li-la. La meva alegria contrastava amb el seu posat d’autèntic pànic. Estava desorientat, com perdut i ple de pena.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top