José Maria Ángel: «El País Valencià no es pot permetre més “mangarrufes” al voltant de l’urbanisme»

Havíem quedat amb José María Ángel, el director general de l’Agència de Seguretat i Resposta a les Emergències. El seu despatx es troba en una de les torres administratives que es van alçar a l’espai de l’antiga presó de València. El recorregut, el llarg recorregut, del nostre entrevistador és molt variat: ara ocupa la responsabilitat que tal vegada menys deixa dormir amb normalitat perquè el seu telèfon pot sonar en qualsevol moment. Home format en mil experiències –i ara, malauradament, també per les moltes hores prop dels incendis dels nostres boscos a l’estiu que sembla que no s’acaba–, contesta les nostres preguntes i sols es deté a pensar en alguna d’elles. I mira per la finestra cap al seu poble, tal vegada.

–Director general de l’Agència de Seguretat i Resposta de les Emergències, entre altres coses. És com santa Bàrbara, que es recorden de vosté només quan trona?

–Crec que necessitem posar en valor que l’emergència i la seguretat formen part de la qualitat de vida dels nostres ciutadans. I ha estat mal compresa pel fet que darrere d’una òptima resposta en l’emergència i en la seguretat hi ha sectors productius del nostre país necessaris per a traslladar que som eficients i eficaços per a resoldre moltes qüestions que poden passar en el dia a dia del nostre país.

–Vosté ha sigut de tot: regidor, alcalde, diputat provincial, senador… Tots aquests triennis de gestió ajuden al càrrec actual?

–Crec que per a tindre una resposta holística, del conjunt, sobre l’emergència, segurament el bagatge d’haver entés des de la visió local a la supramunicipal, sense cap dubte ajuda moltíssim. És necessari tindre una visió de conjunt per a donar una resposta.

–No té massa competències (Protecció Civil, gestió de la Policia Autonòmica, incendis…)?

–Quan isquem del problema econòmic que té el govern autonòmic s’haurà de fer un replantejament en conjunt cap a una administració eficaç i eficient. Quan el president Puig està entestat per tindre una Agència de Seguretat és per intentar donar respostes per al segle XXI que s’adeqüen a les necessitats de la nostra societat.

–Malgrat totes eixes responsabilitats, José María Ángel dorm bé?

–Sóc maratonià. Solc dormir poc (cinc hores), però bé, encara que molts dies em gite amb un maldecap.

–El seu pas pel Ministeri d’Interior ajuda en aquests moments?

–Sí, fonamentalment a ser discret. Una de les coses que u ha de saber és que en aquestes responsabilitats la discreció és fonamental, sempre basada en la transparència, clar! El ciutadà ha de saber-ho tot, però hi ha certes coses en què la discreció, mentre s’actua, fan més eficaç la resposta.

–Com recorda Antoni Asunción?

–Un home entranyable. Per a mi ha sigut una persona que m’ha ensenyat moltíssim.

–En aquests moments, què implica estar en alerta terrorista 4?

–El món ha canviat la tipologia de respostes i també la situació que vivim. Probablement, darrere de totes les circumstàncies que vivim hi ha interessos econòmics, energètics, però al voltant d’això ha sorgit un fenomen desestabilitzador cap a la societat on convivim. I apareix una nova figura que és el ciberterrorisme. Probablement, Europa ha d’apujar el to per a tindre una veu distinta de la que altres poders econòmics i polítics del món tenen. I crec que ara mateix Europa està suspesa, no sols pel descrèdit de les polítiques socials, sinó per no tindre la seua opinió, que probablement siga diferent de la dels EUA, Rússia i Xina.

–Parlem de festes. Algú va dir que els bous al carrer són una festa que alça passions…

–Alça passions perquè si dels 135 municipis que tenim a Castelló 132 tenen la seua festa grossa basada en els bous al carrer… Com no pot alçar passions! Crec que ningú farà al seu poble una cosa que no agrade a la majoria dels ciutadans. Realment no estem per analitzar la moralitat de la festa, perquè seria un altre tipus de discussió, com tampoc no hem d’analitzar la moralitat dels coets o de les flors… Estem parlant d’una festa arrelada a determinades realitats socials del nostre país. Que el segle XXI probablement ens portarà cap a una altra tipologia de resposta en la festa? Probablement, però d’entrada s’ha de tindre molt de respecte per la tradició arrelada a la festa dels nostres municipis. A què es dedica aquesta Agència? A donar la màxima seguretat i el màxim respecte al bou. Hem de tindre en compte que és una festa poc reglada, és a dir, que els comportaments tant de l’animal com de la gent no entren en pautes comunes i això implica que es puguen produir determinats incidents en el quefer de la festa. Però no oblidem que es fan més de 100.000 espectacles al nostre país al voltant dels bous i que les incidències que es poden produir són les que són, aritmèticament i estadísticament. Recorda la gent que han mort 32 persones a les platges valencianes aquest estiu? I a ningú se li acut dir que llevarem els banys a la platja, sinó que hi haja més seguretat. Recorda la gent els morts que hi ha hagut a les carreteres aquest estiu? I a ningú se li acut dir que es prohibisca la circulació. Probablement aquests no siguen els millors exemples, però el que ens diuen és que ha d’haver-hi trellat i temperància en aquests tipus de debats. Si parlem de moral, probablement em posaré en un altre sector, però no parlem de moral.

–Es pot dir que en totes les festes taurines es compleix el protocol?

–No. I som nosaltres els qui hem de controlar-ho. La Policia sanciona durant tot l’any. Ara hem obert una investigació sobre els incidents de Vila-real i sobre on hi ha hagut menors. Hi ha sectors de la població, com els menors, que ens preocupen molt.

–Què hem de fer en el tema dels menors?

–Ha d’haver-hi una implicació de tots els sectors: l’Administració, els organitzadors i els pares. Com actua l’Administració quan un menor duu un cotxe? El sanciona. Doncs ací ha de passar el mateix. Però el pare no deixa agarrar el seu cotxe al fill i sí permet que se’n vaja a participar d’una festa. Per això també és necessària una reflexió en la societat.

–Cal augmentar la consciència cívica per evitar les catàstrofes naturals?

–Sí, crec que la societat estem poc acostumats a participar en una educació de com hem de comportar-nos davant un sinistre. Per exemple, quants simulacres heu fet en la vostra vida? Això ens indica que no tenim clar com comportar-nos davant d’un problema. I això va des d’una educació que s’ha de produir des de l’escola fins a la universitat, que aconseguisca tindre una actitud positiva.

–Aquest estiu hem patit grans focs. Quin ha resultat el més difícil? I quin és el que més ha cremat?

–Tots els incendis són difícils. Probablement, el que més angoixa ens ha donat és el de Xàbia per la proximitat d’urbanitzacions. Era un incendi atípic entre zona urbana i zona forestal, i el comportament del foc ha complicat molt la resposta perquè teníem el risc que alguna persona es quedara dins del seu domicili i no n’isquera. Per tant, va haver-hi vigilància per tal que isquera la gent i vigilància per evitar el foc. I els focs que han sigut més dramàtics són el de Carcaixent-Bolbait i el d’Artana. Han sigut dos incendis que podien haver tingut una transcendència tremenda amb un gran impacte mediambiental; podria haver-se’n anat perfectament un parc natural. La Conselleria de Medi Ambient està utilitzant noves polítiques per a minimitzar els impactes brutals.

–Algú diu que els focs s’apaguen a l’hivern i amb diners…

–Hui en dia no podem dir això, perquè amb el canvi climàtic els incendis es produiran tot l’any. I això implica una nova mirada sobre l’emergència al voltant dels experts acadèmics. És necessari que els grans experts universitaris que tenim formen part de la reflexió comuna que ha de fer el govern, i ja se’ls ha convidat.

–Però al País Valencià tenim molta zona urbanitzada en massa forestal. Què hi fem?

–Hauríem de treballar la interfície, que és l’acció perifèrica de les urbanitzacions que entren al voltant de les masses forestals o zones agrícoles abandonades i necessiten un treball extraordinari. Els grans esforços són detectar les zones, atés que hi ha hagut una mala planificació urbanística. Si no s’haguera construït en un barranc no tindríem inundacions; si no s’haguera construït al costat d’una massa forestal no tindríem aquests perills. Però el fet és que ja està construït, i necessitem millorar eixa resposta i fer una anàlisi. I això passa per treballar la interfície. A més, també s’ha de treballar la isòcrona, que pretén situar les respostes en funció del temps de resposta. S’ha acabat això de posar els bombers al meu poble o en el del meu cunyat: han d’estar en un lloc que done bona resposta tècnica.

–El sistema de prevenció que té Torrent al Vedat també és una solució?

–És una experiència a tindre en compte. A Carcaixent també hi va haver una experiència molt interessant. També hem d’incorporar el dron, que ha de minimitzar les despeses: ajuda a visualitzar l’emergència i ens dóna garanties per a treballar a la nit amb una càmera de visió nocturna, ja que ara els mitjans aeris no poden volar de nit.

–Perquè, quina és la prioritat en un incendi?

–Salvar la vida, salvar propietats i salvar el patrimoni valencià. En eixe ordre. El clima mediterrani té un comportament distint davant el foc: els nostres boscos estan antropitzats; és a dir, els hem treballat tota la vida amb treballs que ja no existeixen, i el bosc continua vivint i convivint entre nosaltres. Els tècnics hauran d’avaluar quina resposta es necessita per a minimitzar el foc. Però una societat civilitzada del segle XXI no es mereix deixar en mans del destí la possibilitat d’un gran incendi; es mereix que hi haja un treball de cirurgia fina, molt selectiva, que cohabite amb l’emergència sense interessos econòmics darrere.

–Una vegada apagats els incendis, es permetrà reurbanitzar eixes zones?

–No! El govern valencià legislarà perquè no siga possible. El País Valencià no es pot permetre més mangarrufes al voltant de l’urbanisme; això és un descrèdit col·lectiu!

–Això està en la línia del que deia el president Puig, quan afirmava que el terrorisme ambiental ix barat.

–Crec que darrere del foc hi ha hagut i hi ha molts interessos econòmics, i cal que hi haja un plantejament social contundent. És de veres que darrere d’algunes praxis a la muntanya hi ha interessos econòmics; sols hem de recordar com a Llíria llevaven la fusta cremada i se l’emportaven a Itàlia en vaixells. Això no ho podem permetre. Darrere dels nostres parcs naturals ha d’haver-hi un treball molt fi, selectiu i intel·ligent basat en criteris tècnics que diguen com hem de minimitzar els impactes.

Entrevista publicada al nº 419 (octubre 2016). Ací pots fer-te amb un exemplar