Tens 0 productes a la teua cistella
02/03/2021
Mur de Berlín. Anys seixanta. Fa un fred que glaça. Un home amb abric (Ricard Burton) es dirigeix, amb caminar pausat, des del Berlín occidental fins a la frontera. Observa, a l’altre costat, els soldats que controlen la zona comunista. Té una mirada angoixada. S’obri la frontera de l’Alemanya de l’Est, d’on ix un home amb una bicicleta que s’encamina cap al seu sector. L’home de l’abric el mira fixament. L’altre el saluda amb el cap. Se sent una potent alarma. Tot seguit, la barrera es tanca i una llum intensa enfoca l’home de la bicicleta, que queda en terra de ningú. Els soldats de lʼRDA li disparen fins que cau mort. L’home de l’abric, sense poder fer res, contempla esglaiat l’escena.
És l’inici de la primera adaptació cinematogràfica d’una novel·la de John Le Carré, L’espia que tornava del fred, dirigida amb eficàcia per Martin Ritt en 1965. L’èxit de la pel·lícula i les vendes del llibre el portaren a dedicar-se de forma exclusiva a escriure i abandonà el seu nom de naixement David Cornwell i el treball en els serveis secrets britànics, el seu ofici fins aleshores. Aquest magnífic escriptor de novel·les d’espies i d’intriga, antic professor de literatura alemanya de l’elitista Eton College, va morir el passat dia de Santa Llúcia als 89 anys. Ens deixa un llegat literari d’immensa qualitat narrativa. Graham Green digué que L’espia que tornava del fred «era la millor novel·la d’espies mai escrita». Le Carré publicà més de vint-i-cinc obres, moltes d’elles adaptades al cinema amb èxit de públic i bona acollida crítica, de la mà de directors solvents com ara Sidney Lumet (Trucada per a un mort, 1967), George Roy Hill (La xica del tambor, 1984), John Boorman (El sastre de Panamà, 2001), Fernando Meirelles (El jardiner constant, 2005), Tomas Alfredson (El talp, 2011)… La sèrie televisiva La gent de Smiley –basada en el seu personatge principal George Smiley, amb una superba interpretació d’Alec Guinness– va ser reconeguda amb el premi Bafta al millor actor. Pel·lícules i sèries sobre les seues novel·les que sempre tingueren més sort que les adaptacions de les obres dels prolífics Georges Simenon i Agatha Christie.
John Le Carré era un profund humanista, amb fortes conviccions socials, molt crític amb les polítiques conservadores del president Trump, el govern de Margaret Thatcher i els polítics anglesos del Brèxit. La seua invectiva contra la Guerra Freda, que defineix tota una època, amb intrigues complexes que projectà sobre les seues novel·les d’espies, farcides d’atmosferes inquietants i trames en què predominen les mentides, el cinisme, la traïció i el menyspreu de la vida humana impulsades pels que mouen els fils de les polítiques mundials, és trista, d’un pessimisme esverador. Amb el final de la caiguda del Mur de Berlín, dirigeix la seua denúncia contra el poder de les farmacèutiques, les multinacionals i el tràfic d’armes. Tanmateix, molts dels seus personatges són humils, ingenus, solitaris i generosos, viuen en una societat que no comprenen, com els que interpreten Ricard Burton i Claire Bloom en L’espia que tornava del fred. En el seu llibre de memòries Volar en cercle subratlla que «per a l’escriptor de ficció, els fets són la matèria primera, no la seua guia, sinó el seu instrument, i la seua tasca consisteix a arrancar-los música».
