Jordi Sapena: «La ‘música en valencià’ no és un gènere»

Costa no pensar en Jordi Sapena (Gandia, 1984) com un exemple que les coses –certes coses– estan canviant en el món de la cultura valenciana. També –o especialment– en la música. Abandonà La Habitación Roja ara fa poc més d’un any, amb una dècada a la guitarra i al piano a l’esquena per a compaginar, com fa ara, els directes en companyia d’altres grups com Sénior i El Cor Brutal amb projectes educatius o televisius: ell i Jorge Pérez (Tórtel) han sigut els creadors de la tan aplaudida banda sonora del programa d’À Punt Cuineres i cuiners. Una proposta que molts veuen per fi com a moderna, sense complexos i en valencià. Parlem amb ell de tot plegat, de la música, del país… i també del futbol. Tan lluny i tan prop.

–Com començà tot?

–Amb dènou o vint anys, l’únic al que volia dedicar-me era la música. Vaig començar a treballar en un estudi de gravació a Gandia, i també de tècnic de so en una sala de la ciutat. La Habitación Roja vingué a tocar i em proposaren treballar amb ells com a tècnic, primer, com a músic de directe després, i finalment com a integrant del grup. Tot plegat han sigut pràcticament deu anys amb ells; vivint econòmicament d’això, a més a més.

–Fou fàcil abandonar el grup?

–S’ajuntaren un cúmul de circumstàncies personals. Acabava d’arribar a València i vaig considerar que era moment de tancar una etapa. Trobe que vaig arribar a la conclusió que encara tenia trenta-tres anys i que podia fer més coses en la meua vida. Ara mire enrere i pense que fou una bona decisió: estic gaudint de moltes vivències com no havia pogut abans, tot i que en gaudia d’altres, òbviament: estar prop de la teua família i de la gent que estimes, un matí de diumenge de café i passejada… Són experiències que la vida de músic professional no et permet tant.

–Ara has passat a dedicar-te a una sèrie de projectes diversos. El periodista Àlex Zahinos, de fet, et diu «el músic múltiple».

–Sempre m’ha agradat fer altres tipus de coses artísticament i ja havia participat en altres projectes més enllà de la banda. La música no només està en el grup. LHA et deixava prou de temps, també. He tocat amb Tórtel molts anys i ara és amic meu, i continuem treballant en noves propostes. No és nou tot açò, vull dir.

–Ara col·labores amb Sénior i El Cor Brutal, per exemple.

–En alguns directes, sí, encara que últimament són quasi tots els que en fan. També estic en Soledad Vélez, un grup en què participe més seriosament: soc membre fix de la banda en directe i sempre viatge amb ells.

–Però molta gent no t’ha conegut fins que no has fet, mà a mà amb Tórtel, la banda sonora de Cuineres i cuiners.

–Mira, vaig passar molt de temps a Barcelona, i d’allà a Albacete; havia estudiat la meua carrera a Gandia… Mai havia estat a València. Tinc la sensació que el treball amb Cuineres i cuiners m’ha donat l’oportunitat de posicionar-me dins del món dels músics a València. Més que de cara a la gent, el que m’ha permés és sentir-me més orgullós a nivell intern, o orgullós d’una manera més especial que amb altres projectes. Després, a més, hi ha hagut el reconeixement de la gent, dels companys de treball… Ricard Camarena, en el sopar de final de rodatge, vingué a felicitar-nos i ens digué que el programa no seria el mateix sense la nostra música. No esperàvem aquest feedback tan guai.

–No és qualsevol programa de cuina…

–Sóc poc objectiu, però em sembla molt ben fet i molt bonic. A més parla del territori, dels valencians com a poble, de les nostres arrels, dels nostres productes… Per a mi, tornar ací i participar en un projecte així ha sigut molt gran.

–Un músic que ha tocat amb LHR i Sénior té prou autoritat moral com per a opinar sobre el moment actual de la música valenciana.

–En línies generals, crec que vivim un moment espectacular: hi ha una gran varietat de grups i de gèneres. Demà, per exemple, aniré a Alacant a veure Els Jóvens, un nou impuls a la cançó d’arrel valenciana. A l’altra banda estilística tens Gener, que estan fent uns discos increïbles. També L’Emperador…

–Més estils però encara poc de públic?

–Crec que hi ha un públic prou gran per a la música reivindicativa en valencià dels últims deu o vint anys –Obrint Pas, La Gossa Sorda o hereus seus. Pel que fa al pop, el camí que ha obert Sénior portarà temps recórrer-lo… Hem de caminar cap a la normalització encara, no tant dels grups com de l’audiència: encasellem en «música en valencià» sense parlar del tipus. Escolta, no fan «música en valencià»; fan pop. La «música en valencià» no és un gènere. S’ha de crear un circuit perquè es vertebre el territori.

–La nova televisió serà determinant?

–Ha de ser-ho. La televisió i la ràdio han de ser un ens de vertebració nacional. Si no, no hi ha altaveu. Altres grups tenen altres opcions: nosaltres no. Necessitem eixe altaveu, com passa per exemple a Catalunya. Vaig viure allà, a Barcelona, i vaig poder comprovar-ho: vaig veure eixa estima, potenciació i promoció del seu producte cultural.

–Ara que parles musicalment de Catalunya, no trobes que només compra un cert producte valencià, normalment de toc reivindicatiu?

–Potser, s’hi hauria de fer una anàlisi prou exhaustiva per tal de comprovar-ho. El mercat de música català, en certa manera, en ser tan potent, és molt poc permeable a les propostes que venen de fora. És comparable, tal vegada, amb el mercat anglés: un grup de fora que cante també en anglés ho té molt difícil perquè ja hi ha molts grups així a dins. De vegades, quan arriben grups valencians a Catalunya, són rebuts amb una mirada una mica paternalista: els fa un poc com de gràcia: «Mira, parlen estrany!». Això és una barrera que només caurà a base de fer discos de qualitat una vegada rere l’altra, fins que ens posicionem com el que som: una potència cultural en la música. És un camí, en tot cas, que hem de fer els músics.

–Sense cap suport?

–Des de l’Administració s’ha d’ajudar la cultura, i més la que és en valencià: la llengua està amenaçada i s’ha de preservar. D’acord amb això, però també et dic que hauríem de ser prou forts com per a no necessitar eixa ajuda. Hem de tindre consciència que no hem de dependre de l’ajuda per arribar a l’objectiu: que la música en valencià siga una potència. Ja ho és, de fet. Hi ha grups que omplin tocant en els escenaris més grans; Zoo, per exemple.

–Un altre grup reivindicatiu. Ens falta encara, per dir-ho així, un Obrint Pas del pop?

–Sí. Trobe que si algú ha de fer eixe pas a hores d’ara, per posició, és Gener. És el grup del moment. Si continuen mantenint el nivell que estan mostrant, amb el directe espectacular que tenen, eixe punt arribarà: trencaran la barrera i altres grups continuaran eixe camí.

–Hem parlat de música i de músics perquè públicament sempre et presentes com a tal, però també ets un valencianista futbolístic prou actiu en les xarxes. Camí de la normalitat de què parlem, també?

–Sóc molt del València. I vaig ser futbolista fins a juvenils, perquè tocava la guitarra ja i havia de triar. Supose que ho preguntes perquè l’elit cultural sempre s’ha distingit per considerar el futbol com «coses del poble».

–La valenciana en particular?

–Potser s’ha allunyat de la realitat del carrer, en eixe sentit. Una part de la generació que es va criar als 80 considerava que clubs com el València estaven associats a determinats sectors polítics identificats amb la dreta. Passa el mateix amb les falles. Se’ls va pegar la volta: una festa que era del poble, crítica amb el poder, es va convertir en patrimoni de certes opcions polítiques. La famosa guerra dels símbols, vaja. Crec que ja no és tant. Això és un estigma que com més ràpidament ens el llevem des del món de la cultura més ens acostarem al poble. Jo veig el futbol des d’un punt de vista nostàlgic, d’allò que diuen «odi etern al futbol modern», i entronque amb una sèrie de persones a qui els agrada i que no tenen res a veure amb la visió que sovint es té des de certs sectors de l’esquerra valenciana. Et parle de Vicent Chilet, de Vicent Molins… Ells tenen una sensibilitat molt alta de cara a la cultura, però alhora són molt futbolers.

–Amb la llengua ocorre el mateix?

–Sí, la llengua també. No és una cosa hermètica, estàtica i amb unes normes sagrades: és una realitat viva que està al carrer. Com més s’allunye del poble, més en perill estarà. I s’ha d’acostar també a les realitats quotidianes: a les festes, als clubs de futbol… Fer el contrari serà cometre un error.

–Hem parlat de música, del País Valencià i de futbol. En tots tres temes has parlat de canvi.

–Pense que els valencians ens hem adonat de com hem estat durant molt anys, i ara la gent no té ja por ni cap intenció de tornar cap arrere: volem anar avant.