Sobre Jordi de Sant Jordi

Jordi de Sant Jordi. Font: Wikimedia Commons. 

Durant uns quants segles, el poeta Jordi de Sant Jordi va passar per diferents fases de coneixement: si el marqués de Santillana el coneixia bé i parlava d’ell com un coetani seu, la bona veritat és que a partir del cronista valencià Pere Antoni Beuter, Jordi de Sant Jordi –mossén Jordi, segons ell– passà a ser un cavaller del segle XIII que hauria acompanyat el rei en Jaume en la frustrada expedició a Jerusalem, amb una terrible tempesta davant les costes de Mallorca. La cosa podria haver estat una confusió de fonts i dades per part de Beuter, sense més, però sembla que no va ser tot tan innocent i tan senzill.

A mitjan segle XVI –en plena expansió de l’imperi dels Àustries hispànics–, els intel·lectuals locals s’esforçaven per trobar autors i obres que manifestassen clarament que els escriptors ibèrics –i, en general, tot allò hispànic– era anterior a la cultura romana i itàlica. Beuter n’era un especialista: amb la Primera part de la Història de València (1539), el cap i casal del regne s’havia convertit en una Roma primitiva i anterior a la Roma d’Itàlia. I els romans –els del Lazio–, en arribar a la Roma del Túria, li haurien canviat el nom per evitar que una altra ciutat s’anomenàs igual que la capital de l’imperi dels cèsars. Beuter, que trobà aquella història fabulosa de mà d’un falsificador com el sicilià Giovanni di Nanni –que volia agradar al papa Borja, Alexandre VI, i als Reis Catòlics–, va traduir i adaptar la cosa a la llengua del regne de València i ho va publicar. Els valencians –sobretot els regidors de la ciutat, que pagaven l’edició– devien estar contentíssims d’aquells orígens tan esplendents. I que els conegués l’emperador Carles devia semblar-los magnífic. Per això, Beuter va traduir el seu llibre, el va adaptar i ampliar i li va posar un pròleg on es mostrava capdavanter en les idees cesaristes.

Aquelles maniobres també varen ser aplicades a Ausiàs March: llegit a Valladolid i editat allà (1555), era una forma de presentar un filòsof hispànic de la dimensió de Petrarca o de Dant. I la cosa anà a més, anys a venir.

Però Jordi de Sant Jordi ja havia estat vindicat per Beuter, el 1546, com un precedent de Petrarca: l’havia ubicat al segle XIII i els versos seus havien passat a ser font de l’italià, quan realment la cosa havia estat a l’inrevés. La maniobra no era innocent.

Gaspar Escolano, Josep Rodríguez, Vicent Ximeno, Just Pastor Fuster i d’altres repetiren la invenció de Beuter, per conveniència i per falta d’estudi: el cavaller poeta d’origen musulmà –cosa que no se sabia llavors i que només s’ha sabut fa ben poc– era un precedent del poeta italià més valorat al món occidental. La cosa no podia ser millor. I així es va mantenir fins al segle XIX, quan Milà i Fontanals va posar ordre sobre el tema i la lloança feta pel marqués de Santillana al seu coetani mossén Jordi de Sant Jordi va estar recuperada com la font més verídica per interpretar la biografia del cavaller servidor del Magnànim i el van poder reubicar correctament a finals del XIV i en les primeres dècades del segle XV.

El 1424 va morir Jordi de Sant Jordi. El poeta valencià –mostra tardana dels gustos per la poesia dels trobadors i la llengua dels occitans– fa cinc segles que ens va deixar un llegat ben interessant i poc conegut més enllà del cercles d’estudiosos. Llegir-lo és un plaer, i especialment aquest any.

Revista número 503, pàg. 10. Maig 2024.