La revista degana en valencià

Jordi Muñoz: «El moment de l’anticatalanisme ha anat passant»

18/07/2019

Jordi Muñoz va vindre a Barcelona als 18 anys i s’hi va quedar. El politòleg valencià, a més de ser professor a la Universitat de Barcelona, és un reclam com a analista polític en rellevants mitjans de comunicació. Al seu despatx de la facultat parlem de Catalunya i del País Valencià, dos territoris tan propers i alhora tan diferents políticament.

–Políticament, en què se semblen el País Valencià i Catalunya?

–Se semblen en poques coses! Ara una miqueta més, perquè els dos tenen sistemes de partits fragmentats en diferents partits. En el cas valencià, la política està dominada molt clarament per la dimensió esquerra-dreta, i a Catalunya hi ha una segona dimensió (que també existeix al País Valencià, però a Catalunya és molt més notable). Ara com ara, més enllà de les semblances institucionals o de partits que existeixen en els dos territoris, la dinàmica política és molt, molt diferent. Catalunya té un sistema de partits propi, amb autonomia respecte del sistema de partits espanyol; en el cas del País Valencià, només està el cas de Compromís.

Com es percep la política catalana al País Valencià? A vegades és eixa dreta nacionalista que els catalans sí que tenen…

–Sí, perquè el catalanisme burgés no va tindre un paral·lelisme al País Valencià i és un dels factors que obri una diferència molt gran entre els territoris. Tinc la sensació que últimament es mira amb molta distància la política catalana, perquè la dinàmica política ha pres una velocitat molt més forta i, subjectivament, molta gent del País Valencià té una percepció de llunyania.

I com es percep la política valenciana a Catalunya?

–Està molt menys present que a l’inrevés. Se’n parla poc i el soroll arriba molt esmorteït. Durant molts anys es va construir una espècie de tòpic a partir de la idea de la dreta, l’anticatalanisme i la corrupció. Per tant, es percebia com una societat conservadora i tolerant amb la corrupció, i això és un estereotip. Això ha anat disminuint perquè ha canviat la política valenciana i els mapes electorals són uns altres. També perquè el temps de la bombolla immobiliària i la corrupció ha passat.

El factor Compromís ajuda a anar desfent el tòpic de l’anticatalanisme?

–Sí, el factor Compromís, però també la desaparició d’un partit explícitament anticatalanista com era Unió Valenciana, i el fet que el PP –tot i que utilitza el discurs anticatalanista–, des de fora se’l percep menys com un partit construït sobre això; és un partit que té això i altres coses. El moment de l’anticatalanisme ha anat passant. La decadència de la idea dels Països Catalans ha ajudat també perquè la reacció contrària a aquesta idea passe a un segon pla.

El que passa a Catalunya pot passar en el futur al País Valencià?

–No faré prediccions sobre el futur a llarg termini, però a curt termini és evident que no: la societat valenciana està articulada en unes altres coordenades. Això no vol dir que no puga haver-hi efectes o fluxos d’idees. El fet de compartir llengua i espai cultural, el fet que Barcelona siga una metròpoli d’escala europea, acaba tenint efectes. Ara, no esperaria una translació automàtica en cap cas.

Com descriuries la jugada d’anticipar les eleccions autonòmiques valencianes?

–Va ser una jugada molt arriscada i partidista per part del president i el seu entorn, pensada sobretot per a afeblir la que ell percebia com la seua principal amenaça: Compromís. No només ha sigut una jugada feta en contra dels socis, sinó que ha posat en risc la majoria. De fet, si s’hagueren traslladat els resultats de les eleccions generals a les autonòmiques, ara estaríem parlant d’un altre govern.

El govern del Botànic ha fet país en aquests quatre anys?

–Ha fet país en uns àmbits més que en altres. Netejar i visibilitzar la política valenciana és fer país. I preocupar-se per coses que havien estat molt abandonades, com els serveis socials i l’educació, també és fer país. Recuperar la televisió també ho és.

Ha treballat per la construcció nacional?

–No tots els socis del govern han treballat en aquesta direcció, entre altres coses perquè no tots comparteixen això com a objectiu. És un govern basat en molts equilibris. Tot i així, el fet que Educació estiga en mans de Vicent Marzà és molt important des d’aquest punt de vista. El fet que el president Ximo Puig siga un dels personatges més valencianistes del seu partit, juntament amb Vicent Soler, ajuda a reequilibrar la balança. Ara la balança està una miqueta més cap a la banda del Partit Socialista, i ja veurem quines implicacions tindrà.

Polítiques com el requisit lingüístic s’han deixat per a la propera legislatura. Amb més pes del PSPV i l’extrema dreta a Les Corts, creus que es faran?

–No crec que el tema de l’extrema dreta siga determinant; crec que ho és més la correlació de forces interna dins del govern, dins de Compromís i dins del PSPV. Pel que fa a l’extrema dreta, si no ajuda la dreta a guanyar, a recuperar el poder, el que fa és afeblir-la.

Què passa amb el Podem valencià (a l’Ajuntament de València no entra, a Les Corts ha patit una davallada…)?

–Podem al País Valencià té un gran handicap: ha de competir amb Compromís. Això no li passava fins ara en altres llocs de l’Estat, on era l’única força a l’esquerra del PSOE. Si a això sumes que Compromís té una implantació municipal i una estructura capil·lar en el territori molt més important que la teua, i no has sigut capaç de generar lideratges estables, visibles i sòlids…, doncs això.

Ciudadanos fa un paper diferent a Catalunya que al País Valencià?

–Sí, Ciudadanos al País Valencià, electoralment i sociològicament, és simplement una escissió del PP. A Catalunya té un origen diferent i un electorat diferent, sobretot en eleccions autonòmiques.

Esquerra Republicana s’està fent hegemònic a Catalunya?

–Sí, però amb un apunt: estem en un moment de màxima fragmentació política, i les hegemonies que es puguen construir ara no seran com les del PP a València o Convergència i Unió a Catalunya. ERC, electoralment, és un partit molt diferent del que era fa pocs anys, perquè ha crescut i ha penetrat en zones que li eren molt alienes. El més important a retindre és que no només ha crescut, sinó que ho ha fet d’una manera molt homogènia en tot el territori. Ha sigut capaç de recollir una diversitat molt gran. És l’únic partit que és competitiu en tots els tipus d’eleccions: és capaç de guanyar les generals, les municipals i de ser molt competitius al Parlament i a Europa.

En la teua tesi estableixes una correlació entre independentisme i densitat del teixit associatiu…

–Si mires on hi ha més densitat associativa, coincideix amb les zones on l’independentisme és més fort. El moviment independentista ha sigut molt capil·lar, i s’ha basat molt en la mobilització ciutadana, i això només es pot fer des d’un moviment amb molta base associativa, amb molt capital social. A les manifestacions de l’11-S hi ha quasi un milió de persones i després vora dos milions voten independentisme al Parlament. Això vol dir que l’independentisme és capaç de manifestar-se en un lloc i dia concret amb la meitat dels seus votants; això és una proporció inèdita, és una anomalia respecte d’altres moviments sociopolítics.

Si mires Ciudadanos i les manifestacions que ha promogut, les proporcions no són les mateixes ni de lluny. No té eixa capil·laritat, eixa capacitat de mobilització. És un artefacte electoral que es construeix en la lògica televisiva. Ciutadans té èxit en zones de molt baixa densitat associativa, un èxit especial en urbanitzacions o barris de nova construcció amb comunitats tancades, desconnectats dels nuclis dels municipis i on la gent utilitza el cotxe per anar als llocs.

El moviment d’ampliar la base que ha fet l’independentisme, el pot fer el nacionalisme al País Valencià?

–Sí, es tracta de llegir la societat en què actues, on operes, i entendre quins són els objectius democràtics o nacionals amb què es pot identificar un sector com més ampli possible i en quins no. El creixement de l’independentisme a Catalunya va estar molt impulsat per la sentència del Tribunal Constitucional de 2010, pels governs del PP a Espanya, però no hauria sigut possible sense la existència d’un moviment de fons dins del sobiranisme de replantejar la manera de parlar a la gent, els eixos del discurs tradicional del nacionalisme català en uns termes diferents… Els discursos de Carod-Rovira són interessants en eixe sentit.

 

Entrevista publicada al número de juny 449

Inscriu-te al nostre butlletí

Top