Jordi Arquer un dels nostres

Estem recuperant memòria històrica, ja hi era hora òbviament. Sovint, però, els personatges, o les fites històriques, se centren en allò que es reconeix en l’àmbit d’estat, en detriment de la memòria més pròpia, d’aquella gent o aquells successos més propers. Aquest el cas de Jordi Arquer, un revolucionari al seu moment, nascut a Barcelona el 1907, personatge que dins de l’àmbit dels territoris de la nostra llengua, visqué una vida política intensa, amb continguts ideològics molt significatius d’aquella època en la qual semblava que era possible fer la revolució.

Arquer fou un producte de l’entusiasme que va generar la Revolució Russa i també de les seues contradiccions, com es poden comprovar experimentar a l’Estat Espanyol durant la II República i la guerra civil. Arquer participà en la creació del Bloc Obrer i Camperol, amb implantació important a Catalunya, i encara menys al País Valencià. Posteriorment, impulsà la fusió amb l’Esquerra Comunista, donant cos al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), doncs, juntament amb Andreu Nin, Maurin … van estar els dirigents més sonats eixe partit. Ja en plena experiència republicana, el 1934 amb l’esclat de la Revolució d’Astúries, i els fets d’Octubre a Barcelona, Arquer anà de la presó. Amb la victòria del Front Popular, al que el POUM se sumà amb poca convicció, com sabem es produiria el colp militar, i esclatà la “guerra dels tres anys”.

Amb el colp militar, Arquer, va anar un temps a l’Alt Aragó a fer la revolució. No estigué present als fets de maig de 1937 a Barcelona, ja que es trobava a València seu del govern de la República, però, com dirigent del partit compatia plenament l’opció de fer la guerra i la revolució al mateix temps. Cal recordar com la repressió, portada endavant per l’estalinisme acabaria amb el POUM, amb un expedient ple de mentides, amb l’assassinat d’Andreu Nin, i un judici popular en contra dels pumistes, acusats de ser espies de Franco. Aleshores, juntament amb el valencià Gorkin i altres, Arquer fou condemnat a onze anys de presó, on restaria fins al final de la guerra, ja que a febrer de 1939, en vespres de l’arribada de les tropes franquistes a Barcelona aconseguí eixir, passant la frontera. Després vindria l’exili, Mèxic, Paris…

El cas és que Arquer mantingué sempre un especial interés pel País Valencià, fins a la seua mort a Perpinyà allà el 1981,així, quan hi era a la presó el 1934 publicà uns articles bastant significatius en el full “El País Valencià”, periòdic valencianista d’esquerra que dirigia Josep Castanyer. En eixos articles tracta de vincular el projecte obrerista i revolucionari amb la unitat de llengua i cultura dels països de llengua catalana, animant a la classe obrera valenciana a assumir el valencianisme des d’una perspectiva d’una República Socialista Ibèrica. Aquest interés per la realitat valenciana fou una constant, en plena dictadura la seua correspondència amb Fuster o Sanchis Guarner, entre altres, ho evidencia. Vaig tindre ocasió de visitar-lo, la seua trajectòria m’impactà, la crisi interna del bàndol república, allò de la revolució antiburocràtica, les col·lectivitzacions, el seu nacionalisme esquerrà… Podríem dir que va estar un representant qualificat del catalanisme marxista, en uns termes que hui es poden semblar discutibles o idealistes, no obstant això, son resultat d’un moment i d’una cruïlla històrica.

Com he assenyalat, aquesta part de la història, no es pot ocultar, cal tindre-la en compte, puix, dels encerts i els errors cal treure lliçons.